Foto: Arianna Giménez

El dissabte 29 d’abril de 1967 Roberto Lahuerta Melero va anar al cinema per primera vegada a Barcelona, on havia arribat quatre anys abans, amb la seva família, procedent d’Ainzón, Saragossa. De les seves exhaustives cròniques sobre les sales barcelonines es destil·la un record nostàlgic, d’agraïment infinit a tots els elements d’aquell paisatge. Un retrat que neix en el cinema Turó, on va assistir a un programa doble (La ciudad no es para mí i La carga de la policía montada), però que es podria aplicar a bona part dels teatres reconvertits que van constituir espais d’oci i cultura assequibles per a les classes populars.

Durant les dècades següents, els cinemes històrics –tant els de barri com els del centre, més senyorials, dedicats a les estrenes– s’haurien d’enfrontar sovint al repte de la supervivència: els gustos i els costums de la ciutadania en matèria d’entreteniment experimentarien canvis enormes, i el cinema com a estil d’oci i fins i tot de vida lluitaria per adaptar-se a les noves realitats. Al llarg d’aquesta lluita, i més enllà de l’aclaparadora comercialitat que ho envaeix tot, s’han creat uns circuits alternatius que han facilitat noves experiències cinèfiles i el manteniment del millor de les tradicionals, i que fins i tot en alguns casos han sabut recuperar l’arrelament local dels antics cinemes de barriada. A continuació ens explicaran aquest fenomen alguns dels seus principals protagonistes.

En un dels llibres de Lahuerta Melero –Barcelona tuvo cines de barrio (editorial Temporae, 2015)– s’evoquen els antics locals en termes com aquests: parets de fusta i/o de vellut, una senyora gran a la taquilla, butaques incòmodes que grinyolen, l’aigua de l’aixeta dels urinaris amb aquell sabor de clor, tothom del públic berenant o sopant –“el plaer de menjar un entrepà i fruita entre pel·lícula i pel·lícula és un dels que encara trobo a faltar”–, comentaris en veu alta més o menys enginyosos sobre el que es projectava i els vestíbuls com a guarderies improvisades plenes dels fills que s’avorrien a les pel·lícules dels grans. Aquells cinemes van ser un element important de la identitat dels barris de Barcelona en un temps en què, a banda dels toros i el futbol, la societat no disposava de gaire més mitjans d’entreteniment.

Els cinemes de barri funcionaven com a sales de reestrena, amb programes dobles de pel·lícules que ja havien saltat dels locals d’estrena. Eren èpoques en què es podia entrar a les sales a l’hora que fos, a mitja pel·lícula, i esperar que la sessió tornés a començar per veure el fragment que se t’havia escapat abans. Els grans cinemes d’estrena com l’Urgell o el Novedades, amb capacitat per a més de dos mil espectadors, disposaven de l’exclusiva per a la província i, fins i tot, per a tot Catalunya. El director adjunt de la Filmoteca de Catalunya, Octavi Martí, recorda que els caps de setmana arribaven autobusos de tot el país per veure, per exemple, West Side Story. Aquella exclusiva comportava que moltes pel·lícules s’eternitzessin als cinemes, ja que sempre tenien públic, de manera que es bloquejava la programació de noves estrenes.

Octavi Martí, subdirector de la Filmoteca de Catalunya i comissari de l’exposició que s’hi presenta sobre el Cercle A.
Foto: Arianna Giménez

Aquell mateix any 1967 en què Roberto Lahuerta Melero trepitjava el cinema Turó per primera vegada per veure La ciudad no es para mí, Pere Fages i Antoni Kirchsner decidien tirar endavant la idea del Cercle A: programar pel·lícules d’art i assaig, en versió original, a les sales de tota la vida. Van contactar amb Jaume Figueras, que treballava de publicista per a CB Films. “Tenien amistat amb ell i sabien que era molt bo com a empresari”, recorda Octavi Martí, que també és el comissari de l’exposició “La quadratura del Cercle A”, presentada a la Filmoteca de Catalunya –on es pot visitar fins a l’11 de febrer– amb motiu del cinquanta aniversari del seu naixement.

Els tres socis van fer un estudi de mercat per detectar les sales més ben situades. La primera en què es van fixar va ser el cinema Publi, ubicat a l’espai que fins fa poc ha ocupat el Bulevard Rosa; fins aleshores només s’hi feien pel·lícules per a nens i documentals, i amb ells es va convertir en la primera sala d’art i assaig d’Espanya. Els van deixar portar la programació nocturna i l’any 1967 la van inaugurar amb Sueños, de Ingmar Bergman, a la qual van seguir títols com Noches de vino tinto, de José María Nunes, o Repulsion, de Roman Polanski, primera pel·lícula en versió original i al mateix temps el primer gran èxit del Cercle A.

D’allí van passar a programar cinema d’autor a diverses sales el nom de les quals –excepte el Publi– contenia una A: Alexis, Aquitania, Arcadia, Arkadin, Ars, Atenas, Capsa, Casablanca, Maldà. Al cinema Atenas hi feien produccions britàniques de contingut social; a l’Alexis, les pel·lícules més arriscades intel·lectualment (era el de dimensions més reduïdes); als Casablanca, cinema predominantment per a joves; a l’Ars, programes dobles amb una pel·lícula antiga i una de moderna; pel que fa a l’Arcadia, més burgès, al carrer Tuset, “posava més pel·lis d’Éric Rohmer amb històries de matrimonis en crisi”, resumeix Octavi Martí.

Van aconseguir dotar d’identitat cadascuna de les sales, de manera que l’espectador hi podia anar sense saber què hi posarien, però confiat que, fos el que fos, li agradaria. Cap als anys vuitanta van estrenar una pel·lícula xinesa, la primera en aquestes latituds en infinitat d’anys. Es deia El sorgo rojo: “Completament desconeguda i difícil de vendre, va atreure, però, deu mil espectadors. Aquest era el pes del club de fans del Cercle A. No estava malament, assegurava la producció”, explica Martí.

A més, van innovar en la manera de publicitar les pel·lícules, sobretot gràcies als coneixements en publicitat de Jaume Figueras. Per atraure més públic a El marido de la peluquera (1990) quan ja feia un any i mig que estava en cartell, van decidir convidar el director (Patrice Leconte) i l’actriu principal (Anna Galiena) i posar una cadira de barber a l’entrada del cinema. S’afaitava gratis a tothom que comprava una entrada.

El sorgiment d’un nou espectador

Amb tot això, el Cercle A va contribuir decisivament a la creació a Barcelona d’un nou espectador de cinema. Per a Octavi Martí es tractava, de fet, de “tot un club d’espectadors amb una manera pròpia d’assistir a les projeccions. Un públic que llegia subtítols sense problemes i que entenia que el cinema té un valor intel·lectual que el situa més enllà del pur entreteniment”. I que es va acostumar a rebre un full de sala amb crítiques i informació sobre la pel·lícula en un temps en què no s’impartien cursos de cinema en facultats ni escoles.

El director Ventura Pons al despatx de la seva productora. El 2014 es va llançar a l’aventura de comprar un local, el Texas, i de dotar-lo d’una programació i una identitat.
Foto: Arianna Giménez

Assegut en un d’aquells sofàs en què els genolls et queden més elevats que els malucs, Ventura Pons respon a les preguntes de vegades amb poques paraules, de vegades estenent-se. Encén cigarrets que se li consumeixen entre els dits i beu cafè com si fos aigua. Quan li preguntem per l’estrena de la seva primera pel·lícula –Ocaña, retrato intermitente–, s’estén amb la resposta: “La vaig estrenar fa quaranta anys, al juny de 1978, als pocs mesos que desaparegués la censura. La vam rodar clandestinament i es va convertir en un fenomen que va créixer com una bola de neu quan va entrar a la selecció oficial del festival de Cannes.” La va estrenar el Cercle A. Ocaña va comprar flors i van decorar la première amb mantons de Manila: “La pel·lícula sembla feta ara, perquè el seu missatge és actual”, assegura el cineasta barceloní. I tanca el seu record amb aquesta frase: “El cinema fixa les coses; el teatre, no.”

Fa pocs anys, el 2014, Ventura Pons es va llançar a l’aventura de comprar un cinema i dotar-lo d’una programació i d’una identitat. Quan li demano per què a aquestes alçades de la seva carrera, amb la vida solucionada, es fica en una empresa com aquesta, Pons respon emetent titulars: “El que em va portar a reobrir els cinemes Texas va ser el compromís que tinc amb la vida. La meva vida és el cinema i el cinema és la meva vida”. L’explicació més prosaica és que, quan va saber que feien cessar Ricard Almazán com a programador dels cinemes Verdi al cap de vint-i-cinc anys de realitzar aquesta funció, a Ventura Pons se li va encendre la bombeta: “Vaig parlar amb Almazán, ara capità Texas, i ens vam posar a buscar cinemes.”

El cineasta, dramaturg i escriptor explica amb naturalitat l’element base de la seva oferta cinematogràfica: “No hem inventat res; oferim reestrenes com les que es feien quan jo era petit, second run de les pel·lícules, com en diuen en anglès. I les tres B dels nostres avis: bo, bonic i barat; a tres euros l’entrada, ve-t’ho aquí. Tot això fa que la gent torni al cinema.” I atura el seu discurs per apuntar que, tot i que venen moltes entrades, “lamentablement, l’or se l’emporta Montoro.”

Pons fa quaranta anys que dirigeix pel·lícules i obres de teatre i que escriu llibres. Mentre parlem, mostra una certa pressa per acabar l’entrevista. Tanmateix, quan aquesta acaba efectivament, s’oblida del rellotge i ens convida a tafanejar amb ell en una petita cambra del local de la seva productora on guarda guions originals amb les seves anotacions i guixades fetes a mà –algunes del censor, apunta–, i correspondència familiar groguenca de cal·ligrafia acurada.

Pons fa memòria de com han canviat l’oferta i el consum de cinema dins de la societat barcelonina: “Fins als anys setanta es podien distingir les pel·lícules per la productora: la Metro, la Fox, la Warner… –les enumera amb els dits–. Però ara són totes iguals. A més, han desplaçat el públic del centre de les ciutats amb les seves ofertes de cinema als grans complexos comercials de la perifèria. Fast cinema”.

La proliferació de centres dotats amb una oferta holística d’entreteniment per a una tarda de consumisme en família és un fenomen que procedeix en bona part dels Estats Units. Una societat, la nord-americana, que va gairebé a tot arreu amb cotxe, que no està a gust a la intempèrie perquè hi fa més fred que aquí, i molt més disposada a poblar centres comercials tancats, de vegades fins i tot subterranis, que una societat mediterrània més donada a passejar, a estar al carrer. Aquest model de negoci es comença a instaurar a Barcelona a partir dels anys vuitanta i resulta decisiu per entendre el canvi brindat per l’èxit de les multisales en el consum de cinema.

