© Stéphane Carteron

Un seguit de noves propostes han començat a prendre protagonisme els darrers anys en el món de les arts i de l’educació artística. Són projectes elaborats a partir de l’experiència de les aules, però dotats d’un caràcter més flexible i sensibles a una realitat social que pretenen millorar, i que compten amb el poder de la música com a factor de desenvolupament cultural i humà. Els encapçalen unes figures amb un perfil diferent del tradicional, que combinen la creativitat i l’activisme.

• Redescobrint el poder de la música
• L’irresistible magnetisme de la Sant Andreu Jazz Band
• El projecte Voces, o la llavor veneçolana
• La nova pedagogia de Barris en Solfa i Do d’Acords

La veritable acció musical no parla del nombre d’escoles, de resultats numèrics ni de vendes, sinó del valor transformador de la música i de la riquesa de l’art com a catalitzador de les necessitats socials.

© Fabiola Llanos
Trombonistes de la Sant Andreu Jazz Band, una formació nascuda fa set anys en el si de l’Escola Municipal de Música Sant Andreu

L’ensenyament artístic, i en concret el musical, ha estat en els darrers anys revisitat per diferents mirades. No només per l’Administració o els educadors, sinó també pels artistes, els educadors socials i els mateixos alumnes. D’una banda, ha calgut revisar els continguts dels programes tant a l’ensenyament obligatori com al superior per tal d’equiparar la música a altres matèries i, com a resultat d’això, Barcelona avui compta amb tres centres que ofereixen titulació de grau superior de música: l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), el Liceu i el Taller de Músics. D’altra banda, han crescut el nombre d’escoles de música i l’oferta d’activitats extraescolars. Tot plegat ha contribuït a tancar un procés de normalització dels estudis que ens ha permès començar a sortir d’una situació tan anòmala com és el fet que l’art ocupi des de fa temps un lloc perifèric dins la construcció de la nostra societat.

La veritable acció musical, però, no parla del nombre d’escoles, de resultats numèrics ni de vendes, sinó del valor transformador de la música i de la riquesa de l’art com a catalitzador de les necessitats socials. És per això que noves propostes en el món de l’art i de l’educació artística han pres protagonisme. Són projectes que miren a llarg termini, que cerquen una sortida solvent a una crisi espiritual i de valors; propostes que innoven i obren noves vies; camins que no es dibuixen al voltant de les taules d’un despatx, sinó al carrer, en contacte amb els nens i les nenes, i que es converteixen en indicadors fidels de les transformacions de la societat al mateix temps que es transformen amb ella.

En el debat del moment, diverses veus coincideixen en un fet que no es pot eludir per més temps: no es pot renunciar a la cultura si no es vol perdre els valors que contribuiran al creixement de les persones i a les aspiracions identitàries d’una societat. Si bé és habitual en altres camps, com el de la sanitat, prendre mesures per prevenir costos i pal·liar així els efectes futurs dels mals hàbits de la població, és encara utòpic plantejar eines similars que ens permetin tenir cura de l’ànima de la societat del dia de demà. Amb l’escassetat actual de recursos, es fa evident allò més essencial: les prioritats de la comunitat i de les persones. Educar a través de l’art és una oportunitat per a la societat del futur, perquè ens permetrà desenvolupar aprenentatges significatius com la flexibilitat o la integració, que faran tanta falta als nens i a les nenes per construir la societat que es va conformant.

D’un temps ençà, noves metodologies situades fora dels marcs establerts proposen modificar el tradicional assoliment d’objectius i concedir un marge més ampli a la creativitat. És partint de l’experiència a les aules que es comencen a construir noves propostes que neixen amb un caràcter més flexible i més permeable als canvis socials per tal de poder respondre constantment a les necessitats de la comunitat, i que d’aquesta manera atorguen, ara sí, un veritable rol de baròmetre social a l’educació artística i a la cultura.

