La paraula emprenedor ja ha colonitzat el discurs polític i mediàtic a escala global. Els emprenedors triomfen als Estats Units. A Catalunya, ni la crisi ni l’ecosistema laboral no els són favorables, però miren de fer-se un lloc en el mercat.

© Juliet Pomés

En una pissarra de la Universitat de Brighton, a la Facultat de Medicina, es llegeix: “Què és un emprenedor?”. És Nadal del 2010. A la pissarra d’un despatx d’un college d’Oxford que atresora vuit segles d’història, la mateixa paraula al costat de “valor social i econòmic” i “cultura digital”. És juny del 2012. A la Facultat de Comunicació de la UAB, a Bellaterra, un professor ha deixat empremta en una classe. “Emprenedor”, es llegeix en un full. És novembre del 2012. Per què hi ha un boom global d’emprenedors? “Per necessitat”, explica Alfred Vernis, professor titular del Departament de Direcció General i Estratègia d’ESADE. Vernis deixa clar que els emprenedors sempre han existit, però ara en el discurs polític, tant local com europeu, es repeteix que “es necessiten emprenedors” per sortir de la crisi econòmica.

El novembre passat, fins i tot la Corona incorporava l’argument en el seu discurs públic. El príncep Felip va assegurar davant d’un grup d’empresaris a Navarra que el futur “d’Espanya” requereix emprenedors i “una societat més àgil i més connectada amb les tendències mundials”.

Qui són els emprenedors? “Persones que, a partir d’una idea de negoci o d’una necessitat social, decideixen muntar la seva pròpia empresa i ho fan amb passió i amb esperit de descobriment –explica Vernis–. Amb la crisi econòmica, molta gent amb una carrera laboral decideix crear la seva pròpia empresa. Els projectes han de néixer com a globals o han d’omplir un buit molt concret. És un suïcidi ser emprenedor al nostre país si solament penses en el país.”

Encara no hi ha dades sobre el nombre d’emprenedors que hi ha a Barcelona. Tampoc no hi ha estudis sobre quantes empreses que neixen en aquesta segona dècada del segle XXI tindran resultats econòmics que garanteixin la seva continuïtat. Molts emprenedors encara es consideren en els marges de l’economia: aposten per un projecte recolzats per les seves carreres laborals anteriors, que en molts casos van ser reeixides i que els van permetre de conèixer el mercat; treballar en altres ecosistemes laborals; tenir contactes internacionals, i disposar d’un matalàs econòmic que els dóna temps per reflexionar i engegar iniciatives pròpies.

No ho tenen pas fàcil ni a Catalunya ni a Espanya. Vernis explica que en aquest país “l’ecosistema entorn de l’emprenedoria” no és favorable, mentre que sí que ho és en altres llocs. “No tenim suficients inversors disposats a gastar diners en idees que comencen”, reflexiona.

Als Estats Units, les empreses emprenedores s’estan convertint en nous models de negoci d’èxit i els anomenats business angels donen suport a joves acabats de sortir de la universitat que aporten noves idees al mercat i que també canvien certes lògiques de funcionament.

Un dels exemples més reeixits és Airbnb, el negoci de lloguer de cases entre viatgers. L’empresa té quatre anys i va néixer a Silicon Valley quan els seus creadors, llavors uns estudiants, van decidir llogar casa seva per guanyar uns diners extres. Avui dia disposa d’una xarxa d’habitatges que es lloguen a 126.000 ciutats de 192 països i cotitza en borsa des de l’any passat. A Espanya, Airbnb ja té cinc oficines i l’últim any ha crescut un 700%.

Aribnb és un resum de les característiques que ha de tenir un negoci d’emprenedoria perquè el mercat global l’aculli: supleix un nínxol existent al mercat del qual l’Administració no s’ocupa o que no reconeix; els seus creadors el van impulsar amb un esperit de conquesta (ells ho qualifiquen com a economia d’intercanvi); va néixer com una iniciativa global, és a dir, va dirigit a la world class (als ciutadans del món formats i que parlen anglès), i viu de la cultura digital: internet és la seva base d’operació i de promoció i permet consultar a través de Twitter, Facebook i Linkedin els perfils dels usuaris i augmentar així els nivells de confiança entre usuaris.

