Els relats de Svetlana Aleksiévitx ens recorden la necessitat de parlar d’allò que coneixem millor, sigui Barcelona o la Unió Soviètica, siguin les dones i els nens que l’escriptora bielorussa ha entrevistat per als seus llibres o la gent que baixa per la Via Laietana.

De Minsk a Barcelona. Els contrastos literaris sempre són positius, per això esperàvem amb tantes ganes la visita de Svetlana Aleksiévitx, el mes de maig passat. Aquesta és una de les maneres que les ciutats tenen de relacionar-se entre si, d’enviar-se emissaris, escriptors i relats.

Aleksiévitx camina lenta, cansada per les desenes d’entrevistes que ara li demanen el mateix que ella va preguntar als seus informants. Però també és el caminar lent de qui ja ha arribat on volia, el caminar suau de qui sap que ha fet la feina que havia de fer. Ha escrit i publicat cinc llibres que s’han guanyat un lloc destacat en la història de la literatura; potser per això ara té temps d’encantar-se als expositors de postals. Els dracs de trencadís i les façanes corbades contrasten amb l’arquitectura que apareix en els seus llibres. Durant la seva estada a Barcelona fa una entrevista rere una altra, igual que havia fet tots els dies d’ençà que li van trucar per dir-li que li havien concedit el Nobel. Els seus llibres provoquen mil preguntes, hi ha històries colpidores que colpeixen de mil maneres diferents. Les preguntes es fan soles, surten comentaris i idees pertot arreu. Hi ha molt pocs projectes literaris que tinguin l’abast i la responsabilitat que s’ha imposat, potser sense voler-ho, Svetlana Aleksiévitx.

Aquest periodisme que diuen que es mor…

Els periodistes li pregunten sobre els seus llibres. A mi em ve de gust preguntar-li sobre el periodisme, sobre aquest periodisme que diuen que es mor, que diuen que s’acaba. “Qui ho diu, això?”, m’interroga. “Alguns periodistes”, responc. “Bah…”, i fa un gest amb la mà. I penso que té raó, que és fàcil parlar de la fi d’aquest ofici quan es fa periodisme de saló. Però a algú que ha fet més de set-centes entrevistes per confegir Pregària de Txernòbil, tot això li sona una mica estrany. El que s’acaba és el periodisme que ha deixat de ser-ho, que potser ja està bé que s’acabi. La llàstima és que hagi durat tant de temps.

El Nobel l’ha donada a conèixer arreu del món i clava una pica al cor de la indústria editorial. En un temps d’uniformització dels relats (recordin què demanen indústria i agents: tres-centes pàgines d’una història d’amor que passi en diversos països), Aleksiévitx ens explica un món local, un món particular, i gairebé podríem dir que torna a fer bona aquesta idea tan estranya però tan vigent que es diu literatura nacional. Contra la lleugeresa, la frivolitat i la dissolució de les identitats, la literatura, una vegada més.

Els relats d’Aleksiévitx, per contrast, ens recorden la necessitat de parlar d’allò que coneixem millor, de Barcelona o de la caiguda de la Unió Soviètica, de les dones i els nens que ha entrevistat per a La guerra no té rostre de dona i per a Els últims testimonis, o de la gent que baixa per la Via Laietana. La literatura passa sempre a poques passes d’on som, potser per això la primera tasca de l’escriptor és conèixer el seu entorn més proper. Potser per això s’encanta en els expositors de postals i, malgrat el cansament i la distància que se sol guardar en aquests casos, de Minsk a Barcelona, no para de fer preguntes.

Vam estar de sort. Aquests dies vam poder compartir amb Aleksiévitx els detalls de la construcció d’uns llibres que vessen humanitat, que ens parlen de la necessitat i de la importància del testimoni i de la quotidianitat per entendre la història, el poder, la política. Hem estat capaços de traduir del rus al català aquestes narracions personals i polifòniques, les hem llegit, però la pregunta que ara pertoca fer és si sabem aprendre alguna cosa de la distància que ens separa. Llegir, al cap i a la fi, és això, recórrer l’espai que ens separa de les noies que es van allistar voluntàriament per anar al front durant la Segona Guerra Mundial, dels afectats per la radiació de Txernòbil o, simplement, de les persones que un dia van veure com el seu país desapareixia. Perquè, més enllà de la mitomania de veure l’escriptora, el que realment ens importa és tot el que ha escrit, el que ens han dit els milers de persones que ha entrevistat durant tants anys.

Aleksiévitx és Minsk, però els seus llibres són a les llibreries. Les editorials han fet un esforç enorme per posar-nos-els a l’abast. Llegim-los.