Assistents a la projecció del film Repulsion de Roman Polanski, la primera pel·lícula en versió original que es va veure al cinema Publi quan, l’any 1967, el Cercle A se’n va fer càrrec de la programació, convertint-la així en la primera sala d’art i assaig d’Espanya.
Foto: Filmoteca de Catalunya

La proposta del Cercle A va durar anys, fins al 1992. Per a Octavi Martí, les raons del final es troben en l’èxit mateix del projecte: “Altres empresaris també van veure que allò era un negoci i es van sumar a programar en versió original, però no tots tenien criteri ni sabien vendre el que portaven entre mans.” Els tres del Cercle A no eren propietaris de les sales i no van ser tan ambiciosos, de manera que es van veure desbordats pels empresaris que sí que ho eren quan aquests van entrar en el seu terreny: “Els van començar a robar els autors que ells havien aconseguit popularitzar”, assegura Martí. Un cop més, els circuits comercials tradicionals –de discurs cultural hegemònic– van engolir un projecte alternatiu i el van fagocitar d’acord amb la lògica de mercat: “Com a fenomen global, les humanitats han perdut molt pes dins de la cultura general. La gent ja no se sent acomplexada si no ha vist una pel·lícula famosa –remata Octavi Martí des d’un despatxet de la Filmoteca de Catalunya–; grosso modo, la curiositat ha desaparegut.”

El televisor, el vídeo i el criteri comercial

Tot i no ser gaire antic, el fenomen dels cinemes de barri o sales de reestrena ha desaparegut tal com es va produir fins als anys vuitanta. L’ebullició de sales S i X després de la dictadura, així com la recuperació d’altres pel·lícules censurades, va esmorteir una mica la caiguda d’espectadors; però la ràpida evolució tecnològica posterior, les modes, la universalització dels televisors –i del vídeo domèstic, que permetia posar en pausa una pel·lícula per anar al lavabo– i, per rematar-ho, el domini d’una indústria que prioritza el rendiment econòmic sobre la qualitat cinematogràfica o la implicació social del que es projecta a les sales, van posar fi a aquells cinemes de barri. Amb ells es va perdre l’oportunitat d’anar a una sessió doble i trobar-te amb els veïns, els amics o els companys de classe, a més d’allò tan habitual en altres temps de comentar la pel·lícula al llarg de tota la setmana. La tele va cobrir aquestes necessitats.

Segons dades de 2016 de l’Observatori de Dades Culturals de Barcelona, dependent de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament, a Barcelona hi havia aquell any un total de 173 sales de cinema –vint menys que el 2010–, que van acollir més de 6 milions d’espectadors –davant dels 7 milions i mig de 2010– i van arribar a recaptar més de 42 milions d’euros a taquilla, xifra que sis anys abans havia estat de gairebé 55 milions. Cada dia va menys gent al cinema.

El vestíbul del Phenomena, que combina el concepte de cinema de barri amb el de gran sala d’estrenes.
Foto: Arianna Giménez

Phenomena, una experiència híbrida

Nacho Cerdà, director del cinema Phenomena, recorda que abans podies passejar pels barris de Barcelona i “tipificar cada cinema en funció de si era d’estrena, de reestrena o d’art i assaig. Cada un tenia la seva oferta i ara sembla que tot s’ha homogeneïtzat en aquells centres comercials on pràcticament el cent per cent de l’oferta és cinema comercial”.

A la manera del Cercle A –programant a sales, sense ser-ne propietaris de cap—, Nacho Cerdà va començar a organitzar les seves sessions Phenomena el desembre de 2010 a diferents cinemes de Barcelona. Recuperant grans clàssics, que han conformat una cultura pop cinematogràfica en l’imaginari icònic modern, va començar a guanyar popularitat fins que el 2014 va obrir el seu local propi: “El somni humit de qualsevol director, o de qualsevol aficionat al cinema: obrir aquella sala on pots dur a terme la teva programació ideal”.

Defensor de la sala única, on tot el públic s’ajunta a les fosques durant gairebé dues hores per veure la mateixa història a la pantalla gran, a Cerdà no li agrada, per exemple, que a les sales els espectadors es vegin obligats a sortir per la sortida d’emergència; ell considera que ho han de fer per la mateixa entrada principal: “L’experiència del cinema no ha d’acabar fins que surts al carrer”, sentencia.

El que l’enamora del projecte és que les persones vagin al cinema i es relacionin, parlant, prenent una copa: en resum, fent “aquesta mena d’acte social que s’ha anat perdent en l’alienació de les multisales”. A Phenomena es projecten des de produccions dels anys trenta fins a d’altres d’estricta actualitat. Es combinen així, per a Cerdà, dos conceptes de cinema que a priori semblarien antagònics: el de la petita sala de barri i el del gran local d’estrenes. Des de fa un temps, a Phenomena projecten més blockbusters que abans, cosa que ajuda a sufragar les pel·lícules més minoritàries, les que són “les nines dels meus ulls –confessa–; d’una banda, pel·lis dels anys setanta que van a veure vint persones, i d’altra banda, Star Wars”.

Encara amb la mirada posada en el passat, Cerdà no considera que la seva oferta jugui amb la nostàlgia cinèfila: “No, aquest argument l’he sentit algunes vegades i no el comparteixo. El cinema és molt antic; podries pensar que l’acte mateix d’anar al cinema és nostàlgic, però no. Aquí només volem transmetre l’experiència de la gran pantalla, del vellut, de la sala única, de la catifa vermella”. Assegura que sovint entra a la sala per assistir a la projecció com una persona més del públic: “M’encanta descobrir les reaccions de la gent davant d’aquesta experiència col·lectiva que és veure una pel·lícula al cine, i no a casa”.

Per a Cerdà, “la pervivència –riu quan pronuncia aquesta paraula, com per treure-li dramatisme– d’alguns cinemes com nosaltres o els Verdi, els Girona, els Renoir, els Texas i, fins i tot, els Floridablanca, ha permès que hi continuï havent persones que encara entenen el cinema d’aquesta manera, com una filosofia”, i detalla que el que diferencia aquests cinemes de les multisales és, de nou, la confiança: “Ara ja no es tracta solament d’anar al cinema, sinó que també s’hi va per altres raons. Aquests locals tenen molts seguidors fidels que no hi van només per una pel·lícula en concret sinó, en general, per veure què hi fan”.

No és pas una tasca fàcil. En Nacho és conscient de la despesa i el desgast derivats de portar un cinema: “Sembla mentida la quantitat de treball que podem tirar endavant entre vuit persones ben organitzades. Cal negociar amb les distribuïdores, mantenir una programació atractiva, atendre el públic i les seves necessitats i, per descomptat, cobrir les despeses de manteniment de l’espai. T’asseguro que, si volgués guanyar diners fàcilment, em dedicaria a alguna cosa una mica menys complicada”, confessa, sense gens ni mica de penediment per l’aventura iniciada tres anys enrere.

Xavier Escrivà, que des de 2010 dirigeix la sala Maldà en companyia de Natàlia Regàs. Escrivà va iniciar la seva llarga relació amb el local de Ciutat Vella com a espectador, quan estava empleat a les Galeries Maldà, i més tard, a principi dels anys vuitanta, com a acomodador.
Foto: Arianna Giménez

L’àrdua vida del Maldà

Xavi Escrivà ho té tot preparat per a la sessió de les tres i deu de la tarda: aquesta vegada es tracta del film documental Kedi (Gatos de Estambul) –“el Ciutadà Kane dels documentals de gats”, segons la publicació IndieWire, tal com destaca el cartell. Així que comenci la projecció, activarà el cronòmetre que porta penjat del coll. Quan es compleixi una hora, setze minuts i quaranta-set segons, en Xavi sabrà que comencen els títols de crèdit i que aquests duraran dos minuts i mig, de manera que la projecció del film acabarà quan el seu cronòmetre marqui una hora, dinou minuts i catorze segons: “Abans, amb les bobines de 35 mm, feien falta dues persones treballant a la sala, una a dalt per canviar les bobines i una altra a baix, atenent el públic”, explica, i es desvia del tema recordant aquella doble marca rodona i negra situada al final d’una escena a les cintes antigues, que avisava l’operari per fer el canvi. Ara, com que les pel·lícules arriben als cinemes Maldà en disc òptic Blu-ray o en uns discos durs externs, ja no calen dues persones per a un passi; només hi són presents en Xavi i el seu cronòmetre de marca Geonaute.

Treballador allà a finals dels setanta a l’antiga botiga de mobles de les Galeries Maldà (al carrer del Pi), en Xavi no es perdia cap sessió de cinema dels divendres, quan sortia de treballar a les galeries. A principis dels vuitanta li van oferir la feina d’acomodador –“que bé, veuré moltes pel·lis i, a més, gratis”, va pensar. Més endavant l’operador va marxar i es va treure el títol necessari per convertir-se en el gran comandant, el responsable de la projecció, i va ocupar la plaça a mitjans dels noranta. Més tard es coronaria i començaria a ocupar-se de la programació.

Anar al cine, doncs, li va canviar la vida: “Cada divendres, quan els meus amics anaven a veure les pel·lícules de Bud Spencer i Terence Hill, jo venia aquí a veure Visconti, Fellini o Bergman –recorda Escrivà–. Els meus amics al·lucinaven, però és que a mi les pel·lícules que ells freqüentaven no m’atreien gens ni mica. L’altre cine, en canvi, tot i que al principi no l’entenia, ja m’arribava”.

Escrivà s’ha dedicat a mantenir una sala durant els pitjors anys que ha viscut (i viu) l’exposició cinematogràfica al nostre país. Va començar quan la gent deixava d’anar al cinema perquè ja tenia televisor a casa, i després van arribar l’auge dels multicines, l’envelliment del públic que encara anava a les sales de reestrena (o cinemes de barri, com el seu), la decadència dels circuits independents, el procés de gentrificació d’un barri com el del Maldà –Ciutat Vella– amb la consegüent desaparició dels veïns més joves i, més recentment, la crisi de 2008 i la pujada de l’IVA del cinema al 21 % –productes de luxe–, cosa que va suposar un revés definitiu per als cinemes petits com el seu. Tanmateix, el Maldà, inaugurat el 1945, continua viu: “Les distribuïdores s’emporten el 50 % de l’import d’una entrada, el 21% se’n va amb l’IVA i, si hi sumem el que s’ha de pagar a la SGAE, ja arribem al 75 %. Amb el 25 % que queda cal pagar la llum, els impostos, els tres treballadors que som…”, enumera, mentre una gota de preocupació li baixa per la templa.

La pervivència del Maldà es decideix any rere any, després de repassar el balanç i assegurar-se que el cinema es pot mantenir obert, almenys, dotze mesos més: “Fa quatre anys, els mesos de la tardor ens van deixar destrossats; vam tenir unes pèrdues enormes. Llavors vam llançar la campanya ‘Salvem el Maldà’ amb l’emissió de carnets de patrons i altres descomptes, i ens en vam sortir”, recorda Escrivà.

El problema del Maldà té a veure amb el futur dels clients. El seu gerent assegura que fa uns anys anaven al cine tant joves com grans, però que ara el client tipus ha envellit: “Els nostres usuaris són predominantment –fins a un 80 % del total– dones d’entre quaranta i setanta anys. El públic no es rejoveneix i això és un problema”. En Xavi insisteix que esmenti a l’article les sessions Maldanins, perquè pares i mares portin els fills al cine. No hi ha cap altre futur per a aquestes sales que recuperar els més joves.