Noves figures professionals apareixen també a partir d’aquests canvis. Neix un nou perfil, entre creador i activista, que haurà de compaginar les facetes d’artista, docent, treballador social i gestor. Algú capaç d’implicar i relacionar els responsables d’àmbits molt diferents. Ells són els responsables d’impulsar una acció musical i artística renovada. Aquests professionals es vinculen i creen xarxa: les entitats, els barris, les escoles; però, sobretot, estan compromesos amb els nens i els joves i amb les seves famílies. Una dedicació oberta, que encara no està del tot inventada, i amb un ampli camp per recórrer. N’explorem alguns exemples a les pàgines que segueixen.

Darrere del projecte de la Sant Andreu Jazz Band (SAJB) s’hi endevina una filosofia de treball que fa que els seus integrants, nens i joves d’entre set i vint anys, arribin a tocar per necessitat, pel desig de sentir-se bé i comunicar-ho als altres.

La formació en el transcurs d’un assaig, sota la direcció del seu titular, el jazzman Joan Chamorro, professor del Taller de Músics.

A l’Escola Municipal de Música Eixample, avui no s’hi pot entrar. Una munió de gent de totes les edats col·lapsa l’entrada. Hi ha concert de la Sant Andreu Jazz Band, l’orquestra de nens i joves amb més glamur del moment, dirigida pel jazzman Joan Chamorro. Una formació amb tres discos, una pel·lícula documental i una projecció internacional que motiva músics d’arreu a venir a Barcelona per col·laborar en el projecte.

A les seves files, nens i nenes, nois i noies, d’entre set i vint anys, treballen conjuntament un repertori jazzístic, sobretot de swing dels anys trenta i quaranta, amb melodies cantables i un ritme que té els orígens en el ball. On és el magnetisme de la SAJB? Es podria resumir en un gest, el d’Elsa Armengou, una nena de set anys, en el moment que dóna el tempo a una orquestra de vint músics abans d’enlairar la trompeta i posar-se a tocar. I després, l’alegria, el ritme i la naturalitat amb què aconsegueixen transmetre’ns la música damunt d’un escenari.

Al darrere d’aquest projecte s’hi endevina una filosofia de treball que els fa arribar a tocar per necessitat, pel desig de sentir-se bé i comunicar-ho als altres, família, amics i públic. Com són de necessàries aquestes experiències dins el nostre fràgil ecosistema! El 2011 la Sant Andreu Jazz Band va omplir el Palau de la Música. Sens dubte, la SAJB ha comptat amb el fort reclam que suposa que un grup de nens i nenes siguin els protagonistes d’aquesta història, així com amb el carisma d’una veu com la d’Andrea Motis. Però només cal acostar-se a un assaig qualsevol de l’orquestra per descobrir també la veu de Magalí Datzira, la trompeta d’Alba Armengou o el saxo d’Eva Fernández.

A part d’estar farcida de bons músics, doncs, la gran virtut de la SAJB ha estat acostar un jazz clàssic i popular a un públic que fins ara no s’havia sentit especialment cridat per aquest gènere de música. Glenn Miller, Louis Armstrong o Sarah Vaughan han entrat a formar part de la banda sonora personal de molta gent amb la mateixa naturalitat que els nens pugen a l’escenari, com una part més del seu aprenentatge.

La Sant Andreu Jazz Band neix fa set anys en el si de l’Escola Municipal de Música Sant Andreu com un grup instrumental més, sense la pretensió de convertir-se en res del que ha arribat a ser avui. El resultat és el producte del treball metodològic d’un dels seus mestres, Joan Chamorro, reconegut per la seva trajectòria de trenta anys com a músic, sobretot com a saxo baríton en diverses formacions, i de vint-i-cinc anys com a professor. Un bagatge que li ha permès fer créixer l’aprenentatge pedagògic fins a trobar-se avui dia amb els fruits del seu treball. Després de cinc anys, el projecte de la SAJB ha superat les expectatives de l’escola de Sant Andreu, de manera que resulta complicat mantenir-lo dins del seu marc. Per a l’escola no és fàcil de gestionar una formació d’alumnes que en un moment donat pot generar ingressos a través de la venda de discos, concerts, etcètera; per això, s’acorda que segueixi caminant fora. El 2011 la Sant Andreu Jazz Band esdevé un projecte independent i autofinançat que utilitza les instal·lacions de l’escola de música del Taller de Músics, als equipaments municipals de Can Fabra.