Empreses com Airbnb o Couchsurfing, que aquest any ha rebut una injecció de quinze milions de dòlars, han obert un debat sobre la funció que ha de tenir l’Estat davant aquestes iniciatives i fins a quin punt aquestes representen una amenaça per a lobbies de poder. Alfred Vernis argumenta que el paper de l’Estat “ha de ser el mínim per crear empreses i el màxim per assegurar una regulació impositiva; és a dir, l’Estat ha de poder crear impostos per poder redistribuir-los. Si no és així, podem caure en l’altre extrem. Ja estan sortint altres monopolis com Google, per exemple”.

MOB, un espai interdisciplinari i col·laboratiu

Zero barreres arquitectòniques. L’entrada és a peu de carrer i al davant hi ha un pàrquing de bicis propi. Des de la porta, unes grans vidrieres, es veuen taules de treball i persones davant dels seus portàtils. Es marca el codi i s’entra a MOB, les sigles de Makers of Barcelona, un espai de co-working en ple Eixample. L’espai va obrir fa menys d’un any i ja té una comunitat de vuitanta emprenedors que hi van per treballar en els seus propis projectes i per col·laborar en d’altres que s’hi gesten o s’hi desenvolupen.

Qui va obrir l’espai és una arquitecta xinesa-nord-americana, Cecilia Tham, que es va formar a la Universitat de Harvard, va arribar a Barcelona el 2001 i durant deu anys va intentar crear comunitat a través de les plataformes digitals. El seu objectiu era continuar “experimentant el sentit de comunitat” que havia viscut a Harvard. Va ser impossible: hi havia d’haver un espai físic perquè existís una comunitat. Per això va obrir MOB: un lloc interdisciplinari, transgeneracional, internacional i obert a la reflexió i al debat comunitari. Tham té clar que aquesta forma de treball –més horitzontal i que implica xarxes de confiança– encara és molt nova a Catalunya. “Aquí hi ha un sentit de protecció que fa que fins que no coneixes molt bé l’altra persona, no hi confiïs. A més, no és ni fàcil ni barat ser autònoma a Catalunya”, diu.

Les grans entitats bancàries, les escoles de negoci més elitistes o l’Administració mateixa s’han fixat en els emprenedors i ja han creat programes d’ajuda o finançament per als seus projectes. Falten encara inversors que creguin en aquestes noves empreses i són molts els emprenedors que acudeixen al mercat internacional a la recerca de suports.

Totes les preguntes que neixen en les adopcions

© Italo Rondinella
Eva Gispert, creadora de l’Institut Família i Adopció, va poder engegar el seu projecte gràcies a la col·laboració de la Generalitat i de l’agència municipal Barcelona Activa.

L’Institut Família i Adopció (IFA), creat i dirigit per Eva Gispert, disposa de dotze professionals a Barcelona, Girona i Sevilla.

Eva Gispert és un torrent de paraules, però quan li preguntem si es defineix com una emprenedora social, calla. “Començo a creure-m’ho.” Llicenciada en dret, havia treballat per a ESADE, havia estat la directora executiva d’un projecte de gènere per a la Comissió Europea i es podia dir que la seva vida era plena d’èxits. Fa tres anys es va acabar una feina en la qual no s’havia sentit implicada mai i es va dir a si mateixa que era el moment d’“accelerar” el seu propi projecte: un centre d’acompanyament i creixement per a famílies adoptives i per a adoptats que respongués a totes aquestes preguntes que neixen en les adopcions. Sabia del que parlava i, sobretot, era conscient que trobar les respostes era un camí llarg i tediós, i no sempre segur. Gispert és filla adoptada i mare adoptiva. Dos anys després el projecte es diu Institut Família i Adopció (IFA); té una oficina i dotze professionals implicats, i està present a Barcelona, Girona i Sevilla.

Gispert diu que l’IFA va sorgir per una preocupació i una cerca personal. Durant molts anys va intentar entendre el que ella anomena les dues eves. L’una era l’Eva amb èxit, l’adolescent hiperactiva i brillant, l’adulta executiva que aconseguia totes les fites que es proposava i que, fins i tot, havia donat el seu testimoni com a filla adoptada en un llibre. L’altra era l’Eva que, des dels quinze anys, de vegades se sentia aclaparada per una tristesa molt profunda sense que hi hagués cap raó: “Tenia una bona feina, un marit que m’estimava i tres fills; el petit, adoptat”.