La fidelitat del públic li aixeca l’ànim; quan explica com parla amb la gent sobre les pel·lícules que projecta portar o sobre les que voldrien que portés, se li il·luminen les faccions i es deixa portar per la seva plàcida loquacitat: “Així que apago el projector i baixo de la cabina, comentem entre tots l’obra.” I de nou apareix el fenomen de la confiança: “Hi ha molta gent que ve sense saber què posarem, però confiant que els agradarà, sigui el que sigui. Això és molt satisfactori”, rebla.

La cooperativa Zumzeig, als voltants de l’estació de Sants, és alhora cinema i bistró. Damunt d’aquestes línies, la taquilla i el vestíbul.
Foto: Arianna Giménez

Zumzeig, eina cultural i social

Programar no és pas fàcil. Anna Brufau és sòcia col·laboradora de la cooperativa Zumzeig, una sala de cinema i bistrot a l’entorn de l’estació de Sants que, a més d’oferir una selecció molt acurada de cinema d’autor, pretén convertir-se en eina social i cultural del barri: “La nostra sala ha de treballar amb la indústria, però volem fer-ho per altres camins”, assegura. No és un objectiu gens fàcil d’aconseguir, perquè, segons que explica, per projectar una pel·lícula cal pagar uns 200 euros de mitjana en concepte de drets d’emissió i tenir el suport d’una empresa distribuïdora que assumeixi els costos de comunicació i publicitat, a més de subvenir a la resta de despeses regulars. Això fa que només aquelles persones amb diners i una infraestructura al darrere es puguin permetre mostrar les pel·lícules que els vingui de gust.

Els films que es programen a Zumzeig romanen en cartell més que a la resta de sales: “El cinema independent necessita més temps –assegura Brufau–. Moltes de les pel·lícules que projectem no tenen el suport d’una campanya de comunicació i acaben funcionant més aviat pel boca-orella. De manera que, si calen tres mesos perquè vagi més gent a veure-la, la mantenim tot aquest temps.” Aquesta pràctica xoca frontalment amb la lògica del negoci de la projecció cinematogràfica, que els fa passar per l’adreçador: “Amb prou feines quatre o cinc de les distribuïdores que operen a Barcelona són independents, i les altres, les comercials, només volen que el públic assisteixi de manera intensiva a les seves projeccions, i si un títol no funciona els primers deu dies, el treuen de la pantalla i llestos”, assenyala.

Cada setmana s’estrenen unes quinze pel·lícules a Espanya. D’elles, segons explica Anna Bufrau, només una o dues interessarien per projectar-les al Zumzeig: “I encara pot ser que la distribució d’aquests un o dos títols l’hagi assumit alguna empresa gran, sobretot si s’han presentat en algun festival important com ara el de Cannes; en aquest cas, la distribuïdora possiblement no tindrà interès a col·locar-la a la nostra sala.” Segons Brufau, cada cop és més fàcil veure aquesta mena de pel·lícules als festivals que a les sales de cinema.

I els festivals abunden, progressivament especialitzats. Un d’ells és el CineMigrante, que quan se celebra a Barcelona col·labora amb la Filmoteca de Catalunya i amb el mateix Zumzeig. Creat el 2010 a Buenos Aires com a espai polític i cultural, “va sorgir de la necessitat de mostrar que el llenguatge cinematogràfic, avui dia, també es veu interpel·lat pel fenomen migratori”, apunta Martina Bernabai, membre del projecte.

Com el Zumzeig, CineMigrante aposta per la creació d’espais comuns, sobretot en un context històric “en què les migracions i la gestió que en fan les institucions representen un desafiament per a la construcció de noves societats”.

Anna Brufau, sòcia cooperativista del Zumzeig, abans del començament d’una projecció
Foto: Arianna Giménez

L’especialització, però, no és la clau per a un projecte com Zumzeig, que treballa per convertir-se en una mena de centre cultural per als barris de Sants i Hostafrancs amb el mateix objectiu de fons de CineMigrante: transcendir el cinema per esdevenir una instància de reflexió cinematogràfica, però també política i d’incidència. “L’especialització va en contra de la idea de proximitat –assegura Brufau–. No cal dir que volem que vingui gent de tot Barcelona, però treballem per teixir xarxes de cooperació amb altres entitats del barri, procurem que hi hagi transvasament de públics, d’arts i d’idees entre associacions i, sobretot, lluitem perquè es trenqui el prejudici que la major part dels veïns del barri no estan preparats per veure sense dificultats aquestes pel·lícules.”

El treball en comissions els ajuda. Hi ha un grup nuclear que es dedica a programar i diverses comissions que disposen del temps i la tranquil·litat per treballar altres aspectes importants del projecte que requereixen idees fresques i creatives, com ara la comissió que estudia la línia pedagògica que cal seguir per combatre l’estigma esnob del cinema independent, o la de barri, enfocada a teixir relacions amb entitats i veïns.

Aquesta és la filosofia, fer barri, que el col·lectiu Zumzeig ha mirat de donar al projecte en l’últim any, des que funcionen com a cooperativa. El seu propietari, Esteban Bernatas, va obrir Zumzeig el 2013, i tres anys més tard en va cedir l’ús als actuals cooperativistes i es va retirar a viure a París. Quan li preguntem pels seus referents a l’hora de muntar la sala, Bernatas apunta a l’“excepció cultural” que existeix a França, en comparació amb Espanya: “Allà és com si la cultura fos part d’un bé comú que cal protegir davant d’un neoliberalisme implacable.” Brufau, en aquesta línia, assegura: “No volem ser només una sala de cinema; desenvolupem activitats de centre cultural i projectem les pel·lícules que projectem no pel rendiment econòmic que en puguem obtenir, sinó perquè sentim que ho hem de fer”. Demanem a Bernatas si es va inspirar en l’estil francès per muntar Zumzeig, i ens aventura que, pel que fa al tipus de programació, potser sí, però que la idea d’introduir un bar a la sala és més aviat d’origen berlinès. “Tot i que, pensant-ho millor –Bernatas havia visitat la seva sala de cinema unes setmanes abans de respondre a aquesta pregunta–, diria que ara Zumzeig sobretot és santsenc”. Bon senyal.

La presó Model ha recollit, durant 113 anys menys un dia, el que l’estàndard social i legal del règim de torn separava de l’àmbit col·lectiu i normatiu, de la cosa pública. La societat, per submissió o per inacció, va acceptar el contracte: l’Estat ens protegeix de la delinqüència a canvi de la potestat de decidir què és delinqüència i d’exercir l’ús legítim de la força i de la privació de llibertat.

Foto: Arianna Giménez

Fins que el 10 de gener passat la Generalitat i l’Ajuntament no van signar la fi de la Model, ningú no s’acabava de creure que tancaria. Clos, Hereu, Trias, tots ho van prometre. Ara ja no hi ha presos –l’últim grup en va sortir en un furgó blindat el 8 de juny– i les dues illes del recinte representen, alhora, una oportunitat i una amenaça per als habitants de la Nova Esquerra de l’Eixample, que veuen com s’encareix el sòl d’un barri que, al llarg de quatre dècades, ha demanat amb insistència tancar la presó per fer-hi equipaments, zones verdes i escoles.

La Model, presó de preventius –aquells que tenen càrrecs pendents de judici– és una de les institucions públiques que poden explicar millor com ha viscut el segle xx la ciutat de Barcelona. Hi han estat tancats sobretot els que robaven (amb independència de si ho feien per menjar, per passar-se el mono o per avarícia), els qui traficaven amb drogues (sobretot els que ho feien amb poca quantitat) i els que pensaven diferent i/o propagaven les seves idees polítiques.

A Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog i fundador de l’Escola Moderna, el van detenir a Barcelona l’agost de 1909, acusat d’instigar les revoltes de la Setmana Tràgica. El dissabte 9 d’octubre es va celebrar a la sala d’actes de la presó Model –que aleshores només tenia cinc anys de vida– el consell de guerra que el jutjaria sense garanties processals i el condemnaria a mort per rebel·lió militar. El matí del 13 d’octubre va ser afusellat al cementiri de Montjuïc, després de rebutjar agenollar-se i de cridar “Visca l’Escola Moderna!”

Les excavadores preparant el terreny per als barracons de l’escola Eixample I, el mes de juliol passat, a la part del recinte que es va enderrocar el 2015.
Foto: Arianna Giménez

Coincidint amb la inauguració del nou curs escolar, el mes de setembre passat va obrir les seves portes al recinte de l’antiga presó l’escola Eixample I. Els veïns del barri de la Nova Esquerra de l’Eixample, que fa dècades que demanen a l’Ajuntament i a la Generalitat el tancament de la presó i l’obertura en el seu lloc d’escoles, equipaments i zones verdes, porten els fills i les filles a classe allà on el fundador de l’Escola Moderna va rebre la condemna a mort.

Jaume Asens, quart tinent d’alcalde de Barcelona, dirigeix l’àrea municipal de Drets de la Ciutadania, Participació i Transparència. Asens evoca la frase de Victor Hugo que diu que “qui obre la porta d’una escola, tanca la d’una presó”. Les portes de l’escola Eixample I no són tan pesants com les de la Model; són lleugeres, com la resta de l’estructura modular. S’han instal·lat barracons a la cantonada dels carrers d’Entença i del Rosselló, a la part de la presó que l’alcalde Trias va fer enderrocar al març de 2015. Les excavadores van entrar a la Model a principis de juliol i, després de treballar-hi, a la paret de la presó encara es pot llegir un mural: “De presó Model (1904-2017?) a model de transformació, cultura, cohesió, memòria, barri.”

El Pla director de transformació de la presó Model de 2009, dissenyat amb la participació de veïns i comerciants, continua sent vigent per a l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample. Preveu la creació d’una escola de primària, una escola bressol, una residència per a gent gran i centre de dia, un casal de joves, un poliesportiu, un aparcament subterrani, un centre assistencial, un memorial democràtic i una zona verda; equipaments que necessita urgentment un barri on escassegen els parcs i les escoles.

Fins a l’obertura de la Model, la presó més important de la ciutat era la del carrer Reina Amàlia, just a l’actual plaça de Josep Maria Folch i Torres, al barri del Raval. El presidi estava situat des de 1839 en un antic convent de monges paules. Dones, joves, nens i nenes, ancians, condemnats i preventius que esperaven judici, malalts i persones a punt d’emmalaltir hi convivien en una situació deplorable d’amuntegament en patis i passadissos. Els primers habitants de la Model van ser els homes de Reina Amàlia, presó que es va mantenir en peu fins a la Guerra Civil com a presó de dones, en unes condicions deplorables d’insalubritat.

La presó Model entre camps i solars buits el 9 de juny de 1904, quan es va inaugurar, encara inacabada.
Foto: AFB

Tanmateix, les condicions previstes per al nou presidi havien de ser molt diferents. La Model va rebre aquest nom perquè havia de tenir un funcionament exemplar. Els dis-senys dels arquitectes Salvador Vinyals i Sabaté i Josep Domènech i Estapà es van començar a fer realitat el 1887, un any abans de l’Exposició Universal, però la presó no es va inaugurar fins al 9 de juny de 1904, encara inacabada. La Model, llavors, estava envoltada de conreus, solars i barraques, lluny d’aquell Eixample que s’aturava al carrer de Balmes i que encara trigaria trenta anys a arribar a Sants i convertir-la en una presó urbana, en la presó de Barcelona.

