Foto: Arianna Giménez

Barcelona posa èmfasi en l’atenció als nens, els adolescents i els joves al seu Pla de Salut Mental, com a grups de població més vulnerables al patiment i als trastorns psicològics. És l’única ciutat de l’estat i una de les poques d’Europa amb un projecte d’aquesta mena. En el seu primer any de vida s’han posat en marxa més del 80 % de les mesures previstes, centrades especialment en la prevenció i el diagnòstic precoç.

A casa ningú entenia què passava. Sempre havia estat una nena sociable, amb amics, i que treia molt bones notes. I tanmateix un dia va començar a dir que no volia anar a escola. Que no s’agradava. Que no havia passat res però no volia sortir al carrer. Tampoc no volia saber res de les seves amigues. I davant la idea d’anar a classe, vomitava i tremolava i sentia veritable angoixa. Tenia aleshores catorze anys.

Els pares no sabien què fer i, desesperats, van buscar ajuda al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) del barri. “La nena va començar a patir ansietat i molt d’estrès, sense cap desencadenant clar. Sembla que no arribava als estudis com ella volia i es va bloquejar”, recorda Luis Miguel Martín, psicòleg responsable dels CSMIJ de Ciutat Vella i Sant Martí, que la va atendre.

Una nena espera el seu torn al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de l’Hospital del Mar.
Foto: Arianna Giménez

Segurament, la petita portava molt de temps patint abans que els pares comencessin a sospitar res. És bastant habitual que els nens no diguin que se senten malament. Sovint callen per por, per vergonya, perquè no saben si estan malalts, perquè no entenen què els passa, perquè no tenen llenguatge per expressar-se i somatitzen el seu patiment. “El que vam fer va ser donar-li eines per sortirse’n –afirma Martín–. De la mateixa manera que per córrer una marató cal entrenar-se abans i agafar múscul, per afrontar determinades situacions a la vida has d’entrenar-te cada dia. En conseqüència li vam posar un pla diari, fins i tot amb l’hora a la qual s’havia de llevar, perquè havia capgirat horaris i dormia de dia i estava desperta a la nit, amb petites tasques senzilles i l’obligació d’estudiar les assignatures que li agradaven més. També li vam donar medicació per reduir l’angoixa i els símptomes físics. Ara aquella nena estudia batxillerat i fa poc va venir per fer-nos una entrevista per al projecte de final de grau que prepara sobre salut mental. Està recuperada.”

Com aquesta noia, entre el 10 % i el 20 % dels nens i adolescents pateixen un trastorn mental, segons l’estimació que fa l’Organització Mundial de la Salut (OMS). En el cas de Barcelona, només el 2014 es van atendre 10.517 menors per patiment psicològic. I aquesta xifra ha anat en augment els darrers anys, com corrobora el fet que, per exemple, el 2016 els CSMIJ de la ciutat van visitar més de 12.300 persones.

El doctor Luis Miguel Martín, director de la línia de primària i programes especials de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions (INAD), atenent un jove usuari del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de l’Hospital del Mar.
Foto: Arianna Giménez

“La meitat de les malalties mentals comencen abans del divuit anys. Moltes tenen una base genètica, que no és determinant per patir una malaltia, tot i que sí que és important perquè la persona la desenvolupi. Els factors ambientals hi influeixen i molt. D’aquí l’enorme importància de la preven ció”, assenyala Víctor Pérez, director del servei de psiquiatria de l’Hospital del Mar i coordinador del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Salut Mental (CIBERSAM) de la xarxa biomèdica CIBER, un consorci format per vint-icinc grups de recerca de vuit comunitats autònomes, que té la seu a l’Institut de Salut Carlos III de Madrid.

Precisament la prevenció del patiment i dels trastorns mentals en la població infantil i juvenil, i també l’adulta, és el principal objectiu de l’ambiciós Pla de Salut Mental que el consistori barceloní va presentar fa tot just un any. És pioner a Catalunya i a l’estat, i un dels pocs que hi ha a Europa. Estarà vigent durant els propers sis anys i consta de cent onze accions a curt i mitjà termini per millorar el benestar psicològic dels habitants de la ciutat. Només en el primer any de vida, amb un pressupost de més de cinquanta milions d’euros, ja s’han endegat amb èxit el 82 % de les mesures projectades.

