La grama, moneda social i motor de l’economia local

Una botiga de Santa Coloma de Gramenet amb el distintiu d’acceptació de la moneda local.
Foto: Vicente Zambrano

Santa Coloma de Gramenet ha posat en circulació una moneda social, la grama, amb l’objectiu d’incentivar el comerç local i d’enfortir el compromís dels residents amb la seva ciutat. Inspirat en aquest projecte i en altres, l’Ajuntament de Barcelona prepara una prova de moneda local als barris del Besòs.

Fa uns anys a l’Ajuntament de Santa Coloma es van adonar que molts comerços abaixaven la persiana, la gent sortia a comprar a les grans superfícies de les ciutats veïnes i hi havia un risc alt que la ciutat es convertís en una ciutat dormitori. La riquesa que generava la ciutat s’escapava, hi havia una fuga de liquiditat. Segons un estudi, es va comprovar que el 90 % dels diners que sortien de l’Ajuntament marxaven en tres dies. Per a una ciutat que no té gaire indústria ni turisme, el comerç és el motor de riquesa.

La grama, nom de la moneda local, va començar a circular al gener del 2017. Al rerefons d’aquesta iniciativa hi havia la voluntat d’incentivar el comerç local i d’enfortir el compromís dels residents amb la seva ciutat. La campanya “Sóc de Santa Coloma. Compro a Santa Coloma” s’inclou en aquest gran objectiu que s’ha marcat el consistori presidit per Núria Parlon, que ha posat en circulació la moneda social vinculada a les subvencions que es donen des dels departaments municipals d’Esports, Cultura i Comerç –en una primera fase no hi entren les de Benestar Social. Actualment, un 30 % de l’import de les ajudes que surten d’aquests departaments és en grames, que es poden intercanviar per productes a les botigues de la ciutat. Una grama es pot bescanviar per un euro un cop han transcorregut 45 dies, però si es fa abans hi ha una penalització del 5 %. Si bé és un projecte per crear consumidors, també té un element ètic, d’impuls als valors, ja que es vincula amb la banca ètica Triodos.

Encara és d’hora per treure conclusions i fer valoracions, perquè és una d’aquelles iniciatives que necessiten temps per arrelar. Andreu Honzawa, consultor i membre d’Ubiquat Technologies, l’organització que ha posat en marxa el projecte, creu que perquè tingui èxit cal que els comerciants se’l facin seu i que hi hagi més diners en circulació. A més, s’hauria d’obrir a comunitats especialment dedicades al comerç, com ara les nombroses comunitats xinesa i pakistanesa, que hi poden veure una gran utilitat. De moment, els comerciants colomencs es van adaptant al que suposa un canvi de cultura. No hi ha intercanvi físic de diners ni de monedes, cosa que fa que la seguretat sigui màxima i que se sàpiga en tot moment on són els diners; però a aquelles persones que durant tota la vida només han vist bitllets i monedes, especialment si són d’edat avançada, segurament els caldrà paciència per adaptar-se a aquest món virtual.

La lliura de Bristol

Amb l’ajuda de l’ONG holandesa STRO, la primera organització del món sense ànim de lucre especialitzada en monedes locals, els responsables del projecte el van presentar a la Unió Europea fa quatre anys, conjuntament amb la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la consultoria Learning by Doing –al principi també hi havia l’Ajuntament de Granollers. Un exemple de les noves i reeixides tendències de gestió de les ciutats mitjanes, basades en la col·laboració del sector públic i privat, la universitat i la ciutadania. Van fer una ullada al món i un dels llocs que els va inspirar va ser Bristol, on, des de fa quatre anys, es pot comprar amb la lliura de Bristol –emesa per la Bristol Credit Union, una cooperativa de serveis financers–, que ha quallat plenament entre la població. L’eslògan del projecte és “Our city. Our money” i neix dels consumidors, a través d’un moviment com el de les ciutats en transició.

Quan l’Ajuntament de la ciutat va comprovar l’èxit de la iniciativa, va afavorir la circulació de la moneda i en va augmentar l’escala d’ús. Avui dia gairebé mig milió d’habitants ja poden pagar els impostos locals amb la lliura de Bristol, fet que demostra que la moneda social també pot ser una estratègia de promoció i d’estímul de les polítiques públiques, perquè va associada a un projecte d’energia, d’agricultura ecològica i de potenciació de la singularitat dels establiments locals.