La Model va ser la primera presó catalana de sistema cel·lular, és a dir, en què cada pres dormia en una cel·la per a ell sol. A més, es va aixecar amb una estructura panòptica, basada en els principis arquitectònics de Jeremy Bentham. Els vigilants, situats en una estructura central circular, tenien una visió completa de les sis galeries que partien des d’aquest punt com els raigs d’una roda.

En comparació amb les presons d’aglomeració, o amb les condemnes a galeres, o amb els anteriors costums de tortura i suplici públics, la nova Model de Barcelona no pintava tan malament. Però aquestes comoditats no eren arbitràries: la vigilància constant; l’aïllament; la disciplina en els treballs, en els àpats i els horaris; el control del cos del reu per part del funcionari, i la pena quantificable segons la variable temporal (anys) busquen no solament modelar el cos, sinó modificar els individus. Com assegura Michel Foucault a Vigilar i castigar: “[La presó] ha de ser la maquinària més poderosa per imposar una nova forma a l’individu pervertit; la seva via d’acció és la coacció d’una educació total.” Els presos barcelonins per primera vegada se sentien vigilats constantment i, a més, estaven sols en una cel·la, sense poder parlar amb ningú durant hores –si no era a crits–, en una societat en què les relacions verbals encara eren predominants.

Durant els primers anys les condicions de vida dels presos no eren dolentes i, en molts casos, millors que les que la societat els podia oferir a l’exterior. La Model es va pensar perquè la poblessin uns 850 presos. Les cel·les, de no més de nou metres quadrats, eren per a una sola persona; el ranxo, suficient per alimentar el poc exercici que l’aïllament demanava als presos, i les malalties, relativament poc comunes gràcies a les campanyes de vacunació i la tasca de la infermeria. La situació, però, no es va mantenir així durant gaire temps.

Els presos a la missa de les festes de la Mercè de 1946.
Foto: Pérez de Rozas / AFB

Un grup d’amotinats en petició d’amnistia, a la teulada de la presó, el 19 de juliol de 1977.
Foto: Pérez de Rozas / AFB

Repressió política i social

A mesura que la ciutat creixia al voltant de la Model, la població reclusa va anar augmentant i diversificant-se, a la vegada  que disminuïen els recursos per allotjar-la en condicions. Al cap de pocs anys d’inaugurar-se el centre, als presos comuns s’hi van començar a afegir els polítics: els elements que podien desestabilitzar els règims successius.

La Model es va convertir així en un símbol de repressió i els barcelonins la van començar a relacionar- amb les detencions governatives –que no necessitaven més que una ordre policial per portar a la presó a qualsevol– o amb la llei de fugues –una trampa perversa consistent a alliberar un reu i tirotejar-lo per l’esquena només sortir de la presó, al·legant que s’estava escapant (imagineu-vos l’escena a la porta principal). Aquell edifici que els primers anys s’havia arribat a denominar comunament “la torre” o “l’hotel del carrer d’Entença” va esdevenir en el termini d’una dècada un dels símbols més negres de la repressió, juntament amb el castell de Montjuïc o el Camp de la Bota de l’època franquista.

La presó estava pràcticament buida cap a finals de gener de 1939, quan les tropes de Franco van entrar triomfals a Barcelona. Però en arribar la nit del dijous 26 de gener ja era una ciutat ocupada, i la presó Model, el seu major centre de detenció. El règim especial d’ocupació va durar fins a l’1 d’agost, i l’estat de guerra proclamat per l’exèrcit revoltat contra la legalitat republicana, fins a l’abril de 1948. Per als vençuts, la nit del 26 de gener de 1939 va durar quasi quaranta anys.

Segons la reconstrucció de les xifres oficials realitzada pels autors de la Història de la presó Model de Barcelona (un extens llibre publicat el 2000 i reeditat fa pocs mesos), a finals del mateix any 1939 malvivien a la Model 12.745 persones. L’estat de les instal·lacions era lamentable; la llista de les malalties que afectaven els presos, inacabable, i de la repressió política dona compte el nombre d’execucions: 1.618.

El grau d’amuntegament a les presons preocupava les autoritats franquistes, que van idear el sistema de redempció de penes pel treball. Els presos sense delictes de sang i que mostressin bona conducta podien treballar als tallers de les presons o a l’exterior a canvi d’una petita retribució econòmica i la reducció de la condemna a raó d’un dia per cada dos de treballats.

Foto: Arianna Giménez

A dalt, Gabriel Gómez evoca el pas per la Model del seu pare, el cartellista, pintor i poeta llibertari Helios Gómez, autor dels murals de l’anomenada Capella Gitana, recreats –a sota– per a l’exposició “La Model ens parla. 113 anys, 13 històries”.
Foto: Arianna Giménez

Redempció intel·lectual

El xofer del ministre de Treball, José Antonio Girón de Velasco, va entrar una tarda de 1948 a la sala d’art Arnáiz de Barcelona, on hi havia el cartellista, dissenyador, poeta, pintor, periodista, llibertari i anarquista Helios Gómez, amb el seu fill Gabriel, de cinc anys. “L’home portava botes de muntar, vestit gris, botons platejats en forma de ve baixa i una gorra de plat, enorme. Semblava un almirall”, recorda en Gabriel des de la sala de casa seva, una estança decorada amb pintures i gravats del seu pare. El nen va quedar meravellat amb el vestit del xofer; se li va representar com un personatge de còmic.

El xofer va portar Helios a veure el ministre. Girón de Velasco hi va parlar per mirar de convèncer-lo, sense èxit, que treballés per al règim. Helios Gómez (nascut a Sevilla el 1905) ja havia passat per la Model el 1930 –on va conviure amb figures com Lluís Companys i Àngel Pestaña–, pels camps de refugiats de França i d’Algèria després de la Guerra Civil, i de nou per la presó barcelonina entre 1945 i 1946. Deu anys abans, el 1936, havia fundat el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, que va impulsar el cartellisme antifranquista durant la guerra. Era un “conegut roig, propagador d’idees”, tal com el definia un document que el seu fill Gabriel va trobar a l’arxiu de Salamanca gairebé mig segle després. Com que no va voler treballar per al règim, el van tornar a tancar a la Model al cap d’un parell de dies.

Gabriel Gómez recorda el dia de la Mercè en què va entrar a la presó. Per gràcia de la patrona dels presos, aquell dia es permetia l’entrada dels nens per reunir-se amb els seus pares: “No tenien llits, només uns quants matalassos”, explica. A la presó, tot i que l’amuntegament no era el dels 13.000 presos de 1940, hi convivien més de 2.505 persones –el triple de l’ocupació prevista pels arquitectes– en unes condicions insalubres.

Helios Gómez va sortir de la Model el 1954, malalt, i va morir dos anys després. Gabriel ha realitzat una àmplia recerca sobre la vida i l’obra del seu pare, que va començar arran d’haver llegit un text de Teresa Pàmies en què anomenava Helios. A partir d’aquí va trobar els seus companys de presó, militants del POUM: “Em van rebre molt afectuosament i van respondre a totes les preguntes que els vaig fer sobre el meu pare, encara que ells preferien parlar-me de la història que no s’explicava d’aquest país.”

Fray Bienvenido Lahoz, de l’orde dels mercedaris, va aterrar a la Model el 1941, com a capellà de la presó. Tot i que era amic de mantenir debats intel·lectuals amb els presos polítics, mostrava poca paciència davant dels arguments que no li agradaven. Coneixedor de la capacitat artística d’Helios Gómez, li va demanar que pintés una capella a la primera cel·la de la primera planta de la quarta galeria, a tocar de les cel·les dels condemnats a mort. La va finalitzat el 1950: la Mare de Déu de la Mercè, patrona dels presos (i de Barcelona, títol que porta ex aequo amb santa Eulàlia), al centre de l’obra, sostenint el Nen Jesús, que té un molinet de paper a la mà; als peus, un grup d’homes encadenats, i a la paret contrària, la de la porta, un cor d’àngels. A les autoritats de l’època els hauria agradat encara més l’obra si no fos perquè els homes encadenats eren retrats dels seus companys del POUM i perquè les faccions de tots els protagonistes de l’escena –incloent-hi la mare de Déu– eren gitanos, com Helios Gómez mateix.

Aquest espai, conegut com la Capella Gitana, va ser repintat de blanc el 1998, mentre Núria de Gispert era la titular de Justícia del Govern de la Generalitat. Després, durant el mandat de Montserrat Tura al capdavant del mateix departament, la cel·la es va clausurar. Actualment, des de fora, no es pot ni espiar per l’escletxa. Gabriel Gómez explica que, gràcies a l’ajuda de SOS Monuments, va aconseguir de contactar amb l’arquitecte municipal i declarar la gran sala central del panòptic –al costat de la qual hi ha la cel·la capella– com a element per salvaguardar.

El tinent d’alcalde Jaume Asens assegura que preservaran la capella: “Està previst retirar la pintura que cobreix el mural i conservar-lo. Volem fer visible el patiment que hi ha hagut a la Model; se n’ha parlat poc, quan la realitat és que ha estat un dels llocs més terribles de la nostra societat.”

Sobre la taula del futur procés de participació per decidir els usos del recinte hi ha la proposta del consistori d’aixecar un centre de memòria i documentació o, potser, la idea del fill d’Helios Gómez: l’obertura d’un museu permanent d’art polític.

A partir dels anys cinquanta, una vegada que els Estats Units i el Vaticà comencen a obrir les portes internacionals al règim, la màquina repressiva franquista està obligada a relaxar-se. Hi continuen entrant presos polítics, però entre la redempció de penes dels antics i les reduccions per bona conducta, la Model comença a buidar-se progressivament i passa dels 8.685 reclusos de 1941 als 1.832 del 1955, per continuar amb una població més o menys estable des d’aleshores. La generació de reclusos de la immediata postguerra és rellevada per delinqüents comuns més joves i, a partir dels anys seixanta, per activistes i militants antifranquistes.

La dictadura continua intentant modelar moralment la societat dins i fora de les presons. La reforma de 1954 de la llei de Vagos y Maleantes –llei promulgada originàriament durant la presidència republicana de Manuel Azaña (1933)– afegeix l’homosexualitat a la mendicitat, el nomadisme i la prostitució com a conducta delictiva. Més tard, el 1970, la llei de Vagos és substituïda per la Llei sobre perillositat i rehabilitació social, que incorpora com a punibles amb presó activitats com el tràfic i el consum de drogues, la venda de pornografia i la prostitució i el proxenetisme, així com la immigració il·legal. Els homosexuals no es van beneficiar de l’indult del 25 de novembre de 1975, ni de les amnisties dels dos anys següents. A la Model hi va haver gent tancada per la seva orientació sexual fins a 1979.