Cal fer-se grans

Chamorro té molt clar que l’objectiu no és generar diners, però que això no implica limitar la SAJB a una formació d’escola: “Vull que el projecte es faci gran perquè la gent comprovi quina música són capaços de fer uns nens de nou i dotze anys, i per provocar que altres nois s’enamorin d’ella.” La necessitat d’explicar què s’està cuinant a la SAJB és igual de forta que la que tenen els nens i les nenes de sentir que els concerts i la música que fan són “de debò”. Tan reals com els noms a què fan referència constantment durant els assajos o els concerts: Billie Holiday, Sidney Bechet… És pretensiós que intentin imitar un so que els ha enamorat per aconseguir que els altres se n’enamorin? És el mètode tradicional de transmissió del flamenc o el mateix amb què ha crescut el fill d’Alfons Carrascosa, la darrera incorporació a la SAJB, que, com tants fills de músics, ha començat tocant per imitació, veient i escoltant els seus pares i els amics dels seus pares que envaïen casa seva.

Més que la repetició d’estudis i escales d’una manera mecànica, el que repeteixen els integrants de la SAJB són les escoltes dels grans temes del jazz. Seguir-los i imitar-los és el seu primer desig; després, la il·lusió de formar part d’un col·lectiu d’amics i músics, i finalment, als concerts, compartir escenari amb uns convidats de luxe com Jesse Davis, Terell Stafford o Wycliffe Gordon, que durant el concert al Palau de la Música es van convertir en els seus col·legues. Si la música no coneix fronteres, per què no dur els alumnes a creuar-les més enllà dels murs d’una escola?

Chamorro parteix de la idea que la major part de l’aprenentatge de la música ha d’arribar a través de l’escolta. Quan un nen comença, cal anar directament a la música, al so, i no a la seva codificació a través del llenguatge musical, perquè encara no sabem si aquella persona tindrà la necessitat d’utilitzar-lo. La música ha d’anar per davant de l’escriptura.

“No és una metodologia nova –explica–, però ha creat moltes reticències perquè, segons com l’analitzes, es pot considerar antidogma i anticonservatori. Encara hi ha moltes coses que ens semblen inamovibles. Es dóna per descomptat que els nens han d’agrupar-se per edats o començar a aprendre a través de la lectura i l’escriptura musical. Però així estem dient al nen que ha d’esperar a tenir una tècnica perfecta per poder fer música o pujar a un escenari. Segons l’establert, la majoria de nens, sobretot els més petits, no poden arribar a pujar en un escenari amb cara i ulls i oferir una bona proposta.” Per deixar constància de tot el que estava passant, Chamorro va començar a pensar en les gravacions de discos i DVD. La primera va ser amb grans amics i músics de casa nostra com Ricard Gili, Dani Alonso o Josep Traver, que van voler participar de l’esperit de la SAJB i presentar-ho com una festa.

Ensenyar a estimar la música

“Sovint sentim a les converses que ‘la majoria de nens no estudien’ i molts professors prefereixen passar a treballar amb alumnes més grans perquè, diuen, ‘almenys, els podem exigir més’. Això és un error que hem comès –explica Chamorro–. És clar que hi ha d’haver voluntat i rigor; però, què vol dir exigir? El professor ha de saber com motivar o incentivar els nens i abans d’ensenyar música ha d’ensenyar a estimar la música. Has de fer que el present musical amb els nens sigui atractiu, que vegin la música com una cosa divertida. Un nen no estarà mai motivat per l’estudi si li diem que d’aquí a un any, si estudia, tocarà bé. Els meus alumnes comencen amb una cançó que treuen d’oïda i que podran tocar la setmana següent. Per a un nen una nota en si mateixa no és important, però sí que ho és la melodia que té al cap.”

Més que la repetició d’estudis i escales d’una manera mecànica, el que repeteixen els membres de la SAJB són les escoltes dels grans temes del jazz. Chamorro parteix de la idea que la major part de l’aprenentatge musical ha d’arribar a través de l’escolta.