El projecte de la moneda social de Barcelona es vincula a la prova pilot de la renda mínima municipal d’inserció, localitzada als deu barris de l’Eix Besòs.
A la imatge, el mercat del Besòs.
Foto: Vicente Zambrano

El projecte social barceloní

La lluita contra la pobresa i la desigualtat és la idea amb què es treballa a l’Ajuntament de Barcelona, que segueix molt de prop la implementació de la grama i també l’experiència de Bristol, ja que preveu posar en circulació la moneda social barcelonina –encara sense nom– a finals del mandat actual. Lluís Torrens, director de Planificació i d’Innovació de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament, explica que potser es decidirà imprimir monedes i bitllets com a Bristol –el de Santa Coloma és el primer projecte de moneda social 100 % digital a tot el món–, ja que si la idea qualla entre els turistes se la podrien endur com a record, cosa que reportaria importants ingressos a l’erari municipal.

No obstant això, l’interès del projecte barceloní dista molt de ser turístic, ja que en realitat es vincula a una prova pilot de la renda mínima municipal d’inserció localitzada als deu barris de l’eix Besòs. La prova vol verificar l’impacte que una part dels beneficiaris cobrin part de la renda d’inserció en moneda social. En aquest cas, es busca un doble efecte social, que beneficiï tant les persones que rebran l’ajuda directa com els comerciants, atès que l’eix Besòs té un teixit comercial molt feble. A més a més, el pagament de les ajudes en moneda social permetrà fer un experiment innovador de canalització de la despesa pública social i analitzar el seu impacte en el benestar dels receptors. Es preveu que en els dos primers anys s’injecti un milió d’euros en moneda social. El Besòs es pot convertir així en un sector d’innovació social i d’atracció de riquesa gràcies a la introducció d’aquesta moneda.

El projecte, anomenat B-Mincome i pioner al món, compta amb un pressupost d’uns 13 milions d’euros, dels quals 4,85 milions els aporta la Unió Europea. És una de les tres iniciatives del programa Urban Innovative Actions que tenen com a objectiu lluitar contra la pobresa i la desigualtat –les altres dues propostes socials són de Madrid i Torí. El projecte beneficiarà un total de mil llars triades aleatòriament i es farà amb la col·laboració de diversos socis: The Young Foundation, Fundació Novact, Ivàlua, l’IGOP de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Tot i que encara s’està estudiant com es posarà en pràctica, es té clar que es vetllarà per la credibilitat i la seguretat de la moneda per evitar que es pugui cometre qualsevol tipus de frau. El repte més gran, però, és evitar que esdevingui una “moneda dels pobres” a causa dels seus començaments lligats al pla d’introducció de la renda mínima d’inserció.

Que no se n’estigmatitzi l’ús dependrà de l’acollida que rebi per part de la resta de ciutadans i que l’acabin sentint com una proposta útil. En aquest sentit, el director de Planificació i d’Innovació de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament, Lluís Torrens, assegura que es treballa en una estratègia perquè arribi a sectors amplis de la població i a molts més barris que els de l’eix Besòs. I sobretot es vol que esdevingui un projecte transformador, que la moneda social permeti a molts ciutadans sortir de la pobresa. S’ha detectat que 37.000 famílies a Barcelona necessitarien la renda municipal, però aquesta xifra puja fins a 120.000 famílies amb ingressos per sota el llindar de la pobresa –si no es té en compte el patrimoni.

Tradicionalment, els projectes de moneda social han estat impulsats per la societat civil en un moviment de baix a dalt, com és el cas, entre altres, de la turuta de Vilanova i la Geltrú. Aquestes monedes persegueixen i aconsegueixen crear vincles socials i personals al voltant d’un projecte alternatiu d’intercanvi econòmic, però la seva debilitat més evident és que arriben a poca gent i sovint són idealitzades pels seus usuaris.

Segons Andreu Honzawa, l’èxit d’una moneda social s’esdevé quan la població en general troba sentit a utilitzar-la. Ho compara amb el transport: n’hi ha de molts tipus i la gent fa servir els que li fan la vida més fàcil. Hi ha dues motivacions per promoure les monedes socials. La primera és l’econòmica: impulsar el comerç local. Aquest és el cas de Santa Coloma, i també ho va ser el de Sardenya, on els petits comerciants van decidir crear el sardex. La raó econòmica és, igualment, una de les que han pesat en el projecte de la moneda social barcelonina. La segona motivació és la social o identitària, i aquí trobem com a exemples la lliura de Bristol i la ja esmentada turuta, a més dels bancs de temps. Són iniciatives que responen a una voluntat d’evitar l’acumulació de capital i de fomentar la circulació ràpida de la moneda dins de les economies locals.