Amb Franco malalt i la nova llei a la mà, es tancava a la presó qualsevol individu que al règim li semblés perillós socialment o moralment: resistents polítics, persones que manifestessin conductes sexuals i afectives no normatives, persones afectades per pobresa extrema, gitanos sense domicili fix i, cap a finals dels setanta, drogoaddictes. Van ser els anys en què van conviure presos polítics amb els comuns, quan aquests últims van crear la Coordinadora de Presos Espanyols en Lluita (COPEL) per exigir la mateixa amnistia que havien rebut els polítics. Consideraven que estaven empresonats sota unes lleis franquistes i que, per tant, la seva privació de llibertat era il·legal en el nou règim democràtic. No van tenir èxit; els motins es van succeir i, a finals dels anys setanta, l’heroïna ho va esguerrar tot.

L’ex reclús Eduardo Borrás parla en aquest reportatge.
Foto: Arianna Giménez

Daniel Rojo dona testimoni al reportatge del seu pas per la Model.
Foto: Arianna Giménez

Testimonis de portes endins

Daniel Rojo va estar tancat a la Model entre 1981 i 1983, després entre 1984 i 1989, i en un últim període entre 1991 i 1993. Fa més de quinze anys que no beu i assegura que s’ha desenganxat d’onze addiccions, entre elles l’heroïna: “Era una època molt dolenta; gairebé tots els interns érem toxicòmans i teníem el VIH”, explica assegut al vestíbul d’un hotel prou distingit, a prop de la plaça de Molina. Com que el tractament amb metadona no es va introduir fins als noranta, els presos es punxaven com podien: “Una xeringa ens durava un mes. La raspàvem perquè de tant usar-la s’anava trencant i s’obstruïa, i hi havíem de ficar filferros.”

Quan Rojo va entrar per primera vegada a la presó Model tenia dinou anys i ja havia atracat desenes de bancs. Estava folrat: “Em vaig presentar davant dels funcionaris amb la meva cadena d’or Cartier, un Crist de Dalí i un Rolex Cadet. Em van dir que ho deixés tot a l’entrada, que dins m’ho robarien. Jo vaig pensar que si ho deixava allà no ho tornaria a veure, però que dins, almenys, podria defensar-me.” En Daniel el que volia només era preservar el seu estatus.

Recorda que els funcionaris encara eren un cos molt militaritzat: “Botes altes, de verd, gorra de plat, galons (platejats per als interins, daurats per als fixos).” La relació amb els presos no era bona: “Si tractes el pres com un gos, es comportarà com un animal”, sintetitza Rojo. Afegeix que si el pres ha de fer les seves necessitats en un forat del qual salten les rates i mosseguen, això tampoc ajuda al bon comportament.

La desmilitarització va començar amb la nova llei penitenciària de 1979 i el traspàs de competències a la Generalitat el 1984, i va culminar en aquell mateix decenni, coincidint en el temps amb l’entrada de professionals en psicologia i de doctores en comptes dels habituals metges homes i amb la implantació de comunicacions íntimes o vis-a-vis. Ja als noranta, la introducció de la metadona va acabar d’apaivagar els anys més convulsos de la presó Model. Va ser en aquells anys que Jaume Asens va començar a freqüentar la presó treballant d’advocat d’ofici (“per motius ideològics”, precisa). Ja feia temps que els polítics prometien i postergaven el tancament de la presó. “La presó és per als pobres; el sistema penal mostra una tendència selectiva”, assenyala Asens. El que més va trobar a la presó van ser pobres, malalts i drogoaddictes.

Tot i que la Generalitat va assumir les competències sobre les presons, moltes lleis es van continuar fent des de Madrid. El 1995 es va publicar al BOE el nou codi penal, el primer de la democràcia. Des de llavors s’ha reformat una trentena de vegades, allargant les penes i sumant motius per entrar a la presó, fins a arribar a la “presó permanent revisable”. Segons l’informe de 2015 de la Xarxa d’Organitzacions Socials de l’Entorn Penitenciari (ROSEP), s’està dificultant l’aplicació d’alternatives de reinserció. Si el 1975 hi havia 8.440 persones preses a Espanya, al febrer de 2017 n’hi havia 60.203. L’informe de la ROSEP conclou que un 60 % dels presos espanyols ho és per delictes de gravetat mitjana (furts, robatoris, tràfic de drogues), respecte dels quals no existeix una gran alarma social, i que serien millor gestionats mitjançant intervencions no privatives de llibertat.

Amb l’inici del nou segle, Eduardo Borrás va entrar a la Model acusat d’un delicte de robatori. A la presó barcelonina va arribar a conviure amb cinc persones en una cel·la. Va passar un any i mig, i quan el van condemnar el van traslladar a Brians: “A la Model et cremaves ràpid. Potser un dia entraven els funcionaris a la teva cel·la buscant xocolata i, si no en trobaven, et feien despullar, a més de deixar-te la cel·la feta un fàstic”, recorda. Per la seva banda, Francesc López, funcionari de la presó durant dotze anys, es lamenta que encara hi hagi gent que es pensi que els funcionaris actuals treballen com els de l’època franquista.

L’amenaça dels voltors

Una setmana més tard de la signatura de l’acord final per tancar la Model, el gener d’aquell any el propietari de la finca del número 151 del carrer d’Entença va començar a rescindir els contractes dels veïns o anunciar que no els renovaria, i va posar els pisos a la venda a internet. Els veïns es van unir i s’han anat manifestant des d’aleshores per reclamar una solució a l’Ajuntament. A mesura que ha anat fent fora els inquilins, el propietari ha segellat els habitatges amb una planxa de metall.

Roda de premsa de llogaters amenaçats per l’especulació als voltants de la Model; amb el braç en alt, Joan Gómez.
Foto: Arianna Giménez

Només hi ha un veí que no té contracte temporal: Joan Gómez, jubilat, l’encarregat de rebre els mitjans de comunicació en nom del col·lectiu d’inquilins al petit saló del seu pis, un principal. Damunt d’una taula, mostra tots els reportatges que han fet sobre ells i explica les alternatives: “O l’Ajuntament compra la finca –cosa difícil, perquè es tracta d’un propietari particular, no d’un banc–, o muntem una cooperativa d’habitatge per gestionar els lloguers.”

En Joan, que sempre s’ha considerat d’esquerres, no havia tingut mai tanta relació amb els seus veïns fins que van començar a arribar els burofaxos per fer-los fora. “Visc aquí des del 1981. Fa anys que demanem el tancament de la Model i, quan ho aconseguim, arriben més problemes. Els presos se’n van i venen els voltors”, conclou Joan Gómez. Asens proposa construir pisos socials per combatre la gentrificació a la part del recinte de la Model que dona al carrer de Nicaragua, on durant un temps es va parlar d’aixecar un hotel. Les associacions de veïns ho exigeixen, i recorden que l’equilibri entre oferta pública i privada ha de ser més gran.

Un grup de veïns fent-se una foto davant de l’entrada de la presó, el dia abans del tancament.
Foto: Arianna Giménez

La Model era un equipament obsolet. Amand Calderó, director general de Serveis Penitenciaris de la Generalitat, assegura que calia gastar 25 milions d’euros si es volia disposar dels espais adequats per als tractaments d’avui dia. Així doncs, es va arribar a un acord per tancar-la amb tres dels cinc sindicats –no van signar ni la UGT ni l’ACAIP (Agrupació dels Cossos de les Institucions Penitenciàries). Francesc López, a més de treballar a la Model, és membre de l’ACAIP. Majoritaris a Catalunya només a la Model, se senten desenganyats: “Feia anys que ens prometien que construirien una altra presó de preventius a la Zona Franca, però al final no hem pogut triar el nostre nou destí.”

López, que va entrar a la presó el 2005 “amb 2.100 interns”, assegura que podria haver seguit operativa fins a tenir a punt les promeses presons de règim obert i de preventius de la Zona Franca. Però l’acord entre l’Ajuntament i la Generalitat fixa la data de la inauguració del centre obert en el 2021 i la del centre de preventius en el 2025, i els costos de construcció en 35 i 75 milions, respectivament. En l’acord, de 2009, el consistori cedeix els solars de la Zona Franca per poder acabar de tancar les altres dues presons de Barcelona: la de dones de Wad-Ras i el centre obert de Trinitat Vella. Calderó informa que els 35 milions per aixecar el centre obert ja estan reservats. Caldrà veure què es pot treure dels terrenys de la Trinitat, més enllà dels 5,5 milions que l’Ajuntament ja ha pagat per la construcció de pisos socials, en espera de poder disposar de tota la parcel·la.

La qüestió, que no preocupa el director de Serveis Penitenciaris, és que, si en quinze anys no es construeix res a la Zona Franca, l’Ajuntament recupera els terrenys. El funcionari Francesc López té clar el que, segons ell, passarà: “Si han aconseguit ficar tots els preventius a Brians 1, doncs allí es quedaran, i a la Zona Franca només inauguraran el centre obert. A les dones de Wad-Ras les porten també a Brians 1, on hi ha una secció gran de dones. Així s’estalvien diners.”

Salvar les distàncies

Els familiars dels presos que vivien a Barcelona o a la primera corona metropolitana van ser els primers perjudicats pel canvi. Ara es veuen obligats a anar a la presó amb cotxe, amb la línia d’autobús que surt de l’estació de Sants o bé amb els trens de Renfe o d’FGC fins a Martorell, i des d’allà amb l’autobús. En tot cas, el temps i els diners dedicats a transport es multipliquen.

Per al problema de la mobilitat dels defensors, Serveis Penitenciaris va signar un conveni amb el Col·legi d’Advocats per tal de desenvolupar les comunicacions telemàtiques. Ja s’han instal·lat vuit sales de conferència a Brians 1. Queden lluny els locutoris que recorda Jaume Asens, “que no tenien res a envejar als de les pel·lícules”. Advocat i client no es podien tocar, només mirar-se als ulls, i parlaven a crits a través d’una reixa, enmig d’una cridòria eixordadora.

El tinent d’alcalde mostra preocupació per si els advocats d’ofici que viuen o tenen el despatx a Barcelona faran ara l’esforç de viatjar per visitar els seus clients: “Estan mal pagats –al·lega–. A la meva època ja veia que no assistien prou els interns, sobretot després del judici.”

Calderó assegura que el tancament de la Model no suposarà problemes d’amuntegament a la resta de presons del sistema. De fet, ho descriu com una oportunitat per reorganitzar el sistema de presons a escala de ciutat i país: “No volíem tirar-nos a la piscina. Amb la Model oberta, les presons catalanes estaven a un 67 % de la seva capacitat; un cop tancada, el nivell se situa en un 73 % – llegeix, repassant les xifres en el paper amb les dades impreses–. La previsió és que Brians 1 baixi el setembre del 85 % al 71 %.” Des de l’ACAIP parlen, més que de piscines, de ruletes russes: “Al Departament [de Justícia de la Generalitat] sabien que ni els presos ni els treballadors estaríem d’acord amb el canvi i que podria haver-hi problemes.” Al final no hi va haver vaga ni cap més tensió que algun altercat amb algun funcionari i un jove que es fa enfilar a la teulada al març.