Cansat d’anys d’estudi que no oferien als alumnes la certesa de poder tocar amb la mateixa naturalitat que es llegeix un llibre, Chamorro va pensar que alguna cosa no s’estava fent bé en la manera d’ensenyar. Professor de llenguatge musical al Taller de Músics, va desenvolupar un sistema de colors per explicar les tonalitats, les relacions entre les notes i altres elements de l’harmonia, de manera que facilitava la improvisació, entre altres coses.

Chamorro continua: “Quan treballes a partir de la música en si mateixa, sense pensar en la codificació del llenguatge, i ho fas a partir del que tu sents, estàs creant una connexió autèntica amb l’instrument. Els resultats amb grups de nens de set anys, per exemple, són sorprenents. No toquen res que no escoltin o cantin interiorment. Aquest és el seu llenguatge. Com que estudien a partir del plaer i les ganes, tot els queda molt més. I com improvisen! Ja ens hauria agradat a molts músics improvisar com improvisen aquests menuts! Tan sols aquesta connexió profunda amb l’instrument els farà arribar a ser músics creatius; un músic que no només llegeix, sinó que té la capacitat de cantar, de posar els dits i saber què sonarà.”

Fins ara, els vuit components que han sortit de la SAJB estan fent carrera musical aquí i fora del país; però, al marge que s’acabin dedicant professionalment a la música, Chamor­ro té molt clar que aquesta ja formarà part per sempre de la seva empremta vital.

Setze nens van inaugurar l’any 2004 a Gràcia el projecte Voces y Música para la Integración, una iniciativa amb què el director Pablo González revivia a Barcelona la pràctica i la teoria musicals del famós Sistema Nacional d’Orquestres Juvenils i Infantils de Veneçuela.

El projecte Voces, encapçalat pel músic veneçolà Pablo González, es basa en el treball amb la veu i, en una segona fase, en l’exercici instrumental col·lectiu. La integració dels nens de famílies vingudes de fora en la vida local és un dels seus objectius en l’aspecte social.

Quan l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar encara no era el que és avui dia, és a dir, un símbol d’integració social a través dels valors de la música, José Antonio Abreu ja posava en cadascun dels seus alumnes la llavor d’un gran projecte. Actuant des del no-res, des de la base, des de les províncies, sense mitjans, sense cap referent, va fer dipositaris d’un somni ambiciós els primers joves que van treballar al seu costat: el somni de construir a cada ciutat del país, al costat de l’església i l’ajuntament, un centre orquestral per a nens i joves. Uns espais que Abreu anomenaria “nuclis” i que constituirien la base del Sistema Nacional d’Orquestres Juvenils i Infantils de Veneçuela, conegut a tot el món com “El Sistema”.

Des dels seus inicis, tota la sensibilitat del mestre Abreu ha anat dirigida a transmetre als seus alumnes la importància de la música com a fenomen socialitzador; per això, cadascun d’ells, a més de tocar, sempre ha tingut al davant l’opció de formar una nova orquestra. Així mateix, s’ha dedicat al treball de sensibilització musical però des de la base, als llocs més desafavorits per la pobresa i la marginalitat, on ha portat la música com a eina de rescat social. Expliquen que una vegada Abreu va manar que cridessin un jove de disset anys que havia ingressat a la presó per robatoris de bancs i delictes majors. “Et dono l’oportunitat que canviïs la teva vida i a canvi et dono un clarinet –li va dir–. Vull que estudiïs a El Sistema.” “I no tens por que et robi el clarinet?”, li va preguntar el nano. “No el robaràs perquè és teu”, li va respondre el mestre.

La mateixa voluntat d’inclusió va ser la que va portar el músic veneçolà Pablo González a iniciar a Barcelona el projecte Voces y Música para la Integración. Va ser l’any 2004, al barri de Gràcia, on van trobar l’acollida de l’oratori Sant Felip Neri. Així va ser com setze nens es van convertir en fundadors del que avui és la llavor d’El Sistema veneçolà implantada a Barcelona. La idea inicial era incorporar nens que venien de fora. Aleshores l’onada d’immigració era enorme i es començaven a presentar problemes seriosos dins i fora de l’escola. Per què no fer un programa semblant al de les orquestres juvenils de Veneçuela, però amb la intenció d’unir nens i famílies de fora amb altres d’aquí?

