Quant a Enric Vila Delclòs

Escriptor i periodista. Professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna

La ciutat orgànica

La ciudad autosuficiente
Autor: Vicente Guallart
RBA Libros
Barcelona, 2012
256 pàgines

Ens hem hagut d’empassar discursos tan perversos sobre Barcelona que encara avui, quaranta anys després de la mort de Franco, em sorprèn llegir un llibre que parli apassionadament del futur de la ciutat sense insultar-me la intel·ligència. Ja se sap que des del segle xvii, i amb l’excepció dels cinquanta anys anteriors a la Guerra Civil, el futur de Barcelona gairebé sempre ha passat per fer lloc a Madrid renunciant a la seva història, a la seva cultura i a les seves ambicions de liderar el Mediterrani.

La ciudad autosuficiente és un assaig escrit amb una prosa marquetiniana i un punt bonista que de vegades recorda el cosmopolitisme blanquejat de l’etapa socialista més esplendorosa. El llibre, no obstant això, és ple d’idees i les afirmacions grandiloqüents i vaporoses queden sempre en un pla secundari. Vicente Guallart no insisteix en les qüestions geopolítiques que condicionen de manera decisiva el desenvolupament de tota gran ciutat, però tampoc no les evita i això li permet posar Barcelona al centre d’un discurs una mica visionari però molt sòlid i cosmopolita.

Segons Guallart, la globalització obligarà la humanitat a superar el model actual de metròpoli moderna. El llibre insisteix que si les ciutats es continuen construint amb els vells esquemes el món es col·lapsarà perquè la humanitat no disposarà dels recursos necessaris per completar el procés d’urbanització en el qual està immersa. Guallart creu que la mateixa tecnologia que tradicionalment havia allunyat la vida urbana de la natura, ara hauria de servir per afavorir una reconciliació que generés formes de producció i de consum més eficients.

El llibre recorda que les ciutats actuals encara són fruit de les esperances que els homes dels segles precedents van posar en les màquines. En serien la prova les ciutats que creixen com bolets a l’Àsia. Moltes d’aquestes ciutats ja es veuen antigues un cop acabades d’estrenar, perquè remeten a un món econòmic i polític obsolet, superat per la tecnologia i per les experiències del segle xx. Si ens hi fixem, diu Guallart, moltes ciutats asiàtiques recorden els barris europeus reconstruïts durant la postguerra mundial amb criteris estandarditzadors i de baixa identitat, però amb edificis de més de trenta plantes.

Segons Guallart, la feina de les capitals occidentals seria corregir aquesta tendència. La ciutat artificial i consumista, separada de la natura per un mur cultural i econòmic inhumà, hauria d’evolucionar cap a un tipus més orgànic i ecològic, i també més democràtic. L’autor considera que si la tecnologia està revolucionant la nostra manera de viure i de treballar, tard o d’hora també revolucionarà l’organització de les ciutats. Guallart és molt conscient de la relació que hi ha entre la cultura productiva, la cultura urbana i la cultura política, i és a través d’aquesta relació que mira de proposar un futur en què les ciutats tinguin un paper gairebé redemptor per a la humanitat.

Sense dir-ho així, perquè no és el to del llibre, Guallart sembla convençut que la globalització potenciarà la idea de civilització que Barcelona té gravada a les seves pedres. En la concepció urbanística de l’arquitecte en cap de l’Ajuntament de la ciutat, hi ressona un cert naturalisme gaudinià. Quan diu que el repte de les ciutats del segle xxi és tornar a ser productives, em sembla que està dient que les ciutats s’han de repensar recuperant alguns dels elements de la tradició urbana medieval bandejada per la Revolució Francesa i per la Revolució Industrial –i també, naturalment, pels exèrcits que van entrar a Barcelona el 1714.

El secret de Barcelona

Per Enric Vila Delclòs.

Respon

Una gran ciutat és la que fa créixer alguna cosa, la que és capaç de representar una causa que va més enllà del seu interès material. Barcelona podria defensar la causa del matís, de les minories que no necessiten posar bombes perquè saben anar fent sense deixar-se trepitjar. Un reducte judaïtzant al bell mig de l’Europa postmoderna.

Fa un parell d’anys el Brand Institute d’Esade va publicar un estudi que proposava desvincular la marca Barcelona de la marca Espanya. El motiu que donava és que la marca Espanya anava associada al turisme “de sol i paella” i que aquesta fama neutralitzava el potencial de Barcelona com a ciutat de negocis.