La moneda social va més enllà de la seva funció estrictament econòmica i té un valor afegit per a tots els actors que hi participen, perquè també és una carta de presentació d’uns determinats valors i una manera d’impulsar-los; valors com ara un sistema socialment inclusiu i ambientalment sostenible, i el benestar col·lectiu en general i del teixit comercial i productiu local en particular. La implementació de les monedes socials, a part de massa crítica, també necessita un canvi de mentalitat, que costa més temps d’aconseguir. Santa Coloma i els deu barris barcelonins del Besòs són un laboratori en temps real, segons coincideixen Andreu Honzawa i Lluís Torrens.

Una pau que ve de lluny

Per Anna Salvans.

Respon

A Barcelona hi ha una xarxa associativa molt forta que ha reaccionat davant les grans crisis internacionals. Tot això ve d’antic. La societat civil és l’avantguarda, la que empeny les administracions i la que ha generat iniciatives per a Grècia, Bòsnia, Colòmbia, el Sàhara o el Líban.

La manifestació que es va fer a Barcelona a favor dels refugiats el 19 de juny passat, sota el lema “Obriu fronteres, volem acollir”.
Foto: Pere Virgili

Cécile Barbeito fa tretze anys que treballa a l’Escola de Cultura de Pau, entitat fundada l’any 1999 per Vicenç Fisas, el seu director fins avui, i adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona. La pau, recorda Barbeito, és un element arrelat a la cultura catalana, ja des de la Pau i Treva de Déu del segle xi, un moviment social liderat per l’Església i els pagesos per fer front a la violència dels nobles. La societat civil catalana fa temps que exerceix la pau a través d’aquesta democràcia més profunda.

Un dels projectes més destacats de l’escola i sobretot del seu fundador ha consistit a participar de manera discreta en una reflexió sobre com es podien desmobilitzar les guerrilles a Colòmbia. Això implicava conèixer gent a dins i entendre la seva manera de pensar per fer propostes raonables. Amb aquest objectiu van aixoplugar quatre exguerrillers a través d’un programa estatal de protecció a persones amenaçades. Des de l’inici, efectivament, l’escola ha estat implicada amb Colòmbia i ha ofert beques a persones de moviments socials colombians perquè puguin aplicar els coneixements i generar un intercanvi d’informació i de sensibilització; és d’aquí d’on va néixer la Taula Catalana per Colòmbia.

L’Escola de Cultura de Pau ha desenvolupat molta feina sobre els grans problemes relacionats amb la pau i els conflictes: les guerres, els refugiats, el comerç d’armes… Ha publicat una gran quantitat de materials didàctics, com el llibre 122 accions fàcils (i difícils) per a la pau, o els que acaben d’enllestir per al projecte Audiència Pública, on adolescents barcelonins reflexionen sobre un tema i fan propostes a l’Ajuntament de com tractar-lo millor. Els refugiats seran els protagonistes de la vintena edició, una àrea que coneix bé Cécile Barbeito. Segons explica, ara n’hi ha seixanta-tres milions al món, quan fa cinc anys n’eren quaranta milions. Dels deu primers països que n’acullen no n’hi ha cap d’europeu: Turquia encapçala la llista amb dos milions i mig. Pel que fa al nombre de desplaçats interns, només n’hi ha un d’europeu en la llista dels deu que més en tenen: Ucraïna, amb 800.000 persones desplaçades i 175.000 sol·licituds d’asil a Europa.

La gestió dels refugiats

Formada per 737 persones, la ucraïnesa és la comunitat de refugiats més gran que acull Barcelona. Ho explica Gloria Redón, coordinadora del Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER), un organisme de l’Ajuntament de Barcelona –en la gestió del qual participen diverses entitats– que es va crear el 1989 per atendre, inicialment, les persones que fugien de les dictadures llatinoamericanes. Ressalta el fet que la competència d’atenció als refugiats és exclusiva de l’Estat, que la gestiona a través d’ONG.

El SAIER és important perquè dóna confiança. Les persones que arriben han hagut de pagar diners a màfies, han fet un trajecte molt llarg i, per tant, tenen molta por de veure’s deportades. A més, el procés per sol·licitar l’asil és molt complex i pot trigar fins a dos anys. Hi ha peticions de naturals de més de cinquanta països com el Pakistan, Veneçuela, l’Afganistan o Hondures, i també donen cobertura als immigrants regulars quan es deneguen les sol·licituds. Per a alguns col·lectius, els manters haurien de rebre ajuda, ja que molts d’ells arriben de l’Àfrica, el continent amb més guerres i refugiats del món (el Congo, Eritrea, el Sudan…). Tot i així, els ajuntaments tenen un paper important en aquesta crisi i s’està impulsant una xarxa local de la qual ja hi ha cinc famílies que es beneficien.