“Quan vam entrar a l’Ajuntament, a l’informe que l’Agència de Salut Pública havia elaborat amb diferents indicadors sobre la salut dels barcelonins, vam veure que la salut mental suspenia. El 12 % dels ciutadans té un trastorn de salut mental, des de patiment psicològic fins a trastorn greu. Era una xifra important i calia actuar”, afirma Gemma Tarafa, comissionada de Salut del consistori.

Pla transversal amb mesures socials

Així, doncs, es va constituir una taula de salut mental on hi havia, entre d’altres, l’Agència de Salut Pública de Barcelona, els grups polítics municipals, representants de les entitats socials que treballen en l’àmbit de la salut mental i famílies i persones afectades. Durant set mesos van treballar conjuntament per elaborar la proposta. “Vam considerar que calia una mirada transversal, no tan sols mèdica i sanitària, entenent que determinats factors com ara la pobresa, l’habitatge o l’atur també influeixen en la salut mental de les persones”, destaca Tarafa.

És per això que el pla preveu mesures com ara evitar desnonaments i oferir pisos de lloguer social a famílies en situacions de risc, millorar la inserció laboral de col·lectius amb situacions socioeconòmiques complexes o lluitar contra la pobresa energètica.

Els nens, els adolescents i els joves són els grups més vulnerables al patiment psicològic.
Foto: Arianna Giménez

I posa especial èmfasi en els nens, adolescents i joves, el grup de població més vulnerable. “Des de fa dos anys tenim dades específiques en l’informe de salut sobre el col·lectiu dels menors i vam observar que s’havia produït un increment de les xifres de patiment psicològic entre el 2012 i el 2016. Això no vol dir que els menors tinguin més trastorns mentals o malalties, sinó que les condicions en què viuen els fan patir més”, reconeix Pilar Solanes, directora del programa de salut de l’Ajuntament. En aquest sentit, l’informe revela que als districtes amb una situació socioeconòmica pitjor els nens tenen un nivell més elevat de patiment que en àrees de la ciutat amb menys pobresa.

Del patiment a la malaltia

Els infants són els més vulnerables emocionalment, perquè, com explica Martín, responsable dels CSMIJ de Ciutat Vella i Sant Martí, els manquen recursos per afrontar i adaptar-se a les situacions difícils que els envolten i tampoc no tenen encara la maduresa psicològica necessària per elaborar les vivències traumàtiques viscudes, com ara els desnonaments dels pares, la violència masclista, la migració, la situació d’atur a casa o les malalties.

“També cal tenir en compte els maltractaments, els abusos de tota mena, les vexacions, que són molt més freqüents en els infants del que ens pensem”, puntualitza Víctor Pérez, que és també patró de la Fundació Malalts Mentals de Catalunya.

El patiment es tradueix en infants que no dormen, nerviosos, que es dediquen a molestar a tothom o que estan tristos; que pateixen trastorns somàtics i a vegades crònics com dolors o malalties intestinals, o fins i tot trastorns de conducta severs, com agressions als pares o a altres menors. Si aquest patiment mental es cronifica, pot arribar a desembocar en una malaltia mental, com ara depressió. “Cal protegir els infants i els adolescents”, assevera Martín, que explica que als CSMIJ cada vegada atenen més nois i noies amb conductes autolesives. “Intenten calmar el dolor o el desassossec que senten autolesionant-se, com ara fent-se talls. No és que vulguin suïcidar-se ni fer-se mal, sinó que no saben gestionar reaccions o emocions adverses, no tenen una educació emocional, i de forma impulsiva adopten aquestes conductes”, afirma aquest psicòleg.

Període de construcció de la personalitat

El Pla de Salut Mental de Barcelona estableix una sèrie de mesures adreçades a alfabetitzar la població en les emocions i a detectar precoçment el malestar psicològic o problemes mentals que puguin tenir els infants, adolescents i joves, sempre des de l’òptica de la prevenció.