Malgrat que les dades eren clares, les conclusions no entraven en qüestions polítiques. Vaig prendre apunts perquè algunes xifres eren demolidores. Segons l’estudi, poc més d’un 2% dels estrangers que havien visitat Barcelona el 2011 relacionaven la ciutat amb el català. Només un 1% dels que no tenien el gust d’haver-hi estat establien aquest vincle. Dels visitants que havien admirat els edificis de la ciutat, o que havien vist els seus museus, o que havien passejat pels seus carrers, tot just un 5% sabien que Barcelona és la capital de Catalunya.

Si la marca d’un producte és el resum èpic d’una realitat –amb els seus ideals i els seus problemes–, queda clar que Barcelona no acaba de tenir una marca com caldria. És possible que, amb el ressò de l’independentisme, això vagi millorant. De moment, som al mateix punt de 1990, quan el famós crític Robert Hughes –ja traspassat– va descobrir que no podia explicar-se a si mateix l’encant de Barcelona sense conèixer Catalunya. El cercle virtuós entre memòria, política i nació que dóna vida als grans carrers del món, a Barcelona fa segles que pateix una por atàvica a qüestionar la unitat d’Espanya. Abaixar subtilment el nivell, com en aquests últims trenta anys, o alçar castells a l’aire, com els que van fer fracassar el noucentisme, ja no semblen sortides raonables.

Per fer marca, Barcelona hauria de començar posant-se al centre d’un imaginari que aprofundís en la seva història i en la seva personalitat. Una marca sempre serà motiu de banalització si no té en compte que la lluita per la memòria és una lluita per la caixa i pel mercat. Si la marca Mediterrània no ha anat més enllà del turisme de garrafa, és perquè entre la idea de Barcelona i la idea del Mediterrani sempre hi ha faltat una idea clara de Catalunya. L’exposició de les restes arqueològiques del Born, rememorant l’univers que va enterrar la derrota de 1714, promet un canvi d’actitud en la manera d’entendre la ciutat. El fet que les fronteres militars hagin canviat també convida a l’optimisme. Feia segles que Barcelona no tenia tanta llibertat per presentar la seva imatge al món –per dissenyar la seva marca.

Ara que els urbanistes nord-americans promouen la vida de barri i els nuclis antics de les ciutats seria un mal moment per separar la identitat de l’economia, i encara més per criminalitzar-la, com s’ha fet sovint. Per confegir una bona marca, primer de tot hauríem de relligar la imatge de Barcelona amb l’epopeia que va donar nom als seus carrers i que va impulsar els seus monuments i els seus millors artistes. Ara que els downtowns de les grans ciutats americanes s’inspiren en la brillantor de les capitals europees de primers de segle XX, Barcelona té una oportunitat per reprendre el projecte que va estroncar la Guerra Civil. Però per esdevenir una mena de Nova York –o de Shanghai– de la Mediterrània hauríem de conèixer més la nostra història i aprendre a treure’n partit.

Avui el model de ciutat sense passat només surt a compte en països que viuen d’explotar la mà d’obra barata i que estan dirigits per buròcrates que troben que la democràcia està molt bé, però que és poc pràctica. A l’Occident el model industrial està esgotat; les ciutats només estan en condicions de competir amb Àsia a través de l’ús intel·ligent de l’energia i les idees.Ara que està mal vist utilitzar els exèrcits per robar, la cultura ha esdevingut la base econòmica de les ciutats. A partir d’un cert nivell de benestar, qualsevol ciutat deixa de ser un problema de diners i esdevé un problema d’intel·ligència, de capacitat per transformar els recursos i els fracassos dels avantpassats. Els dèspotes tenen la mania de les inauguracions i les infraestructures. Però la pedra de toc de la vida urbana és la capacitat de treure punta de la tradició per connectar-la amb l’entusiasme de la gent.

Fomentar el talent i les relacions humanes

El futur de les ciutats occidentals dependrà de la seva capacitat de crear un clima seductor, capaç de fomentar el talent i les relacions humanes. Les metròpolis que tinguin ambició hauran de fidelitzar els seus ciutadans i alhora donar-los facilitats per viatjar pel món, perquè facin d’ambaixadors de les seves virtuts i els seus productes. La cultura és important perquè posa un paisatge al comerç i facilita que el client es faci seu allò que compra. Els publicitaris es passen el dia dient que les diferències entre les ciutats vindran determinades per la força de la seva marca, però no sé si veuen prou que tota marca forta és fruit de la destil·lació d’una identitat original, és a dir, d’un sentit fort dels orígens, d’una autenticitat.

És significatiu que Amazon hagi instal·lat el seu quarter general al centre de Seattle. Microsoft, que és el monstre més veterà de la globalització, està instal·lada en una àrea suburbial de la mateixa ciutat a divuit quilòmetres del downtown. La revitalització dels centres de les ciutats ens recorda la importància que han pres el passat i el localisme, en l’època dels avions i d’internet.