Nou anys després, la manca d’integració es deu encara, i més que abans, a motius econòmics; l’estatus de moltes famílies ha canviat i els nens s’hi han d’adaptar. “Hi ha cap manera millor, doncs, que encarar la nova situació cantant, tocant i divertint-se?” En Pablo ens explica que a molts dels nens que ara hi ha a l’orquestra els veia jugar a futbol a la plaça del costat fins que un dia el van aturar per dir-li que volien estudiar flauta, violí o baix. I continua: “Després coneixem la família, els pares, i si cal, truquem a la seva porta. Lluny de la idea de crear un gueto amb unes característiques específiques, aquí tenim nens d’arreu. Quan toquem, tots som iguals. Hi ha fills de metges que podrien pagar-se una escola de música, però prefereixen estar aquí amb nosaltres.”

Sis anys amb l’Orquestra Simón Bolívar

Pablo González va tenir el privilegi de compartir sis anys d’assajos amb José Antonio Abreu a l’Orquestra Simón Bolívar. “Si ens explicava una frase musical, era acompanyada de tota una filosofia. Per a Abreu, qualsevol nota musical té capacitat de transmetre. El que has de saber és què vol dir aquella frase i posar-hi el teu sentiment per expressar-la; d’altra manera pots tocar, però no arribes a comunicar. El compositor txec Antonín Dvo?ák, per exemple, convidat a dirigir el Conservatori de Nova York, va ser el primer que va permetre als músics negres entrar en un conservatori, en un moment en què fins i tot es pensava que un negre no podia tocar el violí per raons biològiques! Només des d’aquest posicionament, des d’una certa radicalitat, pot sortir una peça com la Simfonia del Nou Món. Mentre els nens són aquí fent música, intentem també que tinguin present el que està passant a l’altra banda.”

Captivat per l’instrument, en Pablo va entrar al nucli de la seva ciutat, Maracaí, amb només dotze anys. “Quan vaig entrar, em van donar un violoncel i em van posar a tocar a l’orquestra. Només dos mesos més tard vam fer una trobada amb el mestre Abreu al Poliedro de Caracas. Imagina’t, vint nens de la província dins d’un estadi ple de gent per tocar amb una orquestra de 500 músics. ‘Aquí no fem falta’, vaig pensar, però per al mestre i per a El Sistema tots érem importants. Vam tocar la Cinquena de Beethoven.”

El projecte Voces persegueix la creació d’orquestres juvenils que sonin cada cop millor i que els nens s’ho passin bé. En un primer moment, el treball es basa en la veu i després en l’exercici amb l’instrument de forma col·lectiva. Només arribar, els nens ja surten a cantar al carrer amb els seus companys. Així se’ls obre de seguida l’oportunitat de participar, de ser als concerts, de veure la societat d’una forma diferent.

Pablo González va entrar al nucli local del sistema veneçolà d’orquestres juvenils quan només tenia dotze anys. A la imatge, assajant el violoncel amb una de les seves alumnes barcelonines.

Llocs de referència musical

Va ser en un d’aquests concerts al Centre Cívic les Basses, al barri del Turó de la Peira, que la regidora del Districte es va enamorar del projecte i els va oferir el centre com a seu. El projecte també disposa d’espais a Roquetes (on hi ha altres iniciatives que funcionen des de fa temps, com ara la Banda Simfònica Roquetes Nou Barris), Ciutat Meridiana (on gairebé no hi ha escoles de música) i Sant Andreu. La idea és créixer i convertir aquests espais en llocs de referència, on els nens i les nenes puguin formar els seus grups (orquestres de cambra, corals, etc.) i sentir-se part del projecte amb noves iniciatives (hip-hop, teatre musical…).