Sessió del programa d’educació emocional que s’imparteix amb caràcter de prova pilot a l’Escola Nou Patufet de Gràcia.
Foto: Arianna Giménez

En aquest sentit, per exemple, s’ha endegat una experiència pilot en diverses escoles de la ciutat amb l’objectiu de valorar-ne l’eficàcia abans d’estendre-la a la resta dels centres. Consisteix en un programa per educar en les emocions nens i nenes d’entre tres i sis anys, “que és quan es construeix la personalitat i més hi podem incidir des d’un punt de vista preventiu”, apunta Solanes, que considera que “aquesta franja d’edat és un període crític per posar les bases de la bona salut mental”.

“Es tracta de donar-los recursos i habilitats de caràcter emocional per poder actuar davant emocions com la ràbia o la frustració, per exemple”, diu Tarafa. El pla també preveu la formació de professorat, monitors de lleure, monitors de menjador i activitats extraescolars perquè incorporin les emocions en la seva manera de treballar. Així mateix, es planteja la realització de tallers amb les famílies per treballar aquestes habilitats. A més a més, als barris amb pitjors indicadors de salut mental infantil i adolescent és previst dotar les escoles de professionals, com ara educadors socials, que donin suport als professors, així com als nens amb dificultats.

Una altra mesura prevista al pla, en aquest cas adreçada als adolescents, són els espais de consulta jove que estaran ubicats, el 2019, als deu districtes de la ciutat. Es tracta d’espais físics on podran acudir els joves i adolescents per exposar els seus dubtes o patiments a psicòlegs, psiquiatres i educadors socials, que, en cas de considerar-ho necessari, els derivaran a centres mèdics. Ja n’hi ha una experiència reeixida en marxa al barri de la Marina, conegut popularment com la Zona Franca.

“És molt important la prevenció en els adolescents per evitar cronificacions. És un moment del neurodesenvolupament molt important i crític per evitar posteriors complicacions. Cal atendre els xavals amb un servei d’immediatesa i proximitat, per intentar evitar que el seu patiment derivi en un trastorn mental o un desordre emocional important”, alerta Martín.

Promoure la inserció laboral dels joves

Segons l’informe de salut de Barcelona, un dels factors que tenen més impacte en el benestar psicològic dels joves és l’atur, sobretot el de llarga durada. Per això el pla inclou mesures per reforçar la inserció laboral dels joves, començant per aquells que viuen en districtes més desfavorits. També es prioritza la inserció dels joves que pateixen un trastorn mental diagnosticat, com esquizofrènia o depressió. Al final es tracta de desplaçar la diana dels esforços des del tractament cap a la prevenció de la malaltia mental. “És una revolució que hem de fer com a societat. Ens cal aprendre a identificar què ens passa i a gestionar les emocions, les positives i les negatives (la frustració, el rebuig, la ira); hem de saber escoltar-nos i escoltar els altres admetent que poden tenir raó”, assenyala Tarafa.

“Es tracta d’identificar un malestar, coneixe’n els símptomes i atribuir-lo a un problema emocional per integrar-lo a la vida, i no viure’l com una cosa estranya”, afegeix Martín. Només així, diu, podrem canviar el panorama de la salut mental.

Nascuda a Madrid fa vuitanta-tres anys, va arribar a Barcelona durant la Guerra Civil. Silvestra Moreno va impulsar la primera Associació de Familiars de Malalts Mentals de Catalunya i després va fundar la Fundació Malalts Mentals de Catalunya, que acaba de complir un quart de segle de vida. L’any 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva lluita en defensa dels afectats per aquestes malalties, que, recorda, “no són cosa teva ni meva, sinó de tots. Li pot tocar a qualsevol”. En aquest article ens relata la seva experiència.

Silvestra Moreno, entrevistada per a aquest reportatge, que ha dedicat gran part de la seva vida a la defensa dels malalts mentals.
Foto: Arianna Giménez

“Quan em vaig casar, com era l’habitual aleshores, i vaig tenir fills, me’n vaig cuidar i també dels meus sogres. Un dia el meu sogre, que deuria tenir uns vuitanta anys, va començar a patir demència senil. I es va tornar agressiu. Es pensava que els veïns li volien robar, que havien entrat a casa seva, i coses així. Reaccionava de forma violenta, tant que els veïns tenien por que algun dia els fes mal. I em van dir que, o buscava ajuda, o el denunciaven.

