Quan parlem d’educació no ens referim solament a l’ensenyament, sinó també a formes de viure i de conviure, a la distribució del temps, als models d’acollida o al control del soroll. Una oferta educativa de qualitat, basada en el principi de la igualtat d’oportunitats, es pot convertir en una eina clau per contrarrestar els fenòmens d’exclusió.

Imatge de l’exposició Encajados, amb fotografies de Joan Tomàs sobre els habitants del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, en un solar del carrer dels Canvis Nous, l’any 2012.
Foto: Joan Tomàs

La ciutat, com recorda el preàmbul de la Carta de Ciutats Educadores aprovada al I Congrés celebrat a Barcelona el 1990, disposa d’incomptables possibilitats en l’àmbit de l’educació, entesa com el procés d’ensenyament i aprenentatge d’una persona al llarg de la vida. No podem confondre educació amb escolarització. La ciutat és un agent educatiu permanent, plural i polièdric capaç de contrarestar els factors deseducatius, que malauradament també existeixen.

Al XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, que es va celebrar a Barcelona el 2014, es va proposar que aquestes ciutats es construïssin sobre tres pilars bàsics: la inclusió, la participació i la innovació. Tres eixos que s’alimenten mútuament. Les polítiques inclusives, que incideixen en àmbits com l’habitatge, el treball, la salut, els recursos, l’educació o la cultura, afavoreixen el compromís participatiu dels ciutadans mitjançant el diàleg intercultural, el treball en xarxa, la cooperació entre sectors i la solidaritat. Consegüentment, l’enfortiment dels lligams comunitaris i els intercanvis culturals potencien la generació d’idees, el talent, la creativitat, l’art i la innovació. I al final, tot això aporta beneficis en forma de progrés econòmic, impulsant l’aprenentatge i l’emprenedoria i generant confiança i oportunitats de compartir projectes.

El repte de l’exclusió

Un denominador comú de les ciutats actuals és la creixent taxa de desigualtat i d’exclusió. Una exclusió que afecta diferents àmbits –econòmic, polític, cultural, relacional, digital, generacional i de gènere– i que es plasma en un seguit de realitats: un urbanisme segregador, una oferta educativa desigual, una desocupació crònica, una marginació cultural, un habitatge precari, una manca d’assistència sanitària, una falta d’accés al transport, etc. No podem oblidar, però, que on hi ha el problema també hi ha la solució. La ciutat no solament genera efectes negatius, sinó que també pot ser la millor proveïdora de recursos convivencials, socials i democràtics a favor de la inclusió.

De fet, l’acció municipal permet incidir en les causes de l’exclusió i transformar la realitat social a partir d’accions basades en valors com l’equitat, la solidaritat, el respecte per les diferències i la promoció del desenvolupament sostenible, per generar societats més cohesionades i democràtiques que garanteixin l’exercici dels drets bàsics de la ciuta   dania. Però si, a més, la ciutat és educadora –és a dir, ha triat conscientment exercir el rol d’agent educador–, encara potencia i genera més polítiques de participació ciutadana, de treball i col·laboració entre tots els agents socials i educatius que les configuren, sap donar rellevància democràtica a les seves accions i pot enfortir l’acció cívica, la inclusió social i la riquesa econòmica del seu entorn.

Muntatge de l’exposició Encajados en el solar del carrer dels Canvis Nous, l’any 2012. El solar es va convertir en un espai obert a la creació artística.
Foto: Joan Tomàs

No s’educa exclusivament als centres d’ensenyament, sinó també al carrer o a la família. Quan parlem d’educació no ens referim solament a l’ensenyament, sinó també a formes de viure i de conviure, a la distribució del temps, als models d’acollida, al control del soroll, etc. Però és evident que una oferta educativa de qualitat, ja sigui en l’àmbit formal o en el no formal, basada en el principi de la igualtat d’oportunitats, es pot convertir en una eina clau per contrarestar els fenòmens d’exclusió, amb resultats reeixits a mitjà i llarg termini. I en aquest marc l’escola juga un rol central pel fet de ser una font de coneixement i de desenvolupament de competències personals necessàries per a la vida i un laboratori actiu de diversitat social i cultural que permet formar una ciutadania responsable, crítica i participativa.

En definitiva, les ciutats educadores estan més ben preparades per lluitar a favor de la cohesió social. Precisament les seves accions es caracteritzen per tenir una visió integral i un enfocament transversal, per basar-se en polítiques preventives i proactives, per afavorir la inclusió en un nivell màxim i per fer propostes socioeducatives decidides. Just quan l’estat del benestar ha entrat en crisi, les ciutats educadores s’han esforçat per facilitar recursos i per fer-ne una distribució equitativa; per potenciar, des de les entitats socials i des del voluntariat, unes polítiques inclusives que abracin tota la realitat comunitària, orientades pel principi democràtic d’igualtat i no per paternalismes de cap mena, i per promoure iniciatives i projectes urbans dirigits especialment als més vulnerables, amb serveis socials suficients i serveis de seguretat eficients i respectuosos amb els drets humans.

Comunitat i identitat

Només quan la ciutat inclou, educa, aposta per l’equitat i expressa solidaritat és quan construeix vincles de confiança i pertinença; en definitiva, quan crea comunitat, que és l’objectiu bàsic de les ciutats educadores. Uns lligams, insisteixo, només possibles de travar i preservar –perquè hem de ser conscients que són fràgils– aplicant els drets universals i reals de la ciutadania, que assegurin el contracte social de l’estat del benestar; compartint i preservant el patrimoni cultural i lingüístic; participant activament en processos civicoassociatius, i usant adequadament l’espai públic i el temps.

Des dels àmbits de la filosofia i la sociologia avui s’estableix que les identitats es divideixen com a mínim en dos grups: les individuals i les col·lectives, també denominades comunitàries. Per poder parlar d’identitats col·lectives es requereixen dos elements: una comunitat que transcendeixi els seus integrants, en aquest cas una ciutat, i uns trets comuns bàsics compartits per tots els membres, cada vegada més difícils de definir en nuclis urbans que es caracteritzen per ser multiculturals, multiètnics, multireligiosos i multilingüístics. De fet, igual que no totes les ciutats són educadores, tampoc totes les identitats col·lectives no són inclusives. És decisió dels seus integrants aplicar mecanismes d’invitació o de discriminació de nous membres. La sacralització de les diferències, però, ja hem comprovat que pot ser molt perillosa.

En aquest sentit, a les ciutats educadores tenim clar que la clau del futur és potenciar allò que uneix els membres de la comunitat i no allò que els separa. Per molt diferents que siguin les creences, les opcions polítiques i l’origen geogràfic o social de les persones, com abans siguem capaços de subratllar-ne els elements comuns més aviat podrem començar a construir un projecte junts. I això no és sinònim d’homogeneïtzació. Una identitat comunitària no ha d’asfixiar les identitats individuals, perquè en la diversitat hi trobem la riquesa. Si la identitat és la consciència que una persona té de ser ella mateixa i d’allò que la singularitza, una ciutat també ha de ser capaç de garantir que tots els seus membres gaudeixin amb llibertat i seguretat de la seva identitat individual.

En conclusió, només la identitat col·lectiva, suma dels punts d’unió de les diverses identitats individuals, farà única una ciutat. I així ho defensen les ciutats educadores en el punt setè de la Carta: “La ciutat ha de saber trobar i preservar la seva pròpia i complexa identitat. Això la farà única i serà la base per a un diàleg productiu al seu si i amb altres ciutats.”