Va ser a les Festes de la Mercè del 2011 quan les dues filles bessones de l’Ana, la Bàrbara i la Fabiola, violí i violoncel respectivament, de set anys, van trobar la seva oportunitat. “Quan les vam veure, ens vam quedar de pedra”, ens diu l’Ana. Era un diumenge al migdia. Plovia. Tot el grup de la coral era al damunt de la tarima instal·lada al mig de la plaça de Catalunya. De seguida hi van contactar i van començar amb la sensibilització i el cant. Dos mesos després ja triaven un instrument i entraven a formar part de l’orquestra A. Avui les veiem assajant amb l’orquestra B. Tothom està concentrat en la preparació del concert que han de fer a l’Auditori amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), juntament amb els nens de Xamfrà, un altre projecte educatiu que, des del 2005, utilitza la música com a eina de transformació social al barri del Raval.

A part de l’OBC, cada cop són més els músics que s’acosten a aquestes propostes per col·laborar-hi. Fa dos anys que Natali Smirnoff, violinista de la Simfònica del Vallès, va adreçar-se a les Basses per oferir-s’hi com a voluntària. Poc es pensava que hi trobaria en Pablo, amb qui durant quatre anys havia compartit l’experiència de tocar a la Simón Bolívar: “Li vaig confessar que em sentia com en un dels nuclis”, recorda. Pertanyen a una de les primeres generacions de músics sorgits d’El Sistema. Més tard n’han sortit altres tan coneguts com el jove director Gustavo Dudamel, de trenta-dos anys, director de la Simón Bolívar des del 1999 i un dels principals emblemes d’El Sistema, un marc que ha creat diversos productes (formacions musicals) per tal d’exportar la identitat nacional i la cultura veneçolanes. El seu èxit és la demostració que, quan un país entén quina és la seva riquesa, és capaç d’exportar-la amb uns resultats que superen les expectatives.

Pertànyer a la Simón Bolivar és la meta més alta dins d’El Sistema veneçolà, i només hi arriben els millors. Ser al capdamunt de la piràmide significa esdevenir el referent per a 350.000 nens i més de 180 nuclis en tot el país. Si bé s’exigeix un nivell per tocar-hi, no hi ha un límit mínim d’edat; la Natali coneix nens que hi han entrat amb dotze i tretze anys. Els que no hi arriben es queden fent classes als nuclis o formant-ne d’altres, perquè el moviment d’orquestres juvenils és constant. “El que de debò compta –explica– és que, quan escoltem un nucli d’un barri d’una província veneçolana i després escoltem la Simón Bolívar, no tenim cap dubte que algun dia aquella orquestra arribarà a sonar igual. Perquè no és tan sols una qüestió musical, sinó també d’ideologia.” El model s’ha intentat exportar arreu. França és un dels pocs països on no hi ha excel·lit perquè la seva prioritat és la cerca dels millors alumnes dels conservatoris, per aconseguir orquestres que sonin molt bé. Es perd l’essència: “Molta gent amb qui vam coincidir, avui solistes o directors de les millors orquestres del món, no haurien arribat on són si no hagués estat per la música. Per això aspirem a tenir algun dia una gran orquestra juvenil a Barcelona, una orquestra professional sortida del nostre propi sistema.”

El músic argentí Pablo Pérsico, instal·lat a Barcelona des de 2007, és l’ànima d’un nou sistema pedagògic, Integrasons, que s’ha encarnat en dues formacions infantils i juvenils ubicades a Badalona i el Poble-sec.

© Arxiu Integrasons / Marta Pich / SGAE
L’orquestra Do d’Acords durant el concert que van fer el mes de juny de l’any passat amb la col·laboració del quartet de cordes de l’OBC, a la sala Artèria del Paral·lel.

En totes les orquestres hi ha un moment en què el solista s’hi juga la pell. Què passaria si sonés fora de lloc? Tot el grup, tota la peça, se’n ressentiria. Aquest moment, inscrit en una partitura i interpretat en un instant del nostre present, ens remet a la base de tot un projecte educatiu com el del compositor argentí Pablo Pérsico. Una nova metodologia que incorpora en la seva base la possibilitat que un dia haguem de jugar-nos-la amb tota una orquestra al darrere i un públic al davant. Quan vaig escoltar per primera vegada l’orquestra Barris en Solfa em va venir a esment Mireia Farrés, trompeta solista de l’OBC, tocant els primers compassos de la Cinquena simfonia de Mahler amb tota l’orquestra gairebé en silenci. Com arrencar un vaixell que després haurà de dur velocitat de creuer?

