Joan Brossa va fer una escultura “per xiular” l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles, un dels grans responsables de l’especulació urbanística dels anys seixanta. Tot i ser un encàrrec del municipi de Sant Adrià de Besòs, l’obra va patir censura i diverses vicissituds abans d’arribar, l’any 2004, al Museu d’Història de la Immigració, la seva ubicació actual.

L’antimonument que Brossa va dedicar a Porcioles, instal•lat des del 2004 al Museu de la Història de la Immigració de Sant Adrià.
Foto: Albert Armengol

“Porcioles mirava els primers blocs que s’havien construït, mirava la desgràcia que ell mateix havia creat, i ho feia des de la safata, amb el cap tallat.” Així descriu Paco Marín González –professor d’institut i regidor en l’època dels fets aquí relatats, avui jubilat– una de les escultures menys conegudes de Joan Brossa, però també una de les més reivindicatives i punyents. Una obra que denuncia la falta d’escrúpols de la classe dirigent i que fa emergir en una sola imatge la realitat d’un barri que allotja pisos on, segons Carlos Díaz –company de feina i amic de Marín, director de l’Institut Barri Besòs en aquell temps–, “viuen fins a vint persones sense menjar, sense llum i sense aigua.”

Record d’un malson és la denúncia d’un barri sorgit com a conseqüència de la gran especulació urbanística que, afavorida per Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona durant l’onada migratòria dels anys seixanta, va afectar tota l’àrea metropolitana. Aquesta és la història protagonitzada per dos professors amb infinitats de lluites veïnals a l’esquena, per un dels artistes catalans més reconeguts i per una escultura censurada i segrestada successivament per l’administració pública catalana.

Com en tota història, cal anar per parts. El barri de la Mina forma part de la ciutat de Sant Adrià de Besòs i limita amb Barcelona. Es va construir als inicis de la dècada dels setanta per allotjar barraquistes de Montjuïc, el barri del Somorrostro, el Camp de la Bota –on ara se situa el Fòrum– o el pont del Treball. Tal com indica Josep Maria Monferrer, activista veïnal i director de l’Arxiu Històric de la Mina, “durant el mandat de Porcioles es van construir blocs a tota velocitat i, en uns mesos, el barri, sense equipaments bàsics, com escoles o semàfors, va arribar a tenir 15.000 habitants provinents de 68 barris de barraques de Barcelona i de 268 pobles d’Espanya.” Això comporta una densitat demogràfica tan elevada en cadascun dels blocs de pisos que, per força, genera problemes socials d’una magnitud enorme. De forma que el negoci de la droga, els robatoris, la delinqüència, la violència entre clans, la prostitució, l’atur, l’absentisme escolar, les activitats marginals, les màfies, la pobresa i la falta de salubritat són el pa de cada dia per als habitants de la Mina, el barri del “barraquisme vertical”.

Fins avui són diversos els “plans de transformació integral” que s’han iniciat per reivindicació popular a fi d’intentar revertir la situació; tanmateix, tots han acabat amb finalitats especulatives i els veïns els consideren una estafa. L’Administració manté pactes amb alguns sectors marginals que s’han fet amos del barri i marquen silencis: l’Administració guanya, els sectors marginals guanyen i la gent calla per por. Vet aquí un “ecosistema” únic dins de l’àrea metropolitana, una situació d’alta complexitat en què la manca d’alternatives socials, laborals i econòmiques engendra un barri que en lloc d’habitatges té “pisos pastera”, i en comptes d’habitants, víctimes d’un sistema en què els escrúpols són un valor difícil de trobar. És un carreró sense sortida.