»I així va començar tot. Era l’any 1980. Vaig portar el meu sogre a un ambulatori i el metge, quan el va veure, ja no el va voler deixar tornar a casa. El van traslladar de manera definitiva a l’Institut Mental de la Santa Creu i Sant Pau. ‘I jo, què he de fer ara?’, vaig preguntar. ‘Vostè, res, ja està’, em van respondre. ‘Escolti, que jo no porto un paquet, que és una persona. És el pare del meu marit i l’avi dels meus fills.’ Fins que va morir, l’anava a veure dos cops al dia.

»L’Institut, però, estava molt abandonat. Hi faltava personal, els malalts no rebien l’atenció que necessitaven. Uns anys abans l’Administració havia començat a tancar els manicomis i a tornar els malalts a casa seva. Gent que hi portava ingressada vint, trenta anys! Un desastre. No s’hi adaptaven i les famílies tampoc. I altres malalts estaven sols, sense recursos. On podien anar?

»Jo, en aquest centre, parlava molt amb els pacients joves, sobretot els escoltava. I em deia: ‘Jo tinc quatre fills; si algun dia cap d’ells es posés malalt i l’hagués de portar aquí, em moriria. Això és horrorós.’ Per això i pel meu sogre vaig començar a implicar-me en la lluita. Les famílies, amb el suport d’alguns professionals, ens vam començar a queixar tímidament, a manifestar-nos. Fins que, l’any 1986, vaig crear l’Associació de Familiars de Malalts Mentals.

»Com a presidenta de l’entitat, estava informada de tot, dels malalts que morien, dels que traslladaven, dels que enviaven a casa. I anava molt sovint al jutjat a portar els papers, perquè només un jutge pot autoritzar que una persona amb una malaltia d’Alzheimer avançada o una demència perdi el seu dret a la llibertat i la ingressin en un psiquiàtric. El fiscal apreciava la meva feina i em van proposar que l’associació es fes càrrec de la tutela de malalts que no tenien família. I així ho vam fer. En vam arribar a tutelar quatre-cents.

»Al cap de sis anys vam decidir professionalitzar-nos i vam crear la Fundació Malalts Mentals de Catalunya, que ara tot just acaba de fer vint-i-cinc anys. Des d’aquesta entitat, als malalts els fèiem de família, bàsicament. Vetllàvem perquè ningú decidís sobre ells sense tenir-los en compte, a ells o a les seves famílies. Els anàvem a veure i els donàvem una mica de caliu; volíem que sabessin que no estaven sols i que, si necessitaven res, des de la fundació els ajudaríem en tot allò que poguéssim. Llavors vam aconseguir poder, cosa que ara malauradament ens falta. Se’ns escoltava. Vam organitzar el segon congrés europeu d’associacions de famílies de malalts mentals. I fins vaig arribar a presidir la Confederació Espanyola d’Agrupacions de Familiars i Persones amb Malaltia Mental.

»Vint-i-cinc anys ja de vida de la Fundació… Mai no em vaig pensar que arribaríem fins aquí. Suposo que em va donar forces tenir molt clar que la malaltia mental no és ni teva ni meva, sinó que pot ser de qualsevol. És cert que les coses, gràcies a la nostra lluita, han canviat una mica. Com a mínim ara aconseguim que les persones estiguin ateses. Quan vam començar amb l’Associació i la Fundació, hi havia malalts a qui el psiquiatre només veia un cop a l’any!

»El que no ha canviat gaire és l’estigma. Ara, a més, hi ha modes que fan molt mal. Com allò de dir ‘estic depre’. Si sabéssiu què és tenir una depressió de debò…! El pitjor d’una malaltia mental és que el mateix malalt no és conscient que ho és, i això fa que a casa seva hi hagi sempre una guerra declarada. Pobres famílies. L’empatia és clau. Jo he arribat a parlar amb una malalta per telèfon i els seus dos amics imaginaris per aconseguir que anés al metge. Si miro enrere, recordo les cares de moltes persones que s’havien perdut i les vam retrobar. Les vam ajudar. I això em fa sentir bé.”