La recerca de respostes per a aquesta tristesa va ser llarga. Als trenta-dos anys va anar a una teràpia psicològica que no li va donar resultat. Li van recomanar un psiquiatre, però intuïa que no era el camí. Més tard, per fi, va trobar una psicòloga “especialitzada en vincles i abandonament” que la va ajudar a entendre d’on venia aquesta pena. Al mateix temps va fer un màster en mediació familiar en què va començar a entendre com es forma un subjecte i en va cursar un altre en teatre terapèutic, que la va connectar amb ella mateixa i amb altres tècniques que fins aleshores li eren desconegudes.

En aquesta cerca també va saber que als Estats Units o a Suècia l’adopció es tractava d’una altra manera: “Estan molt més avançats”, assegura. Eva Gispert es va adonar que en trenta anys havia hagut de trucar a moltes portes per obtenir unes respostes, les quals estaven descoordinades, i que, a més, aquest era el mateix camí feixuc que recorrien moltes famílies adoptives o molts adoptats. “Quan va sortir el meu testimoni al llibre, se m’apropaven moltes persones que em deien que vivien i sentien el mateix.” Per això va decidir crear l’IFA.

Primer va estructurar les seves idees. Donar coherència a un projecte era una cosa que havia fet moltes vegades per a d’altres, a ESADE o des de la Comissió Europea, però era un repte aplicar-ho a ella mateixa. Va presentar el seu projecte a la Generalitat i la resposta va ser: “és molt bo”, i tot seguit: “hi ha retallades.” No es va aturar. Es va presentar a una beca que la mateixa Generalitat convocava per a emprenedors socials. Van seleccionar quinze dels dos-cents projectes que s’hi havien presentat. L’IFA començava a esdevenir una realitat. Gràcies a la beca, Barcelona Activa li va donar assessorament i, després de dos anys, assegura que el resultat és “molt positiu”.

Per una economia més democràtica i horitzontal

© Italo Rondinella
Albert Cañigueral defensa el sistema d’economia col·laborativa inspirat en les tesis de Bostman, i qualifica els professionals que s’hi ajusten d’“emprenedors radicals”.

Albert Cañigueral es creador del bloc Consum Col·laboratiu i dinamitzador a Barcelona d’OuiShare, un moviment europeu que vincula emprenedors de l’economia de la col·laboració.

Apareix amb una motxilla penjada a l’espatlla que pesa el mateix que un portàtil. És al bar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) perquè forma part d’una trentena de persones, d’entre vint-i-cinc i quaranta-cinc anys, que han estat convocades per una consultora nord-americana, amb seu a Barcelona, que organitza vetllades interdisciplinàries per vincular emprenedors amb idees innovadores o negocis emergents. Hi ha holandesos, turcs, nord-americans, catalans.

Albert Cañigueral va estar treballant durant dos anys en una multinacional de Taiwan. Fa menys d’un any va tornar i va decidir que deixava una carrera prometedora com a enginyer multimèdia per convertir-se en emprenedor.

Què va passar perquè deixés enrere la corbata, una feina respectable i l’oficina? En realitat, ni tan sols va ser un fet remarcable; un dia es va permetre aturar-se i mirar al voltant: “Vaig veure que érem com hàmsters. La gent treballava molt per gastar-se els diners en centres comercials. Suposo que ser en un altre país em va donar l’oportunitat de parar i reflexionar. El món digital ens ha demostrat que l’escassetat és falsa.”

Una lectura l’acompanyava, What’s Mine Is Yours (El que és meu és teu), de Rachel Botsman, i també el malestar que alguna cosa no anava bé en aquesta societat amb un model socioeconòmic que a ell no li semblava que fes a les persones més creatives –com diria Adam Smith–, ni més sàvies, ni de cap manera més felices.