Amb veu a Europa

Ignasi Calbó, director del Pla Ciutat Refugi, explica que es vol anar més enllà del pla d’acollida temporal. De moment troben força complicacions en la gestió dels recursos i de la informació per part de l’Estat, però tot i això Barcelona s’ha fet un espai de representativitat a escala internacional i actualment forma part de la taula de treball sobre els refugiats de la Comissió Europea.

Així mateix és una interlocutora de prestigi als fòrums internacionals; és l’única ciutat no capital d’estat que manté intercanvis i debats amb els alcaldes de Berlín, Hèlsinki, Atenes i Amsterdam, amb els representants dels governs d’Itàlia, Grècia i Portugal i amb la societat civil i diversos organismes d’Europa.

Calbó reconeix la dificultat d’acollir refugiats; cal un know-how que els estats no tenen, com el mateix Estat espanyol, que fa competir les ONG pels recursos i es reserva el dret d’actuar com vulgui sense tenir-ne la capacitat.

Barcelona també forma part d’Eurocities, una xarxa de ciutats europees. Per al director del Pla Ciutat Refugi, el paper del municipalisme és clau perquè ens trobem davant d’una crisi urbana; són les ciutats les que tenen la gent que dorm als carrers i, per tant, també cal oferir solucions des dels ajuntaments.

Òscar Camps, director de Proactiva Open Arms, va decidir comprar dos bitllets a Lesbos i posar-se a salvar vides. Quan hi va arribar només hi havia fotoperiodistes i voluntaris. Tots tenien la mateixa determinació. Era el setembre del 2015 i cada dia arribaven milers de refugiats a les platges; una situació d’autèntica emergència humanitària. Quan escrivíem aquestes línies, Camps era a bord de l’Astral, al canal de Sicília, un enclavament massificat al qual havien entrat 70.000 persones des de l’1 de gener, segons l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR). Li sentim la veu a la ràdio pública: els que arriben per mar fugen de la violència i la guerra de Nigèria, Eritrea, Gàmbia, Costa d’Ivori…

La societat civil, a l’avantguarda

Aquesta crisi humanitària, la més gran d’Europa d’ençà de la Segona Guerra Mundial, és una de les primeres gestionades íntegrament per la societat civil. Allà on els governs no han volgut actuar, hi ha arribat la consciència individual, que es multiplica i multiplica.

Els anys noranta, amb la campanya “Sarajevo depèn de tu”, Barcelona va acollir més de dues mil persones que escapaven de la guerra dels Balcans, una idea sorgida des de baix, quan Pasqual Maragall era alcalde. En plens Jocs Olímpics es va demanar una treva al setge de Sarajevo i Barcelona va donar una resposta solidària. Una de les persones que ho van viure de primera mà va ser Manel Vila, l’actual director general de Cooperació al Desenvolupament i aleshores gerent del Districte 11, districte creat per l’Ajuntament per acollir simbòlicament la capital de Bòsnia-Herzegovina i, sobretot, per canalitzar-hi amb més facilitat l’ajuda solidària.

Amb més de vint anys d’experiència en el món de la cooperació, Vila recorda una frase de George Bush a Camp David, arran de les manifestacions massives contra la invasió de l’Iraq: “Què hi passa, a Barcelona, amb l’Iraq?”

A la nostra ciutat, en efecte, hi ha una xarxa associativa molt forta que ha reaccionat davant les grans crisis internacionals. No ens ha d’estranyar que Catalunya disposi d’una llei del foment de la pau o d’un Institut Internacional de la Pau. Tot això ve d’antic. La societat civil és l’avantguarda, la que empeny les administracions i la que ha engegat iniciatives d’actuació a Grècia, Bòsnia, Colòmbia, el Sàhara o el Líban. En aquest últim país el govern coordina amb l’Ajuntament un pla d’acció entre les entitats catalanes que hi ha allà i el Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (PNUD) per gestionar millor l’atenció als refugiats –un milió i mig.

Són accions, en definitiva, que tenen a veure amb aquesta cultura de la pau forjada durant segles i que situen Barcelona com a referent mundial en aquest àmbit.