Hi ha autors, com John Kasarda, que diuen que la vida urbana està destinada a construir-se al voltant dels aeroports. A mi això em sembla una solució molt asiàtica, convenient per a ciutats noves de trinca molt concretes, com ara New Songdo, que vol ser un Martorell aeroportuari entre Tòquio i Singapur. És veritat que el temps ha esdevingut més important que la distància i que el destí de les ciutats es definirà pel lloc que ocupin en la xarxa de transports. Però els avions fan soroll i els aeroports són monòtons, i l’atractiu de les ciutats depèn de la seva capacitat per crear ambients que despertin la curiositat dels estrangers i que siguin un mirall motivador per als habitants que la defensen cada dia.

Compromís amb la pròpia realitat

Al final de la década dels anys setanta, quan Nova York estava al caire de l’abisme, un publicista va fabricar aquest eslògan: “I love New York”. Avui les samarretes ens fan pensar en una ciutat brillant, que alimenta els somnis de mig món. Però en aquell moment, quan Nova York era la ciutat amb més atur dels Estats Units i els rics en fugien una mica esparverats, tips de sentir trets pel carrer, l’eslògan reivindicava un compromís que és la base de tota societat civilitzada. És el compromís amb la pròpia realitat que va més enllà dels números de la calculadora. Aquell publicista va entendre que l’objectiu final d’una ciutat no és fomentar l’individualisme, sinó la col·laboració entre els individus, que és l’autèntica font de prestigi i de diners.

Un dels comentaris que es van fer sobre l’estudi publicat per Esade és que els valors de Barcelona lliguen amb els de Catalunya, però que la marca Catalunya és massa petita per promoure la ciutat. Trobo que és un raonament erroni. Una gran ciutat és la que fa créixer alguna cosa, la que és capaç de representar una causa que va més enllà del seu interès material. Barcelona podria defensar la causa del matís, de les minories que no necessiten posar bombes perquè saben anar fent sense deixar-se trepitjar. Un reducte judaïtzant al bell mig de l’Europa postmoderna, com la prova que no tot es va perdre amb el nazisme. Si em demanessin un eslògan per vendre la ciutat als estrangers, jo diria aquest: “Barcelona té un secret, i es diu Catalunya”.

(I llavors descobriríem que Catalunya és més que una nació, és un sistema de ciutats liderat per Barcelona.)

El barroc sintètic de Marta Cerdà

Per Enric Vila Delclòs.

Fa tres anys la Marta Cerdà Alimbau va anar a Nova York a buscar-se la vida amb el book sota el braç. Havia guanyat el premi ADC Young Guns, havia treballat a Londres i Berlín i començava a tenir un currículum, però no hi va haver sort. Ara, mentre escric això, torna a volar cap als Estats Units. Un estudi li ha deixat una taula perquè pugui intercanviar idees amb els millors creadors novaiorquesos. Des que va fer el primer assalt a la ciutat ha treballat per a marques com la Coca-Cola, l’editorial Penguin o Ray-Ban i és probable que torni a Catalunya amb més clients. Sobretot, però, estic segur que tornarà amb un cabàs d’idees. Em sembla que això és el que li interessa més.

El valor d’un creador depèn de la riquesa del seu món i la Marta està en ple període de conquesta. Trobar feina ja no és un problema i es pot centrar en l’autodescobriment. Els seus treballs fan pensar en l’herència modernista, tant per la seva vocació sintètica com per l’ornamentació. Fa dissenys molt rumiats, com si busqués una claredat indiscutible a prova dels crítics més torracollons i de les modes passatgeres. Sobre un concepte sòlid i senzill, de vegades hi fa un treball d’orfebreria apassionat que posa un contrapunt d’exuberància arrauxada a la seva personalitat meticulosa i cerebral. Ella insisteix que “no té cap pretensió moral d’explicar res al món”. I és veritat que en els seus treballs la intenció lúdica hi brilla més que la intenció moral. Però no m’estranyarà si, amb els anys, l’encant del seus dissenys es va tornant més incisiu.

Quan vaig conèixer la Marta, el seu caràcter de seguida em va fer pensar en els seus treballs. És una dona d’una espontaneïtat controlada, que combina la contenció i la calidesa, l’excentricitat amb la prudència i la distància amb la cura pels detalls. El seu sentit estètic guarda relació amb la seva manera de vestir i amb el conjunt del seu aspecte: amb l’elegància del seu cos de canya de bambú i amb la seva cara de grans faccions exòtiques però dures, que lliga tan bé amb el seu esperit independent i les arrels del seu segon cognom, que és d’origen visigòtic. No li agrada que la tractin d’artista i es refia més de les hores treballades que de la inspiració. Té un gran sentit de la unitat, una gran ambició personal, respecte per la tradició i només competeix amb ella mateixa. Si aquests no són els trets d’una artista, ja em diran quins són.