La revista Time considera que “compartir i col·laborar”, l’argument principal de Botsman, serà una de les deu idees que canviaran el món. Ara com ara, Botsman ha marcat una generació de joves que, després de cursar carreres de ciències econòmiques o enginyeries, d’haver passat per escoles de negocis i d’haver treballat a multinacionals als seus països i a l’estranger, ara busquen uns altres models de negoci i, sobretot, unes altres maneres de viure. Ho resumeixen amb un concepte: economia col·laborativa; és a dir, una economia més democràtica i horitzontal, que optimitzi el consum i que utilitzi les TIC per crear connexions i accions globals.

Cañigueral explica que ell entén per consum col·laboratiu un sistema basat en la redistribució (eBay o Nolotiro); l’accés i no la propietat (Bicing n’és un exemple) i una vida cooperativa, com poden ser els bancs de temps, el couchsurfing (obrir la casa als viatgers que busquen allotjament) o Airbnb, el lloguer de cases també entre viatgers.

Cañigueral té clar que el nou sistema suposa una innovació social en tots els camps, des de l’educació i l’economia fins a la forma de relacionar-se. Tot i així, assegura que no sap com gestionar l’etiqueta d’emprenedor social: “Potser prefereixo la d’emprenedor radical perquè el que pretenem és canviar aquest sistema.”

De moment, a més de mantenir el bloc Consum Col·laboratiu, es corresponsal i dinamitzador a Barcelona del moviment europeu –nascut a França– OuiShare, que aplega emprenedors i persones d’àmbits molt diversos en reunions interdisciplinàries que se celebren a Barcelona, Roma, Berlín o París, en les quals comparteixen experiències i engeguen projectes transnacionals gràcies a la cultura digital.

“Avui t’ajudo jo i demà algú m’ajudarà a mi”

© Italo Rondinella
Cristóbal Gracia, un dels tres creadors de Favorece, té clar que forma part d’una generació que no ha comprat un model basat en la competició i en la lluita.

Cristóbal Gracia és un dels creadors de Favorece, una start-up que es proposa com a espai virtual per oferir i demanar favors.

Al seu lloc web hi ha dues categories: els que demanen i els que ofereixen. De vegades qui demana també ofereix i viceversa. Els favors són molt diversos: s’ofereix fruita per fer compota, es demana un moble o algú que sàpiga tallar les ungles a un gos. No hi ha diners pel mig ni tampoc intercanvi. La lògica és la reciprocitat indirecta, allò que Cristóbal Gracia, un dels seus creadors, defineix amb aquesta frase: “Avui t’ajudo jo i demà algú m’ajudarà a mi.”

Favorece (www.favorece.net) és un dels primers llocs web de favors que hi ha a Espanya. Fa uns mesos que col·laboren amb uns programadors de la Universitat de Yale perquè els en desenvolupin el programari mentre, des de Barcelona, els tres creadors –Cristóbal Gracia, Albert Martínez i Rafa Andrade– fan la feina de difusió.

L’entrevista amb Cristóbal Gracia té lloc a l’espai públic, en un banc situat davant per davant de la platja de Sant Sebastià. Fa anys que un entrevistat no reivindica el mobiliari urbà com a lloc de trobada, però aquest emprenedor ho ha fet sense ni tan sols donar-hi importància.

Gracia té clar que forma part d’una generació que no ha comprat un model basat “en la competició i en la lluita” i afirma que “competir no és la millor opció per a l’ésser humà, no ens dóna els majors beneficis.” L’origen de Favorece és el resultat d’una cerca personal i la manifestació del xoc entre dos models socioeconòmics que conviuen i en els quals Gracia ha participat. Defineix el projecte com una start-up perquè, segons que explica, “crea un servei en unes condicions d’incertesa extrema”.

Al seu currículum hi ha una carrera d’Econòmiques, feina en una empresa espanyola, viatges, anglès gairebé natiu, un lloc de treball en una multinacional i, després, la necessitat d’alguna cosa més. “Sempre vaig saber que no encaixava en la multinacional, de manera que vaig estalviar i, quan es va acabar el contracte, em vaig dedicar a viatjar. Hi va haver un moment en què ja no sabia què volia.”