Un de cada quatre barcelonins té un problema de salut mental. Els més comuns són l’ansietat i la depressió i, dels que requereixen ingrés hospitalari, la bipolaritat i l’esquizofrènia. Moltes d’aquestes malalties es comencen a manifestar durant l’adolescència i tenen una base genètica. És el cas de Xavier Martí (nom real), nascut a Barcelona el 1962, que pateix esquizofrènia paranoide. En va començar a tenir episodis a l’institut i ara està tutelat per la Fundació Malalts Mentals de Catalunya. Aquestes línies, en què Xavier resumeix la seva vida, constitueixen un testimoni colpidor.

Xavier Martí a les instal•lacions de Ràdio Gràcia, on porta un programa cada dijous a la tarda, de 6 a 7.
Foto: Arianna Giménez

“Deia el meu pare: ‘El meu fill és poeta’. Mira, sempre m’ha agradat llegir i escriure. És el meu refugi. I m’han premiat pels meus poemes, tot i que no tinc res publicat. Jo era l’alumne més brillant de l’escola. No ho dic jo, eh? Ho deien els mestres. Quan vaig arribar a l’institut, però, em vaig començar a sentir estrany. El meu germà gran, el Martín, ja estava amb agressivitat, amb les seves rareses, i es va tornar contra la família. Jo aguantava aleshores com podia. Però patia molt. I aleshores vaig tenir un episodi autoreferencial, que es diu. Crist, el màxim exponent de la tradició judeocristiana, em va venir a veure a casa.

»L’esquizofrènia et fa pensar les coses distorsionades, però no et fa perdre del tot el contacte amb la realitat, excepte quan estàs en la fase aguda, que aleshores veus i sents coses que no són, i t’agafa molta por. Tremolant ho vaig explicar als meus pares, que no van entendre res de res. Així que vaig optar per callar. Sempre callat. Fins i tot a la mili. Jo ja sabia que alguna cosa fallava i vaig anar a parlar amb el metge d’allà, però es va pensar que ho feia per deslliurarme’n i em va fer fora. La gent no t’entén.

»A la tornada no podia més. Un dia em va agafar un atac de riure i no podia deixar de riure. I em van ingressar per primer cop. Quan en vaig sortir vaig acceptar treballs odiosos. Jo volia escriure, soc poeta, però la medicació em deixava inútil. Feia de fuster en un centre especial de treball. Em trobava molt malament. Vaig pensar a suïcidar-me. I em vaig intentar llançar pel balcó de casa. Aleshores em van canviar la medicació. Tots els tests deien que jo tenia grans capacitats, però em van portar a fer una feina de rentaplats. Una feina de merda.

»He d’aguantar. He de ser fort. He d’aguantar. Ara he de fer de cuidador, de la mare i del Martín. La mare és gran i cal que l’acompanyi a tot arreu, i el Martín, de seixanta-tres anys, té una insuficiència renal crònica i necessita ser el centre d’atenció. També té esquizofrènia paranoide i ell, a més, una demència precoç. Jo mai no he estat agressiu com ell. Però a mi m’han ingressat dues vegades i a ell cap. Ja veus.

»Tinc un altre germà, el Toni, que no té la malaltia. M’estima molt. Si em veu una mica nerviós, em pregunta si m’he pres la medicació. Això és típic. Però no em puc enfadar perquè els que tenim una malaltia mental no ens podem enfadar, perquè si ens enfadem és perquè no ens hem pres la medicació. El Toni s’ho ha passat molt malament per la situació que tenim a casa. Ha plorat molt.

»Què hi fa si és genètic o no? A aquestes alçades de la vida… I a més, jo no tindré fills. Però mai no m’han fet cap anàlisi del genoma. Al meu pare li era igual el que em passés. Com si jo en fos culpable. La meva mare no ho entén, encara. Per a la gent de la seva generació, els bojos no som persones normals. Una persona amb càncer és una persona normal. Però una persona amb malaltia mental no és normal.

»Com els jutges, que diuen que jo no puc decidir a qui votar, com si fos un nen. T’ho pots creure? Quan vaig llegir la sentència judicial que m’incapacitava…, per l’amor de Déu! Em va doldre molt que m’ho fessin. Fins a aquell moment, mai no m’havia enfadat amb la psiquiatria.