Després de tants anys, ens podem preguntar què ha fet la presó per la ciutat. Evitar la reincidència? Aconseguir la reinserció social? A Daniel Rojo li ha anat molt bé des que va sortir de la Model i li encanta parlar de la seva època a la garjola, però assumeix que la reinserció és molt difícil: “Jo, quan en vaig sortir, no tenia cap tipus de preparació. Sabia atracar bancs, i molt bé, però res més. Feina, amor i família: si tens aquestes tres coses, tot a la vida és més fàcil.” O potser es podrien discutir alternatives socials que evitessin la desigualtat que suposa el pas per la presó i la marca indeleble que aquest pas deixa en les persones. A Eduardo Borrás, mentre xarrupa d’una llauna aigua amb gust de cítric, se li entristeix la mirada quan recorda el seu temps a la Model, i assegura que quan era a dins tenia ganes d’enviar cartes de queixa per les condicions de la presó “fins i tot al papa de Roma”, però que quan en va sortir va pensar: “Ja us ho fareu.”

Amand Calderó, director general de Serveis Penitenciaris, assegura que set de cada deu interns no reincideix, “però no ens podem sentir alegres; encara hi ha molta feina per fer”. A l’altra banda del telèfon, Asens, des del seu despatx, recorda la Model com un lloc on la gent convivia en un ambient “hostil, estigmatitzador, que causava infantilització i impedia l’autonomia personal”. I Foucault, des dels llibres, encara manté que la presó “no pot deixar de fabricar delinqüents. Els fabrica pel tipus d’existència que fa portar als detinguts, tant si se’ls aïlla en cel·les com si se’ls imposa una feina inútil, per a la qual no trobaran un lloc de treball”.

Una galeria i les cel•les corresponents, convertides en espais de l’exposició “La Model ens parla. 113 anys, 13 històries”, que es pot visitar en el marc de les jornades de portes obertes que s’estendran fins al novembre.
Foto: Arianna Giménez

Selfies entre les cel·les

En Francesc no havia entrat mai a la Model, tot i que recorda quan es manifestava davant d’aquesta presó per donar suport a Lluís Maria Xirinacs, que durant la Transició va mantenir una guàrdia diària de dotze hores, al llarg de gairebé dos anys, per demanar amnistia per als presos polítics. Avui, 5 de juliol de 2017, aquest home robust, de dits àgils i cabells blancs, ha entrat amb els seus col·legues de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya fins al pati on els presos practicaven esport; és una de les sortides que fan tots els dimecres per pintar la ciutat. “Ja veuràs com el quadre serà més bonic que la realitat”, assegura un company seu. Al seu costat, treballadors del Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) traslladen mobiliari que anirà a parar a altres presons; són interns en règim obert de diferents centres que cobren el salari mínim interprofessional.

Igual que en Francesc i els seus amics aquarel·listes, tot aquell que vulgui pot accedir a la Model, inscrivint-s’hi prèviament, per visitar els àmbits més representatius del recinte i l’exposició “La Model ens parla. 113 anys. 13 històries”, comissariada per Agustí Alcoberro, en el marc de les jornades de portes obertes que es faran fins al mes de novembre.

Els veïns passegen per la cinquena galeria, les cel·les de la qual han estat decorades per explicar les històries respectives. Alguns es fotografien sostenint un pal de selfie davant la cel·la que representa els motins de l’època del Vaquilla. L’habitacle està atrotinat, amb matalassos, cadires i mantes, i brutícia i misèria. Al davant, una recreació d’una cel·la original de 1904, pensada per a un sol pres, neta i modèlica, on Ferrer i Guàrdia hauria passat el temps esperant la condemna a mort.

Al costat d’en Francesc, que acaba de fer els últims retocs a l’aquarel·la –certament, més bonica que la realitat que reflecteix–, un pres de tercer grau que ara ha d’anar cada nit a dormir a Brians adverteix, assenyalant al seu voltant: “Això ho han deixat preciós, però no us ho cregueu; la Model no era així.” A la sortida del recinte, passats els tres reixats de seguretat, al pati exterior, el Departament de Justícia ha muntat –a la manera d’una botiga de museu– una paradeta on es poden comprar cistells, bosses, llibretes, tovalloles, teles…, tot fabricat per presos. A les etiquetes d’aquests productes es llegeix: “Made in CIRE”.

Les narratives històriques sorgides de la Transició de vegades han ignorat el paper dels moviments socials i, més encara, el pes de les dones en les lluites veïnals i obreres. Les quatres històries de vida que presentem exemplifiquen la invisibilització de la dona combativa per pertànyer a la classe treballadora, per ser dones i, en el seu cas, a més, per ser migrants.

Manifestació del col·lectiu de neteja de l’hospital de Bellvitge, organitzada pel sindicat CCOO, en demanda de millores laborals; Via Laietana, 1986.
Foto: Lluís Salom

Paqui Jiménez va tenir una participació destacada en una de les lluites obreres emblemàtiques del final del franquisme, la vaga de la Harry Walker. Maruja Ruiz, presidenta del Casal de la Gent Gran de la Prosperitat, va ser una de les promotores del tancament de dones i nens a l’església de Sant Andreu de Palomar, el 1976, en solidaritat amb els seus marits i pares, treballadors en vaga de Motor Ibérica. Llum Ventura és consellera de Districte de Ciutat Vella i una de les fundadores de l’associació Les Dones del 36, que s’ha esforçat a rescatar la memòria de les dones de la Guerra Civil. Les cambreres d’hotel, un dels col·lectius laborals més oblidats i pitjor tractats dels nostres dies, es fan presents amb el testimoni de Rosmery.

“Willy, ens segueixen”, vaig informar en Willy, tot i que en realitat no es deia així. “No fotis, Ana”, em devia respondre ell, tot i que el meu nom real tampoc no era aquest.

»Era 1970 i el nostre bus circulava per Virrei Amat. Feia uns dies que les treballadores de la fàbrica Harry Walker ens havíem declarat en vaga. Jo havia recollit les adreces de tots els companys vaguistes i, de tanta por que tenia que trobessin els papers amb les adreces, vaig decidir guardar-los a les calces, embolicats en plàstic i teles, com si fossin una compresa.

»“Ana, ens segueixen.” En Willy estava tan desesperat que va baixar de l’autobús i em va deixar sola. Tots tenim moments de pànic i en aquell moment la policia ja havia detingut algun company i li havia fet bastant mal. Total, que em vaig quedar al bus fins al final de la línia, a Trinitat Vella, i després vaig córrer i córrer, i vaig acabar buscant refugi a casa d’uns amics capellans.

»“Munteu-vos-ho com vulgueu, però jo aquesta nit dormo aquí”, els vaig dir, i així va ser. Quina por quan vaig baixar de l’autobús, a la Via Júlia: el paio que em seguia va estar a punt d’agafar-me, però vaig córrer i córrer.»

Paqui Jiménez, destacada protagonista d’una de les vagues emblemàtiques dels últims anys del franquisme, la de l’empresa d’automoció Harry Walker, l’any 1971.
Foto: Albert Armengol

L’Ana en realitat es diu Paqui Jiménez i va néixer a Baeza (Jaén) el 1946, encara que des de fa dècades viu en un piset de l’Esquerra de l’Eixample, des d’on, envoltada per infinitat de plantes d’interior, recorda aquells temps amb una veu assossegada i fina.

A un carrer de l’esmentada Via Júlia hi ha el Casal de la Gent Gran del barri de la Prosperitat. Maruja Ruiz, la presidenta, va néixer a Guadix (Granada) el 1936. És una veterana activista veïnal. Li pregunto quantes vegades va acabar a comissaria: “Ai, nen… Moltes, ja ni me’n recordo, però a l’últim sempre en sortia… El dia en què protestàvem pel bloc fantasma de la Via Favència ens van ficar al calabós amb dos paios que tenien el mono. Amb mi hi havia un veí que estava mort de por perquè no l’havien detingut mai; plorava i tot. Un dels que tenien el mono es donava cops de cap contra la paret i cridava… Crec que el veí que m’acompanyava encara corre… No n’he sabut res més!” La Maruja, ombra d’ulls blau cel, els cabells perfectament crespats, riu en fer memòria.

Llum Ventura és consellera del Districte de Ciutat Vella i va néixer a Barcelona, al Poble-sec, el 1941. “Vaig néixer al si d’una família anarquista, de perdedors, molt compromesa –explica–. Vaig tenir una infància dura; era una nena molt invisibilitzada. Però un dia una familiar que tenia una perruqueria al barri em va començar a demanar perquè l’ajudés a rentar caps. Després vaig muntar la meva primera perruqueria al pis on vivia, un setè.”

Llum Ventura, consellera del Districte de Ciutat Vella i una de les impulsores del projecte de preservació de la memòria històrica sobre les dones durant la República i la Guerra Civil a través de l’associació Les Dones del 36.
Foto: Albert Armengol

Cap a 1979, amb una democràcia fràgil acabada d’estrenar, Llum Ventura obria una altra perruqueria, anomenada La Mar, ben a prop del Museu Picasso. Era un espai reduït on hi havia una petita biblioteca per a les dones del barri, en la qual no hi havia cap revista del cor i la Llum facilitava informació sobre com avortar: “Un cop al mes venia la Françoise, de Tolosa, a practicar avortaments clandestins”, recorda.

Les ungles de les mans de la Rosmery, boliviana arribada fa una dècada a Catalunya, estan molt esmolades, com les de totes les cambreres d’hotel. Amb el frec constant amb la tela, els llençols, les tovalloles…, les ungles s’esmolen com fulles d’afaitar. Si es despista i es frega la pell, es fa una ferida, i no s’ho pot permetre. La cap de la Rosmery tot just li dona mitja hora per netejar de dalt a baix l’apartament turístic que regenta. No té temps ni per dir ni piu: “Quan és temporada alta, pot ser que ni tan sols tinguem un dia de descans. No sabem ni de les nostres famílies; arribem a casa directament per sopar o dormir, i l’endemà ens llevem per anar a treballar –s’ajusta les ulleres i ho aprofita per fer una pausa necessària–. Aquesta és la nostra esclavitud, no tenim vida”. La Rosmery ja no pot treballar més, perquè pateix epicondilitis (una lesió més coneguda com colze de tennista), i amb prou feines li queden dos mesos d’atur. Si no fos per l’ajuda del col·lectiu de cambreres d’hotel Las Kellys, estaria completament desemparada; ni tan sols han reconegut la seva lesió com a malaltia laboral.

Una invisibilització multiplicada

Segons defensa la historiadora Cristina Borderías, les narratives històriques sorgides de la Transició han ignorat durant força temps el paper dels moviments socials i, encara més, el pes històric de les dones en les lluites veïnals i obreres. Les històries de vida d’aquestes quatre dones són una mostra a escala d’una realitat gegantina i perversa, la de la doble (i fins i tot triple) invisibilització de la dona obrera, de la dona combativa: un forrellat en la narrativa oficial que les aparta de la memòria pel fet de pertànyer a la classe treballadora, de ser dones i de ser migrants.