Un màster en creixement personal de la UB li va donar algunes de les claus del que seria aquesta altra etapa de la seva vida: fer alguna cosa per canviar la societat i engegar un projecte que, en certa manera, el connectava amb uns valors que havia après a casa seva i que no trobava en el món de l’empresa, però que sí que compartia amb uns altres emprenedors amb els quals s’havia vinculat gràcies a OuiShare.

“S’estan redescobrint els models de negoci gràcies a la col·laboració. És a dir, cada vegada es fan les coses de manera més sostenible, eficient i col·laborativa.” De moment, com la majoria de les start-ups que sorgeixen a Barcelona, Gracia encara no pot pagar el lloguer, però té clar que crear un negoci social no és incompatible amb el fet de voler monetitzar-lo. “Tot és molt recent encara”, assegura. Gairebé sense buscar-ho, li han ofert impartir xerrades sobre aquest nou paradigma social a centres cívics, escoles i altres organitzacions.

Un punt de trobada damunt del tros

© Italo Rondinella
David Bori, a la dreta, conrea l’hort de Sant Esteve Sesrovires juntament amb el seu propietari, Yamandú Sabini, al fons.

Fa poc més d’un any Santiago Cuerda va crear Huertos Compartidos. Un dels horts ja funciona a Sant Esteve Sesrovires. L’hortolà és David Bori, i el propietari de la terra i també hortolà és Yamandú Sabini.

Huertos Compartidos va néixer el dia en què Santiago Cuerda va llegir en un blog que al Regne Unit l’organització Landshare posava en contacte propietaris de terra i persones que volien conrear però que no tenien terreny. Amb aquesta iniciativa s’havien recuperat 1.200 hectàrees de terra erma i més de 70.000 persones participaven en el projecte. Santiago Cuerda va llançar un projecte similar des de l’ONG Reforesta –de la qual és soci fundador i secretari– i només en els onze primers mesos va aconseguir que 60.000 internautes visitessin el lloc web (www.huertoscompartidos.es) i que s’hi registressin cinc-centes persones. A més, gairebé sense proposar-s’ho, s’ha convertit en un emprenedor social. Al juny l’associació Cibervoluntari@s li va atorgar el Premi Empodera 2012 a la iniciativa més innovadora i ara participa en el projecte Socialnest 2012.

Santiago Cuerda, que viu a Conca, explica per telèfon que està “aprenent a donar un enfocament de negoci social” al que, al principi, era una acció que duia a terme per “coherència personal”. És sincer. Estava a l’atur i va engegar un projecte que, en realitat, era fruit de la seva trajectòria com a activista preocupat pel medi ambient, però no s’esperava tant de ressò ni creu que el projecte estigui tancat: “És un work in progress”, afirma rient. És a dir, ha anat adaptant el lloc web “a mesura que han sorgit dubtes i problemes tècnics que han plantejat els usuaris”.

La mecànica per compartir un hort “és senzilla”: propietaris de terra i conreadors es registren al lloc web, hi deixen el telèfon i fan una descripció del terreny o de les necessitats que tenen. Si un hortolà i un propietari coincideixen en la zona i es posen d’acord, se signa un contracte segons el qual “la producció ha de ser ecològica, la cessió del terreny és gratuïta i s’ha de compartir la collita; és a dir, ha de ser per a autoconsum”.

Ara com ara, Cuerda explica que hi ha més gent amb ganes de conrear (384 hortolans registrats) que propietaris de terra (132) que ofereixin els seus terrenys. A més, assegura que la majoria de la terra es troba en zones rurals aïllades i les demandes dels futurs hortolans provenen de les grans ciutats. “Encara hi ha pocs horts que funcionin”, es lamenta.

A Barcelona hi ha uns seixanta futurs hortolans apuntats i deu propietaris de terra. Un dels horts compartits que ja estan en marxa es troba a Sant Esteve Sesrovires. Yamandú Sabini va buscar a internet si algú volia conrear part del seu terreny simplement perquè ell no tenia la força ni el temps per fer-ho i va trobar la web de Huertos Compartidos; a les seves mateixes pàgines, David Bori va trobar la descripció de l’hort de Yamandú: vuit-cents metres de terreny, arbres fruiters, ametllers i fins i tots oliveres. Ara preparen la terra plegats per sembrar, alhora que es van coneixent.