El nombre de desafiaments que es plantejaran al món els pròxims anys és enorme, i desigual el grau d’esperança amb què s’hi enfrontaran els països. La pau global es veurà amenaçada, principalment, per factors socioeconòmics i ecològics.

Il·lustració: Patossa

Que vivim en un món més pacífic, més pròsper i tecnològicament més desenvolupat que no pas el dels nostres avis és una evidència que comparteix la majoria del planeta. En aquest sentit, són nombrosos els indicadors que permeten fer una lectura optimista de les darreres dècades. Com a mostra, el nombre de baixes en conflicte militar s’ha reduït i han millorat els indicadors de desenvolupament econòmic i d’esperança de vida, així com els de mortalitat infantil o pobresa extrema.¹ D’altra banda, el progrés de la tecnologia sembla inaturable. Parlem de la revolució digital, de robotització, de l’auge de la intel·ligència artificial, de noves energies netes i barates, d’impressores 3D i de big data aplicades a la recerca mèdica o a la gestió de ciutats intel·ligents. Seguiríem.

Tanmateix, el nombre de reptes a què el món haurà de fer front els propers anys és igualment majúscul. Autors de disciplines i orígens geogràfics diversos ja fa anys que subratllen el repartiment desigual de l’esperança en el món i de l’estat d’ànim amb què encarem aquests reptes. Optimistes: indis, xinesos i una part prou important d’Àsia. Crítics i atemorits de manera creixent: els occidentals i, sobretot, els europeus. Frustració i desesperança són conceptes aplicables a una bona part de l’Orient Mitjà, esquinçat per lluites tribals i religioses i per interessos econòmics encoberts. Aquests conceptes també són aplicables a una part prou àmplia de l’Amèrica Central colpejada per la violència. Pel que fa a la resta, Sud-amèrica segueix amb l’ai al cor els sotracs de la seva dependència econòmica de l’economia xinesa i del dòlar americà, i l’Àfrica, per acabar, amb indicadors en mà (HIV-SIDA, corrupció, desenvolupament humà, malària, pobresa), continua sent el forat negre de l’esperança global.

Joseph Nye explicava fa uns anys² la reconfiguració del poder global en tres esferes distintes. El món continuarà previsiblement sent unipolar des de la perspectiva militar. No hi ha capacitat militar com la dels EUA; el gruix la despesa militar del planeta³ i el de la tecnologia militar més avançada es troben en aquest país. Econòmicament, el món ja és multipolar: se sostenen els EUA i la UE; pugen amb força, però amb creixents tensions internes, socials i ecològiques, països com la Xina i l’Índia. Pel que fa a les transaccions econòmiques, el nostre és un món cada vegada més apolar: empreses de nacionalitats diferents prenen el relleu cada cop amb més velocitat les unes a les altres. Es creen nous sectors i en desapareixen d’altres.

Occident rep aquests canvis amb preocupació per tres raons centrals. Primerament, perquè el model de governança global de manufactura occidental que va néixer el 1945 (les Nacions Unides, l’FMI, el Banc Mundial, l’Organització Mundial del Comerç –abans GATT) trontolla davant del dèficit de legitimitat a l’hora de reflectir un món i una divisió de poders que ja no es corresponen amb l’auge de les noves potències emergents. En segon lloc, per l’amenaça gihadista a Occident, marginal si la comparem amb el que succeeix en altres latituds del planeta, però ben present en el discurs polític sobre immigració i refugiats que atien els populismes de dretes, els moviments antiglobalització i antifederals, contra Washington DC, als EUA, o contra Brussel·les, a Europa. Finalment, pel moment de debilitat institucional de les dues superpotències, els EUA i, un altre cop amb més intensitat, la UE, tenallades per la manca de lideratges forts, la debilitat del discurs heterodox en política econòmica i social i la manca de confiança ciutadana global cap a uns partits polítics vistos com a corruptes o ineficients per fer front a la magnitud dels reptes que es plantegen.

L’arrel material dels reptes a escala planetària

Així, doncs, els principals desafiaments a la pau global provindran del complex encaix entre els nous reptes socio­econòmics globals i les previsibles conseqüències del canvi climàtic i de l’empremta humana sobre la biosfera. En l’epidermis del problema hi trobarem l’esfera tecnoeconòmica i social. En el cor, la precària salut del planeta: el desgel dels pols, els ecosistemes biològics en regressió, la desaparició d’espècies animals senceres, la desforestació i el deteriorament del sòl i del fons marí, l’increment de la temperatura global, la manca d’aigua potable i els primers desplaçaments de poblacions davant la pujada del nivell del mar.⁴

Si la globalització, des de la fi de la guerra freda, ha comportat un acostament entre països, cultures i pautes de consum, a escala planetària també s’ha generat una reacció contra el model de globalització econòmica d’arrel occidental, que els darrers anys s’ha superposat a una lectura cada cop més negativa sobre l’impacte del fenomen. Aquesta percepció ha estat estesa i difosa per les plataformes de comunicació global, internet i la telefonia mòbil, cada cop més presents en les nostres vides. Les dades ho demostren: per bé que el creixement econòmic de les darreres tres dècades ha estat repartit entre països i continents, desplaçant-se d’Occident cap a Àsia, Llatinoamèrica i àmplies franges del continent africà, també és cert que ha estat un creixement desigual que ha anat acompanyat d’un increment de les diferències de renda dins dels diversos països.⁵

Els riscos de la quarta revolució industrial

L’arribada de l’anomenada quarta revolució industrial, amb l’auge de l’economia digital, de la robotització i de l’automatització de les cadenes de subministrament, agreuja avui dia aquestes tensions. Pensem a curt termini en el Sud-est asiàtic, en països que han pres com a model d’industrialització l’especialització en àrees de producció de baix valor afegit i mà d’obra intensiva i barata. Occident no queda al marge d’aquesta discussió. Vivim, doncs, en un món creixentment connectat i també desigual; un magma en el qual es generen la comparació, el descontentament i el ressentiment com a brou de cultiu de la política de l’odi i les emocions.

Amb la urbanització creixent del planeta i l’augment del nombre de macrociutats, particularment a l’Àfrica, com a resultat del procés de reordenació espacial dels territoris sota la pressió dels interessos econòmics i la competència pels recursos naturals, les tensions s’agreujaran. Exemples actuals d’aquestes tensions es trobarien al mar de la Xina Meridional i en una part important de l’Àfrica subsahariana; un context en què previsiblement es desenvoluparan noves pressions migratòries cap al Nord i possibles nous conflictes locals.

El contrapunt a aquestes tendències desintegradores només pot arribar de l’enfortiment de nous mecanismes institucionals i de cooperació que ens permetin avançar cap a un model econòmic inclusiu que tingui en compte la sostenibilitat del planeta. Únicament des de la coresponsabilitat, la interdependència i la solidaritat globals com a contrapès podrem fer front als reptes que ennuvolen el nostre futur col·lectiu.

Notes

1. Deaton A. (2013). The Great Escape: Health, Wealth and the Origins of Inequality. Princeton University.

2. Nye, J. (2010): “The Future of American Power. Dominance and Decline in Perspective”. Foreign Affairs.

3. www.sipri.org/databases/milex.

4. Dades del Banc Mundial (2016). High and Dry. Climate Change, Water and the Economy. Abril.

5. Vegeu The Economist, “Household income inequality: ladders to climb”. 29 d’abril del 2016. Per a Europa, les xifres es troben a McKinsey Global Institute (2016). Poorer than their Parents? Flat or Falling Incomes in Advanced Economies. Juliol.