L’orquestra Barris en Solfa, que dirigeix el mateix Pablo Pérsico, la formen quinze nens d’orígens diversos i cadascun d’ells disposa d’entre cinc i sis instruments diferents. Tots són instruments únics i fascinants: didjeridú, guaguatube, xilòfon, arpa xinesa, bongo, maraca… Avui presenciem un assaig de l’orquestra. Cada nen respon a les indicacions de Pablo Pérsico en funció del que està escoltant i tria un instrument. La maraca és igual d’important que el xilòfon, o viceversa. Es tracta de decidir-se pel so que sigui més adient d’acord amb el que fan la resta de companys. La metodologia incita a equivocar-se i no s’ha d’evitar ni témer l’error, sinó integrar-lo en l’experiència.

La improvisació col·lectiva és una cosa que queda lluny de les programacions oficials de les escoles, però a Barris en Solfa forma part de l’aprenentatge inicial del nen. Cadascun d’ells és convidat a dirigir l’orquestra i dur-la a una improvisació seguint paràmetres molt senzills. Tots volen tocar i dirigir, tots volen més; estan afamats de música. Són nens provinents de diferents escoles, proposats per les entitats socials del barri. Cada dimarts i dijous es troben al Consorci Badalona Sud per treballar amb Pablo Pérsico i els seus col·laboradors, alguns professors de música i altres voluntaris que van començar sense coneixements musicals i que els han anat adquirint al mateix temps que els nens.

Avui tot és concert i complicitat: els col·laboradors toquen barrejats amb els nens, les nenes i el mateix Pablo, que ens recorda que el que estem sentint es basa en mesos de treball sense tocar ni una sola nota. Els nens, amb diferents circumstàncies familiars, van arribar fa dos anys a aquest espai per convertir-se en nens sense problemes. La música estava en un quart o cinquè terme. “Vam començar construint instruments i jugant amb els sons, perquè, mentre construïm, tots som iguals. Si no construïm tots junts, si el teu company no toca amb tu o no toca bé, això t’afecta a tu. No és una qüestió filosòfica ni d’interpretació: l’oïda no menteix! Quan vas a deshora no te’n pots amagar! Per això la música ens obliga a treballar en equip. Hem de treballar junts perquè aquest nen vagi alhora amb els altres, perquè això és problema de tots. Relegar la responsabilitat del grup als nens és canviar el focus de l’educació.”

La metodologia Integrasons

El projecte proposa una nova metodologia d’iniciació musical permeable a treballar quatre valors fonamentals: escolta, atenció, respecte i comunitat. Aquesta metodologia, anomenada Integrasons, es basa en la degustació del so i en el treball tímbric. Mai no havia sentit els nens parlar amb tanta naturalitat del timbre, de les dinàmiques o de l’estructura d’una peça. Per a en Pablo, és important explicar a un nen que el so que està percudint s’ha d’escoltar des del principi fins al final, que cal fixar-se en com s’executa perquè allò tindrà una incidència en tots els altres i, per tant, que ha d’observar i treballar en equip. En l’aprenentatge musical, el timbre acostuma a ser un dels elements més oblidats, la darrera lliçó del llibre a la qual no arribem mai. Segons que ens explica, treballar a partir del timbre i el so permet obrir una nova dimensió, un nou camí d’entrada a la música que no és el de la línia melòdica ni el llenguatge musical, sinó el del so com a vibració. Copsar la música com un conjunt de vibracions. “Què som, si no? Vibració! A partir d’aquí vibrem tots junts. El meu propòsit ha estat jugar amb les vibracions –explica–. Connectar-me amb la capacitat dels nens de sorprendre’s i fascinar-se pel so, i a partir d’aquesta, desenvolupar una metodologia nova.”

Per això, fa anys que Pérsico dedica un gran esforç a la recerca i la selecció d’instruments per tot el món, així com a la col·laboració amb lutiers que participen en el projecte generosament.