Les ungles de les treballadores del tèxtil català segurament estaven tan esmolades com les de les cambreres d’hotel dels nostres dies. “La Revolució Industrial es va fer a Barcelona gràcies a les dones”, explica la historiadora Isabel Segura. A partir de la introducció de la màquina de vapor, les indústries es modernitzen i l’estructura de la ciutat canvia. Les cuines de les cases modernes tenen una sola entrada i no hi cap més d’una persona; una dona, és clar. El treball domèstic no és remunerat i el jornal del marit no arriba per alimentar tota la família. La dona treballarà a casa i també a la fàbrica. Una veïna del barri de Sants de mitjan segle xix, per exemple, apedaçarà la roba atrotinada de la seva família i no cobrarà per això, però es llevarà a les cinc del matí per entrar a treballar a la fàbrica de panes Güell, Ramis i Cia. –el Vapor Vell, la fàbrica tèxtil més gran d’Espanya aleshores– i teixirà sense parar durant dotze hores per un jornal de misèria, menys encara del que cobraria un home per fer la mateixa feina.

En aquella fàbrica, activa de 1846 a 1890, tres quartes parts de la plantilla eren dones. L’amo, Joan Güell (Torredembarra, 1800), es va fer ric a Cuba, on monopolitzava tot el mercat de l’Havana. Hi ha la sospita, no confirmada, que part de la seva fortuna procedia del tràfic d’esclaus. No és estrany que els moviments socials de Sants –responsables de la conversió d’aquesta antiga fàbrica del barri, i també d’altres, en equipaments públics– hagin cobert la placa del carrer de Joan Güell, a la mateixa façana de la fàbrica, amb el nom de carrer de les Dones del Vapor Vell. La lluita per desviar el focus de la burgesia a les classes populars en les narratives històriques de la construcció de la ciutat comença, sovint, per una revisió exhaustiva i igualitària del nomenclàtor.

No ha estat mai fàcil per a la dona combinar la seva condició de doble treballadora (domèstica i remunerada) amb la lluita activa en els moviments socials. Més enllà d’un evident problema de temps, a molts col·legues de fàbrica els semblava malament que les dones treballessin amb ells, ja que consideraven que el lloc de treball es degradava pel fet d’ocupar-lo una dona i això provocava que baixessin els salaris, segons explica la historiadora Nadia Varo: “Aquestes coses passaven sobretot en èpoques d’escassetat de feina. S’intentava expulsar-les del món laboral, se’ls impedia treballar com a aprenentes i no es qüestionava que els seus salaris fossin molt més baixos”.

Històricament, tampoc no va ajudar l’opinió d’alguns dels intel·lectuals dels corrents socialistes i anarquistes que van sorgir durant la segona meitat del segle xix. Les idees sobre aquesta qüestió de Pierre-Joseph Proudhon, un dels pares del pensament anarquista, resulten perverses. Proudhon diu que la llar i el treball domèstic són el lloc natural de la dona. Des del seu punt de vista, la dona que treballava fora de casa robava el lloc de treball a un home. Val a dir que aquest no era un corrent majoritari dins el pensament revolucionari i que, per exemple, Friedrich Engels apunta idees més tranquil·litzadores al seu llibre L’origen de la família, de la propietat privada i de l’estat: “L’emancipació de la dona i la igualtat amb l’home són i continuaran sent impossibles mentre segueixi exclosa del treball productiu social i confinada dins del treball domèstic, que és un treball privat.”

Manifestació multitudinària pel centre de Barcelona demanant l’amnistia per a les dones, any 1977.
Foto: Pilar Aymerich

Segons dades recollides per Isabel Segura al llibre Dones de Sants-Montjuïc, itineraris històrics, el 1905 treballaven al conjunt de la indústria tèxtil barcelonina més de 5.000 homes, gairebé 16.500 dones i una mica més de 5.000 nens i nenes en unes condicions més que precàries i amb uns horaris que sovint no respectaven les lleis vigents des de 1873, quan es va establir la jornada laboral d’onze hores diàries. També l’any 1905, l’obrera tèxtil i anarquista Teresa Claramunt (Sabadell, 1862) va publicar La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, un dels textos pioners de l’anarcosindicalisme feminista. Abans, el 1889, havia fundat la primera organització feminista d’Espanya, la Societat Autònoma de Dones de Barcelona. Detinguda arran dels atemptats de la processó de Corpus de 1896, Claramunt va ser desterrada a Anglaterra fins a l’any 1898, encara que oficialment no se la va acusar de cap delicte. El 1902 va participar en la vaga general de febrer i va ser detinguda de nou durant la Setmana Tràgica de 1909. Teresa Claramunt va morir el dia abans de les eleccions municipals de 1931. Va ser enterrada el mateix dia 14, mentre es proclamava la Segona República.

“Alliberar la dona casada del taller”

La Guerra Civil i la dictadura de Franco van truncar qualsevol indici de progrés, emancipació o llibertat per a les dones. El Fur del Treball, promulgat el 1938, prometia “alliberar la dona casada del taller i de la fàbrica”. El matrimoni es declarava “unitari i indissoluble”, com es llegeix en una altra de les lleis fonamentals del franquisme, el Fur dels Espanyols (1945). Avortar o difondre pràctiques anticonceptives es van convertir en delicte penal el 1941, i la maternitat, en poc menys que una obligació biològica i cristiana, com va defensar Pilar Primo de Rivera, delegada nacional de la Secció Femenina de Falange de 1937 a 1977: “El veritable deure de les dones amb la Pàtria és formar famílies amb una base exacta d’austeritat i d’alegria, on es fomenti tot el que és tradicional.” I si les dones volien treballar, necessitaven el permís del marit. Amb tot, la malmesa economia de postguerra no podia permetre que milions de dones no treballessin –sectors com el tèxtil s’haurien ensorrat–, de manera que aquell propòsit d’“alliberar la dona del taller” quedaria en foc d’encenalls. Són anys de lluita silenciosa, aquells que la consellera de districte Llum Ventura recorda com el temps del “calla, calla, calla, no parlis d’això.”

Manifestacio al voltant de la presó de dones de la Trinitat per demanar que se substituís per funcionàries les monges que estaven al càrrec de les internes, de l’orde Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey, i altres reivindicacions com que es permetés a les preses la lectura de publicacions legals, parlar en la llengua pròpia i vestir-se amb la seva roba. Any 1976.
Foto: Pilar Aymerich

No és la primera vegada que Ventura treballa per a l’administració pública. Mentre xarrupa un tallat i amb ulls nostàlgics recorda la seva època de consellera independent al consistori de Pasqual Maragall: “Jo estava molt més a l’esquerra, però vaig acceptar el càrrec per dur a terme projectes com el de la recuperació de la memòria de les dones de la Guerra Civil, amb el nom de Les Dones del 36”. Va viatjar a Madrid, va preguntar noms. A Barcelona va visitar dones comunistes, d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), però el que més li interessava era contactar amb alguna dona anarquista, com ho van ser la seva mare i la seva tieta, que també es deia Llum: “Als de la CGT [el sindicat anarcosindicalista Confederació General del Treball] els vaig haver de dir que el meu nom és Llum i que el de la meva mare era Llibertat, i que el projecte de recuperació de la memòria no tiraria endavant sense una dona anarquista.” Així va ser com va conèixer Concha Pérez, llibertària, anarquista, tancada durant uns mesos a la presó de dones del carrer de la Reina Amàlia: “A través d’aquell projecte i, sobretot, després de conèixer la Concha, vaig recuperar els meus orígens i valors llibertaris”. Es va acabar el “calla, calla, calla”.

La memòria no perdura si no es conrea. Ventura i les dones del 36 van crear una associació i van recórrer escoles i instituts avivant el record, perpetuant-lo en les següents generacions. Una de les xerrades va tenir lloc a Montjuïc amb motiu del vintè aniversari de les primeres Jornades Catalanes de la Dona de 1976.

Dones en moviment[s]

Precisament per commemorar el quarantè aniversari d’aquestes jornades, l’Ajuntament ha posat en marxa “En moviment[s]. Dones de Barcelona. 40 anys i més… 1976-2016”. Aquest projecte es desenvoluparà fins al mes de juliol i al seu programa figuren exposicions, taules rodones, activitats de cinefòrum i l’edició d’un text a càrrec de la historiadora Cristina Borderías, comissària del projecte: “Ha tirat endavant perquè tenim un govern municipal més obert a aquests temes; a més, els últims anys s’ha produït un cert auge del moviment feminista. La proposta ha estat ben rebuda per aquests col·lectius, cosa que no sempre passa amb els projectes impulsats per les institucions. Ara hi ha més connexió entre el moviment feminista i el govern de la ciutat”, assumeix Borderías.

El compromís democràtic i antifranquista de les dones d’aquella època roman inalterable, encara que la seva memòria hagi estat arraconada: “Les dones van tenir presència als sindicats, els partits polítics i les associacions veïnals, però se’ls vetava l’accés als nivells directius i se’ls negava la capacitat de representació d’aquelles organitzacions”, recorda Borderías al llibre escrit a propòsit de la mostra “En moviment[s]”. Aquest era el compromís que van tenir Paqui Jiménez i les seves companyes de l’empresa d’automoció Harry Walker quan van fer vaga en ple franquisme.

Com era treballar en aquella fàbrica? Paqui Jiménez ho explica amb detall: “Ens arribaven els carburadors i nosaltres, amb unes ganivetes fines i dures, en trèiem les rebaves. Érem gairebé vint dones treballant en cadena. Era molt dur; quan anava al lavabo em fallaven les cames de l’esforç que havia de fer. Si no aconseguíem la prima de productivitat, el sou no ens arribava. Treballàvem des de les sis del matí fins a les dues de la tarda, amb divuit minuts per esmorzar. Els homes eren molt rudimentaris, treballaven al torn, on els saltava una mena d’oli que cremava les mans. Els caps hi portaven a treballar les dones més combatives. Jo protestava, no hi volia anar –la Paqui arrufa les celles, es mossega la llengua, però al final es deixa anar–. Maleïa el patró i m’hi negava. Era un paio analfabet, un desgraciat, un pallús, que tractava les dones com si fóssim porcs… M’hi enfrontava, l’atemoria i al final em treia del torn.”

Segons Nadia Varo, historiadora experta en el paper de la dona en les lluites obreres de CCOO en aquella època, durant la dictadura va ser constant la masculinització de les treballadores: “A les dones se les victimitzava quan patien per les condicions de treball, però quan protagonitzaven un conflicte real se les masculinitzava i esdevenien ‘treballadors’”. Això es feia per por que els treballadors homes no acceptessin les dones com a companyes de lluita.

“Cada vegada ens apujaven més la quota de treball necessària per aconseguir la prima –recorda Paqui Jiménez– i no hi podíem arribar, era impossible. La gent estava molt calenta. Van amenaçar d’acomiadar uns companys especialment combatius i va ser aleshores, el 1971, que vam formar el comitè d’empresa de la Harry Walker i vam començar la vaga. Ens reuníem clandestinament. Recordo llevar-me a les tres de la matinada per anar a llençar fulls de mà a la boca del metro de Santa Eulàlia. Era tot molt ràpid; les llençàvem i sortíem corrents per poder entrar a les sis a la fàbrica. D’aquesta manera, si passava res, jo sempre podia al·legar que havia anat a treballar.”