Joan Brossa difícilment esperava trobar un barri així quan l’alcalde de Sant Adrià el va acompanyar a conèixer el municipi. El 1989, sota el mandat municipal del PSC, una de les associacions culturals del grup socialista, liderada per Raimon Obiols, va organitzar un sopar amb Brossa i l’alcalde Antoni Meseguer. De manera informal va sorgir la petició que el polifacètic artista fes una escultura per a Sant Adrià per situar-la a prop de Barcelona. Brossa va acceptar. Quan va visitar la Mina acompanyat de Meseguer, es va interessar per l’origen del barri; en sentir el nom de Porcioles, va exclamar: “Ja sé què faré.” El pressupost de l’encàrrec es va debatre al ple de l’Ajuntament adrianenc; es va aprovar i, el 1991, l’artista avantguardista, una personalitat d’esquerres i molt implicada políticament, va lliurar Record d’un malson a l’administració municipal perquè la col·loqués a la Mina.

L’obra, amb unes dimensions de 89 x 49 x 51 cm, presenta un bust de marbre de Josep Maria de Porcioles –encara viu en aquell moment– col·locat en una safata de bronze sobre una cadira de notari, la professió de l’exalcalde. El simbolisme de la peça, en el context espacial que l’autor havia escollit i amb el títol que duu, és extraordinari. A més, remet a l’espai bíblic en què la princesa jueva Salomé demana al tetrarca Herodes Antipes que li portin en una safata el cap de Joan Baptista, personatge que denunciava la corrupció; aquesta vegada, el cap és el del corrupte. Així és l’antihomenatge de Joan Brossa a l’exalcalde franquista de Barcelona amb motiu de la construcció de la Mina.

Segrestos i contrasegrestos

“Ja l’avisarem.” Aquestes van ser les paraules que Brossa va sentir en lliurar l’encàrrec al govern municipal. Segons indica Paco Marín –en aquell moment regidor independent del PSC i portaveu de l’Assemblea de Veïns de la Mina–, “a l’Ajuntament es van quedar d’allò més sorpresos: com dimonis podien posar en un barri un monument en contra de Porcioles, que ja estava assumit com un valor català?” Llavors, en un context de gran agitació política i social –a punt de fer-se eleccions municipals, i amb episodis com la intifada del Besòs molt presents– van voler amagar –i oblidar?– Record d’un malson al soterrani de l’Ajuntament.

Quatre anys més tard, el 1995, Brossa va visitar l’Ajuntament, ara dirigit pel convergent Jaume Vallès, que encapçalava un govern de coalició de Convergència i Unió, Iniciativa per Catalunya, el Partit Popular i el Grup Municipal Independent del Besòs, forces que tres anys abans s’havien aliat per fer fora el socialista Meseguer. L’artista va demanar pel tinent d’alcalde d’Urbanisme, que era Paco Marín –també elegit en aquesta legislatura com a regidor, però a la llista d’Iniciativa–, es va interessar per l’obra i va manifestar la seva voluntat d’exposar-la. Marín, que durant el ple d’aprovació del projecte no li havia donat suport per considerar-lo massa car davant les carències que patia el barri, va traslladar a Jaume Vallès la petició de Brossa. La resposta de l’alcalde? Que era una ofensa a Porcioles i que Record d’un malson no podia veure la llum.

Davant la negativa, Marín va trucar a Brossa i li va preguntar on voldria posar l’obra. L’artista i el regidor van prendre la decisió de desafiar l’administració municipal per denunciar l’esguerro urbanístic de l’exalcalde franquista. El primer pas era escollir el lloc més adient per exposar-la: un pedestal del parc del Besòs que havia estat creat per acollir el monument de bell antuvi, quatre anys enrere, quan el govern municipal havia refusat d’exposar-lo per primer cop.

El segon pas consistia a fer-se amb la peça. O altrament dit: segrestar l’obra segrestada. El dissabte 10 de juny, Brossa, Marín i la regidora de Cultura, Consuelo Blanca, també d’Iniciativa per Catalunya, van accedir al soterrani de l’Ajuntament, van furtar Record d’un malson i la van amagar per parts: el bust i la safata, en un domicili particular; la cadira, en una entitat juvenil. Arribats aquí, el tinent d’alcalde va rebre les primeres amenaces d’algunes autoritats per forçar-los a fer un pas enrere. Tanmateix, el regidor indica que “la col·locació de l’obra seria l’últim acte d’aquell govern”: el mandat de Jaume Vallès arribava a les últimes setmanes i Marín no continuaria a l’Ajuntament.