El compositor argentí Pablo Pérsico, director d’un projecte educatiu basat en una nova metodologia d’iniciació musical que es desenvolupa a Badalona i el Poble-sec.

Bons acords al Poble-sec

La metodologia Integrasons és també el motor de l’orquestra infantil i juvenil que, amb el nom de Do d’Acords, fa quatre anys que vertebra al Poble-sec un projecte de caràcter pedagògic, artístic, cultural i social.

L’any 2007 Pablo Pérsico va arribar a Barcelona per fer un màster en gestió, va començar a col·laborar en diferents orquestres i va entrar a les aules de les escoles i instituts per tal de treballar conjuntament amb els mestres i conèixer les particularitats de casa nostra. En Pablo feia deu anys que treballava a escoles de música a l’Argentina, concretament, a escoles per a fills de dirigents. El coneixement de les diferents realitats és el que probablement li ha permès imaginar una nova metodologia que ha anat contrastant en grups heterogenis de nens d’arreu. Els resultats estan en constant evolució, però el que és indubtable és que permet imaginar que hi ha una integració en els valors que es pot aprendre i treballar a partir del so, i que té resultats excepcionals en el desenvolupament dels infants i en la seva capacitat de generar futur.

L’orquestra Do d’Acords ha aconseguit engrescar els habitants de tot un barri sense diferències de raça ni de nivell econòmic, les institucions, els col·lectius i, el més important, desenes de nens que esperen que aquell músic que un dia es presentava a la seva escola per treure instruments al·lucinants del seu carret, avui els ofereixi l’oportunitat de sentir-se únics i part d’un tot. “El Poble-sec es mereix una orquestra de nens que representi el barri –diu en Pablo–. Crec en la capacitat del Poble-sec de generar una orquestra d’alta qualitat amb projecció internacional, no tant pel nivell tècnic que puguin tenir en violoncel o trompeta, sinó perquè seran únics a l’hora de fer concerts aquí i a Europa, pel que fa la seva creativitat, la seva relació amb l’instrument i la relació entre ells. Seran un exemple per descobrir a través d’ells amb quina naturalitat es pot crear i transmetre la música”.

El mes de juny passat la sala Arteria Paral·lel s’omplia d’aplaudiments pel concert que Do d’Acords va oferir en col·laboració amb el quartet de cordes de l’OBC, músics de tabla i didjeridú, i un lutier que va dissenyar un instrument fascinant per a l’ocasió. “L’aplaudiment té un poder enorme de retroalimentar l’energia del nen en forma d’autoestima –explica en Pablo–. El projecte cobra sentit en aquell reconeixement que permet als nens entendre moltes coses. El creixement és tridimensional perquè fan una cosa que ni ells esperaven d’ells mateixos. Per uns moments, són el centre d’atenció, són escoltats pels altres en un lloc idíl·lic i, a més a més, reben un aplaudiment que saben sincer i agraït. Quan el nen sent això, entra en un procés de transformació. Ha trobat un hàbit, un no sap què que l’inquieta i l’estimula, una curiositat, una base que el permetrà sostenir-se dins la societat en què vivim. L’art com a vehicle de transformació.”

En un horitzó proper, Pablo Pérsico es planteja el repte d’enriquir la formació d’un instrument en relació amb el treball tímbric i sonor realitzat segons els principis de la seva metodologia. Si bé és cert que Integrasons trenca amb l’educació tradicional d’un instrument, en potencia moltíssim l’aprenentatge en fases posteriors perquè hi ha una sèrie de valors entesos i ben establerts. “L’educació musical tal com l’hem concebut ens condueix a perdre oportunitats que van més enllà de tocar una partitura. A llarg termini, el valor que et dóna l’estudi d’un instrument és inigualable. Un nen que arriba realment a tocar l’instrument i comunicar-se amb la música aconsegueix una riquesa inesgotable. Si el nen s’autoadjudica la relació amb la música, estableix per a sempre un fil conductor de la seva vida. El que més m’interessa és que els nens siguin creadors; no formo intèrprets, sinó creadors. I crec que aquesta és la necessitat més gran d’Europa en aquest moment: formar líders positius.”