Maruja Ruiz, l’actual presidenta del Casal de la Gent Gran de la Prosperitat, va ser una de les organitzadores de la protesta de la fàbrica Motor Ibèrica.
Foto: Albert Armengol

La historiadora Cristina Borderías explica que a través de la lluita obrera moltes dones van descobrir “els límits de l’acció individual i la necessitat de donar-se suport mútuament”. Paqui Jiménez és més explícita i recorda que quan es va ficar en aquell món “se li van obrir els ulls com a taronges”. La lluita veïnal també significa solidaritat, unió i cooperació, segons Maruja Ruiz: “És que no teniu ni idea de tot el que podeu arribar a perdre! –esbronca Maruja, molt solemne, la joventut actual–. Se’m posa la pell de gallina només de pensar que hàgiu de passar pel mateix que nosaltres…, pell de gallina!”

La tancada de Motor Ibérica

“El meu marit va passar tretze anys treballant a la fàbrica [de vehicles de transport i maquinària] Motor Ibérica i el van fer fora per haver encapçalat una vaga. Era el mateix any en què es demanava l’amnistia laboral, 1976. Llavors jo vaig parlar a l’assemblea de veïns i vaig dir que podia mobilitzar les dones dels treballadors –Maruja Ruiz desborda confiança en si mateixa–. Vam intentar que ens fessin cas, però no hi havia manera, així que al final vam decidir tancar-nos.”

Per mobilitzar les dones va acudir al sindicat vertical franquista. “Vaig anar al sindicat i vaig dir als homes que faríem una assemblea amb les dones. Les vaig cridar. Quan ja tenia el grup format, un grup prou maco, vam decidir tancar-nos les dones i els nens. Vam buscar un lloc cèntric, que va ser l’església de Sant Andreu de Palomar. L’actual seu del Districte de Sant Andreu, davant de l’església, l’ocupava aleshores un ambulatori, i vam considerar que ens aniria bé tenir-lo tan a prop per si li passava alguna cosa a algun nen. A més teníem el metro a tocar, i la Pegaso, la Maquinista i la Fabra i Coats també eren molt a prop. D’aquesta manera la gent ho va tenir fàcil per seguir la tancada.”

Un nombrós grup de dones de treballadors de l’empresa Motor Ibérica, amb els seus fills, es van tancar el mes de juny de 1976 a l’església de Sant Andreu de Palomar en suport a la vaga que feien els seus homes, fins que la policia els va desallotjar al cap de 28 dies.
Foto: Pilar Aymerich

A Maruja Ruiz, quan agafa embranzida, és impossible interrompre-li el fluir dels records. “El capellà, Camps, era molt recelós perquè els de la CNT [el sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball] també s’hi havien tancat al seu moment i ho havien deixat tot fet un fàstic. Li vaig assegurar que repararíem tot el que féssim malbé. Així doncs, vam entrar. Vaig portar-hi un fogó i una mica de llet, poca, perquè em pensava que l’endemà ens farien fora. Ningú es podia imaginar que aguantaríem vint-i-vuit dies”. Van arribar a ser més de 250 dones i nens. “Posàvem els sants a la porta per si la policia entrava de nit…” I al final van entrar.

“Ja sabíem que alguna cosa es preparava quan van obrir l’empresa i van entrar a treballar-hi els cabrons dels esquirols”, explica la Maruja. Mira la gravadora, dubta un moment i per fi declara: “Bah, això ara ja tant se val que se sàpiga.” I continua la seva narració: “Quan va arribar la policia ens vam posar a tocar les campanes a sometent i a la plaça es va reunir una gentada per impedir el desallotjament. Vaig demanar a les companyes que ens poséssim les jaquetes de Motor Ibérica sense res a sota. A mi la Motor Ibérica m’havia multat per portar la seva roba de treball sense pertànyer a la plantilla, i per aquesta raò ja imaginava que la policia ens obligaria a treure’ns les jaquetes. Doncs n’hi havia una, la Júlia, que tenia les mamelles com campanes… Quan a les tres de la tarda van entrar pel pati, trencant-ho tot, els policies van ordenar: ‘Traieu-vos les jaquetes!’, però en veure aquelles mamelles van canviar d’idea i van tornar a cridar: ‘Poseu-vos les jaquetes!’”

Aquí Maruja Ruiz ja no pot contenir el riure i perd el fil del relat. La seva manera d’expressar-se és així, fractal i dispersa. “Ja tinc les coses del Carnaval preparades. Tu saps el que són cinquanta iaies de vuitanta anys vestides de rateta, amb cua i tot? Anirem a la rua del barri”. Baixa per les escales del casal a un pas lleuger i decidit. Descansa la mà a la barana, però no ho fa pas perquè tingui necessitat d’agafar-s’hi. “Vam passar disset anys lluitant per tenir aquest casal. Volien aixecar un bloc de pisos al solar i nosaltres desmuntàvem la grua cada nit. Crec que llavors l’alcalde era Porcioles…” Les dates i els noms li ballen una mica al cap, però no li molesta, perquè a ella li interessen més les històries que les xifres. “Quan va venir [el llavors president de la Generalitat] Jordi Pujol a inaugurar el casal, li vaig dir que arribava amb disset anys de retard”.

La historiadora Isabel Segura explica que “no hi ha escissió entre moviment veïnal i moviment feminista, ja que el moviment feminista va estar directament implicat en les demandes de millores als barris. Si, per exemple, faltaven instituts, eren dues mares, fartes de recórrer diversos quilòmetres cada dia, les que decidien mobilitzar-se”. Les dones s’organitzaven en xarxes i n’hi havia relativament poques enquadrades en estructures estables, recorda Segura: “Quan apareix un conflicte les dones creen xarxa, altres actors s’hi van sumant i finalment acaben sent els homes els que ofereixen la imatge pública de la mobilització.”

L’enemic a les pròpies files

Tanmateix, massa vegades les dones que han participat en els moviments socials de Barcelona han trobat l’enemic entre les seves pròpies files. “La societat de llavors era encara més masclista que l’actual i la gent que participava en aquests moviments també ho era molt. No estaven al marge de la societat i reproduïen els seus mateixos models”, explica Nadia Varo. No tots defensaven realment una societat igualitària, encara que alguns s’omplissin la boca predicant-la.

Paqui Jiménez recorda que durant la vaga de la Harry Walker van anar dues vegades a dormir a un pis del barri del Besòs. “Dormíem tots a terra, i n’hi havia un que se m’apropava i em tocava. ‘Fes el favor de no tocar-me’, protestava jo. I ell responia: ‘Paqui, ets una reprimida. Si vols ser una lluitadora obrera, has d’alliberar-te sexualment.’ I jo replicava: ‘M’alliberaré quan i amb qui em doni la gana. Però no vinguis a burxar-me de nit perquè no t’ho tolero. I si això és ser una reprimida, doncs ho soc, i prou’”.

Al saló es respira l’aroma de l’escudella que ha cuinat fa una estona. L’antiga treballadora de la Harry Walker es posa molt trista quan evoca aquestes situacions. “El masclisme sempre ha existit, i quan sorgia al teu costat semblava que no hi havia cap més remei que menjar-te’l amb patates…” Si aquestes coses passaven entre companys, pitjor era el comportament de la policia franquista. Recorda que “et tractaven de puta, et deien de tot menys bonica, i també allò tan famós que hauries de ser a casa teva netejant…”

Aquella experiència va ser un aprenentatge per a Paqui Jiménez. “Vaig aprendre el que és la unió de la classe treballadora, el sentiment d’orgull de classe; conceptes molt importants que ja no es tenen en compte avui en dia. La consciència de pertànyer a la classe obrera em donava la força per continuar endavant. Hi havia molta companyonia a la fàbrica, encara que també va aparèixer alguna esquirola… A una d’elles una vegada li van abocar un pot de cinc quilos de pintura pel cap; em va saber greu, us ho prometo –el seu gest afligit no deixa cap dubte–. Jo no hauria estat capaç de fer-ho, però en aquell moment, en el fons, pensaves que s’ho mereixia, que s’ho estava buscant… I és que, com que era molt curta de gambals, no s’assabentava de res.”

El fet de ser dona obrera també la va canviar: “Vaig descobrir el que representava ser dona en aquella societat. Vaig aprendre que es pot dir que no, que teníem els mateixos drets que qualsevol, que si les dones ens uníem, podíem guanyar. Ah!, i també vaig descobrir la independència econòmica. Com que la meva família era pobra, donava tot el jornal a la mare, i vaig comprendre que si volia marxar de casa no podia dependre de cap home. Va ser l’alliberament més gran que he sentit a la vida. Vosaltres, els homes, sobretot els que sou joves, no us podeu fer càrrec d’aquest sentiment”.

Tampoc va ser fàcil per a Maruja Ruiz: “Com que jo sempre anava pallá y pacá, envoltada d’homes tot el dia, hi havia gent que es creia que era prostituta; així m’ho havien dit alguns companys qual els vaig portar per primera vegada a una reunió clandestina.” Un dels treballadors de Motor Ibérica va intentar obligar la seva dona a deixar la tancada, però ella s’hi negava: “Havia descobert el que era la solidaritat i protestava, plorant, que no se n’anava”, i no se’n va anar. El seu marit la va denunciar per abandonament dels fills i se’ls va endur. El final de la història és feliç i simptomàtic: va acabar tornant els nens a la seva dona perquè li donaven massa feina.

L’associació Las Kellys defensa els drets laborals i humans de les cambreres d’hotel, un dels col•lectius tractats més malament i més oblidats dels nostres dies.
Foto: Albert Armengol

Un col·lectiu al marge

A la Rosmery només li queden dos mesos d’atur i pateix quan pensa com podrà alimentar els seus fills en el futur. Isabel Cruz, membre del col·lectiu de cambreres La Kellys, assenyala l’externalització dels serveis com un dels principals problemes que han d’afrontar les cambreres de pis: “Que no estiguin en la nòmina de l’hotel, sinó en la d’una empresa subcontractada els suposa cobrar sous més baixos, tenir sobrecàrrega de treball i veure reduïts els seus drets laborals.”

Les cambreres d’hotel, invisibilitzades pel fet de ser treballadores, dones i moltes vegades migrants, poden fer ben poca cosa per millorar les seves condicions: “Passen molt estrès i, com que tenen por de demanar la baixa, s’acaben auto­medicant”, explica Isabel Cruz: prozac i ibuprofèn contra la impossibilitat de descansar com cal o d’aconseguir la vida familiar que es mereixen. “Hi ha casos de cambreres d’hotel que, embarassades de vuit mesos, passen el dia fent llits i arrossegant matalassos…”, denuncia.

“Barcelona és una destinació turística durant tot l’any. Com pot ser que totes les cambreres d’hotel tinguin contractes temporals o d’obra i servei? L’única explicació és que l’empresari sap de sobres que la treballadora acabarà emmalaltint per les condicions laborals a les quals està sotmesa –es lamenta Isabel Cruz–. A l’associació tenim diversos casos d’empleades acomiadades per estar de baixa, o de cambreres contractades per obra i servei a les quals diuen d’un dia per l’altre que no tornin, i aquests acomiadaments surten molt barats als empresaris”, sentencia Cruz.

Els moviments socials de la Transició van lluitar per un model de ciutat més just i igualitari. Però en els marges socials que ocupen les treballadores de Las Kellys no es troba cap indici de justícia ni d’igualtat.