I ens situem així en la data clau: l’11 de juny de 1995. Aquell matí, Paco Marín i el seu company Carlos Díaz van recollir el bust, la safata i la cadira dels seus amagatalls, els van confegir i van col·locar l’obra dalt del pedestal. Díaz, entre rialles, ironitza sobre la situació: “Nosaltres vam servir de mà d’obra d’en Brossa, i el cap pesava un ou! La història de la humanitat està plena de bustos en honor i glòria de personatges històrics; en aquest cas, era per a escarni públic.” Mentre esperaven, en companyia de veïns del barri, que s’assequés el ciment, va aparèixer Brossa. La importància del moment era tan gran per als tres homes i per a la història de la Mina –i per a la llibertat d’expressió, val a dir– que l’autor va refusar d’assistir a una exposició de les seves obres a Alemanya per tal de poder presenciar com Record d’un malson, per fi, feia la funció a què estava destinada: en paraules de Marín, “denunciar qui havia creat el mal de milers de persones i centenars de famílies per a dècades.”

Manifestació de veïns de la Mina per la millora de les condicions de vida al barri, als anys vuitanta.
Foto: Arxiu Històric de la Mina.

El dia següent, concretament el matí del 12 de juny, l’Institut Barri Besòs va rebre la trucada de dues exalumnes informant que l’escultura estava sent retirada del pedestal. La Policia Local, amb presència de l’equip de govern de Sant Adrià –incloent-hi l’alcalde Vallès–, estava esberlant el ciment que unia la peça amb la base. Les autoritats ni tan sols van deixar Marín i Díaz apropar-s’hi. “Podrien haver-se carregat tot el monument! Feien servir destrals, pics… Va ser un acte vandàlic per part de l’alcalde i de la mateixa policia”, afirma el llavors regidor i veí de la Mina.

El 13 de juny, el dia posterior al nou segrest de la peça, la premsa no va dubtar a fer-se ressò dels fets, amb diferents biaixos i posicions. L’ABC, d’una banda, en un article d’opinió sense firma i titulat enginyosament “De mal busto”, donava suport al fet que l’alcalde adrianenc ordenés retirar el bust i qualificava l’escultura d’“espantall” i de “greuge a un personatge de la història barcelonesa” com Porcioles. A més, criticava Paco Marín i Carlos Díaz –sense esmentar-ne els noms– assegurant que “eren representants comunistes que no tenien res a fer aquell cap de setmana.” D’altra banda, en un article d’opinió publicat a El Periódico de Catalunya amb el títol “El retrato”, Josep M. Cadena defensava que “tot esforç per fer callar l’expressió lliure esdevé un estímul de protesta”, però matisava que Porcioles no va ser tan “nefast” en comparació d’altres polítics de la dictadura.

Del soterrani a la biblioteca i al museu

Després de l’escàndol, l’equip de govern va decidir tornar a amagar el poema visual al soterrani, però, avergonyit, l’Ajuntament va acabar optant per col·locar-lo al vestíbul de la Biblioteca Pública de Sant Adrià. Tanmateix, no s’exposava com a monument, sinó que s’usava per posar-hi propaganda a sobre. Anys després, una associació de dones va presentar una queixa formal perquè considerava que les connotacions violentes de l’obra no la feien adient per exposar-la en un lloc amb tanta afluència infantil. Aleshores la va voler acollir el Museu d’Història de la Immigració de Catalunya (MhiC). La seva directora, Imma Boj, afirma que Record d’un malson els interessava “perquè denuncia l’urbanisme desenvolupat a l’entorn metropolità arran de l’afluència de població migrada i la construcció desordenada i especulativa que va impulsar Porcioles.” Record d’un malson es pot veure en aquest museu des de l’any 2004.

La història demostra que l’art és un potent instrument d’expressió capaç de denunciar els abusos del poder i de mobilitzar la ciutadania. I és que, en paraules del mateix Joan Brossa, “hi ha escultures que serveixen per aplaudir i d’altres que serveixen per xiular; aquest darrer és el cas de Record d’un malson.”