»La segona vegada que em van ingressar va ser un alliberament. Va ser aleshores que em vaig adonar que tenia un problema; fins aleshores no ho acceptava. El pare em va ajudar que em donessin la disminució. Vaig fer cursos de copisteria a la Fundació Joia i vaig treballar en una copisteria tres anys i tot. Aleshores al pare li va agafar un càncer i va pensar que algú s’havia de fer càrrec de nosaltres quan ell morís. Ens vam posar en contacte amb la Fundació Malalts Mentals de Catalunya, que ens tutelen. Controlen els diners; fan activitats on participo, com ara els sopars de Nadal, i faig un cafè de tant en tant amb els referents tutelars de la fundació, que m’acompanyen també a les visites al metge.

»M’agrada escriure. No he publicat res, però tinc molts reculls de poesia. He impartit tallers d’escriptura a associacions i centres cívics, he endegat tallers de creació poètica, d’escriptura en general. Ara, a l’Associació de Veïns del Coll- Vallcarca tinc quatre alumnes. I col·laboro a Ràdio Gràcia, cada dijous a la tarda de 6 a 7.

»Abans tenia amics, fins i tot una amiga, una noia que m’estimava molt i de qui estava molt enamorat. Quan em va veure de tornada de la mili, no va voler saber res més de mi. Es va casar amb un altre. Ja no vull més relacions amb dones, no vull patir. Els companys de l’institut, quan van començar a veure les meves rareses, em deien boig i em van deixar de banda. Boig, em cridaven. L’estigma. Fa més mal que la mateixa malaltia.

»Recordo quan treballava en un centre especial de fusteria, que venia un psiquiatre a fer-nos conferències. Això era l’any 1987. I ens va dir que ens havien d’esterilitzar per no propagar la malaltia. Com si fóssim empestats!

»Ara torno a estar deprimit. Com feia molts anys que no ho estava. Trobo a faltar l’humor. La situació política també m’afecta. ‘Això que penses ara, Xavi, ho sents realment, ho sentiràs demà al matí?’, no em deixo de preguntar. Però no vull més medicació. Així que després de sopar, encara que sigui d’hora, em poso la música que m’agrada, em prenc les pastilles i m’estiro al llit. Em sento tan cansat…”

Foto: Arianna Giménez

El patiment i la malaltia mentals van incrementar la seva incidència entre la població barcelonina durant els anys 2011 i 2016, en relació amb períodes anteriors. El col·lectiu dels aturats i els sectors socials més desfavorits van resultar especialment vulnerables. Els problemes de salut mental també afecten més les dones.

A partir de les dades recollides en el Pla de Salut Mental de Barcelona 2016-2022 obtenim la següent imatge de la salut mental dels barcelonins. Entre 2011 i 2016 el patiment i la malaltia mentals van experimentat un repunt, sobretot en el cas dels homes d’entre divuit i seixanta-quatre anys, en què la prevalença va passar de l’11,5 % al 16,2 %. Tot i així, aquests problemes de salut continuen afectant més les dones, en què la prevalença va passar en aquest període del 16 % al 18,9 %. En aquesta franja d’edat, la prevalença de mala salut mental en les persones aturades és de més del 25 %, i també en les classes socials més desfavorides, amb una prevalença del 27,3 % entre els homes i del 31,3 % entre les dones. Pel que fa a la població major de seixanta-quatre anys, entre el 2011 i el 2016 la prevalença de mala salut mental va passar del 13,5 % al 17,6 % en homes i del 24,9 % al 23,8 % en dones.

Si ens centrem en dues de les franges d’edat considerades prioritàries pel Pla de Salut Mental, la infància i l’adolescència, un 42 % dels ingressos a urgències psiquiàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu que van tenir lloc l’any 2015 van ser per conductes autolesives, segons dades presentades en el VI Congrés Català de Salut Mental en la Infància i l’Adolescència, celebrat a CosmoCaixa el 2017. El 9,9 % van ser per conductes suïcides.

Un 34,4 % de les consultes i un 36,6 % dels diagnòstics sobre salut mental d’infants i adolescents són per motius de trastorn de la conducta. El 58 % dels trastorns mentals en general es desenvolupen en joves majors de dotze anys, seguits de la franja d’edat d’entre cinc i dotze anys, que suposa un 39 % d’aquests trastorns. Els nens d’entre zero i cinc anys només representen el 3 % dels casos. Fins al 30 % de la patologia mental en edat adulta està vinculada amb maltractaments, tant físics com psicològics, i abusos patits durant la infància.