Ignàsia, filla del menestral Pere Claver i dona del sabater Gaspar Robira, dominava l’art de fer puntes i es va dedicar a l’elaboració d’aquest teixit, activitat que va completar amb el negoci de roba i confecció i el préstec de diners. L’empresària coordinava la producció de dones que treballaven en tretze pobles diferents de l’entorn barceloní, des del Maresme fins al Baix Llobregat.

© Christian Maury
Activitat a l’Escola de Puntaires de Barcelona.

És un fet comprovat que, almenys des de l’edat mitjana, a Barcelona hi ha hagut dones –solteres, casades i vídues– que han obert un negoci propi i l’han tirat endavant, i que han contribuït, així, al benestar de les seves famílies i al propi. Es tracta d’una llarga tradició de barcelonines empresàries molt mal coneguda, però això no vol dir que no existeixi.

Aquesta continuada presència femenina en el món dels negocis presenta unes característiques que cal destacar. Des del segle XIV fins al XIX, els negocis que eren propietat de dones es van concentrar –possiblement com ara– en dos sectors específics. D’una banda, en la venda de queviures, i també de teles, roba confeccionada i complements de vestir. De l’altra, en l’elaboració de peces de roba i complements (guants, barrets, cotilles…), així com de certs teixits. Aquesta concentració de l’activitat econòmica femenina autònoma es devia a raons tant ideològiques com econòmiques, sobretot a partir de l’aparició i la difusió dels gremis –a Barcelona, des del segle XIV–, que reservaven la majoria dels oficis, els millors, als homes. Tot i així, van quedar unes quantes activitats productives que no van arribar a ser regulades pels gremis i això va permetre que hi hagués dones amb negocis propis.

Una d’aquestes activitats productives va ser l’elaboració de puntes de coixí –que, quan es feien amb fil de seda, es deien blondes–, un producte de luxe que permetia obtenir uns beneficis elevats. Tothom sap que la mà d’obra del sector era sempre femenina, amb una retribució de misèria, però en canvi es desconeix que també hi va haver empresàries ben decidides. Una d’aquestes va ser la barcelonina Ignàsia Claver i Castells (Barcelona, 1760 aprox. – Reus, 1811).

Aquesta filla del menestral Pere Claver, “porgador e garbellador” de Barcelona, i d’Eulàlia Castells, es va casar al principi del decenni de 1780 amb el sabater Gaspar Robira, també barceloní. Llavors va prendre com a primer cognom el del marit, tal com era costum, per passar a anomenar-se Ignàsia Robira i Claver. Així signava els documents. El fet que conegués els secrets del complex art de fer puntes –ignoro com els va adquirir– la va empènyer a dedicar-se a la producció d’aquesta mena de teixit. Cal destacar que sabia escriure, la qual cosa li facilitava portar els comptes i, sobretot, la correspondència del negoci.

Signatures d’Ignàsia i del seu marit en un document notarial d’Antoni Comellas, que es conserva a l’Arxiu de Protocols.

Les coses entre la parella no van anar gens bé, de manera que Ignàsia va presentar una demanda de separació davant les autoritats eclesiàstiques. Sembla que el problema principal radicava en el fet que l’activitat econòmica que sostenia la família era la de la muller, i no la del marit com a sabater. Tanmateix, el 1799 la parella va reconsiderar aquesta decisió i va firmar un conveni davant notari per reconduir la seva relació i deixar ben clares les bases de l’activitat econòmica que sustentaria la parella i els seus quatre fills.

Al document el marit admetia que el comerç de blondes i el capital d’aquest pertanyien a la dona “per haberlos adquirirt ab molt treball e industria, sens perjudici de la economica administració de sa casa y familia”. Per tant, el marit reconeixia la perícia manufacturera i mercantil d’Ignàsia, la seva autonomia econòmica, que havia creat un capital i que, a més a més, no havia desatès les obligacions domèstiques. En el mateix document s’establia que a partir d’aquell moment ell posaria capital en el negoci de la dona, amb la qual cosa n’esdevindria soci. Per això ell cobraria la part dels beneficis que li corresponguessin i, a més, als rebuts, cartes i altres papers s’hauria d’afegir “y Compañía” al nom de la firma d’Ignàsia. En un altre article del conveni s’establia que, “per un efecte de generositat”, ella donaria la meitat dels seus beneficis al marit perquè aquest pogués atendre “la obligació de alimentar y vestir a ella y a sos fills que com a marit y pare deu desempeñar”. Això seria així sempre que ell complís amb aquesta responsabilitat, i en cas contrari, “quedarà abdicat de la percepciò de la dita mitat de beneficis”. D’altra banda, Ignàsia va conferir al marit la funció de cobrador de les vendes del negoci de blondes, sense renunciar a intervenir-hi quan li semblés bé.

El negoci que havia aixecat Ignàsia sumava un capital d’unes 7.500 lliures –a part de més de 2.500 lliures de deutes que es consideraven incobrables–, quantitat que indica que es tractava d’una família artesana i no de la classe mercantil alta i rica.

Comprava a crèdit i se sap que almenys va arribar a deure més de 3.500 lliures, una quantitat considerable, atès el capital en què es valorava el negoci. Això demostra que gaudia de consideració i de crèdit entre els seus proveïdors.

Per tal de compensar la pèrdua de competències en el negoci de puntes, Ignàsia va decidir obrir-ne un altre en paral·lel, que va orientar vers la venda de teixits i de roba confeccionada. Alguns dels vestits portaven luxosos brodats. La seva clientela no era només la que anava a comprar a les seves botigues, sinó que també en tenia a València, Madrid i “Amèrica”.

© Luisa Ricciarini / Prisma
Puntaires alemanyes en una pintura de l’artista barroc Giacomo Francesco Cipper (Todeschini).

Sabem que el 1803 tenia 107 mantellines de blonda en venda i diferents peces de puntes de seda negres i blanques. El negoci puntaire no era simple, car es sustentava en l’existència d’una xarxa de puntaires en diferents localitats sota el control d’una intermediària. La complexitat del seu negoci era notable, ja que articulava la producció de dones que treballaven en tretze pobles diferents de l’entorn barceloní, des del Maresme fins al Baix Llobregat.

Els beneficis que obtenia del negoci puntaire li van permetre acumular cert capital, que va orientar cap al préstec. En un cas va deixar més de 500 lliures a una mateixa persona.

La posició econòmica d’Ignàsia arribà a ser prou sòlida, com demostra el fet que, quan es va casar la seva filla Francesca amb el sastre Josep Gustà, el 1803, li va donar en dot 500 lliures en metàl·lic més dues calaixeres amb l’aixovar, valorades en unes altres 1.000 lliures. Tot plegat sumava una quantitat força superior a la que els artesans barcelonins invertien en el casament de les filles. La noia va haver de demanar l’autorització paterna per casar-se, perquè era menor d’edat, però qui la va dotar va ser la mare.

Iniciada la Guerra del Francès, Ignàsia va decidir refugiar-se a Reus, on va morir l’abril de 1811. El testament deia que vivia en aquesta població des d’uns mesos abans. Si no hi va arribar malalta devia emmalaltir allà, ja que no va tenir esma per signar el testament.

El seu fill Josep Robira i Claver va heretar el negoci matern de puntes de coixí, però mai no va esdevenir un empresari important del sector. Va preferir dedicar-se a engrandir el patrimoni adquirint algunes cases a Barcelona. Aquesta doble ocupació li va garantir una posició econòmica prou bona, de manera que el seu fill Joaquim Robira i Torrabadella va poder estudiar medicina i es va fer metge i cirurgià el 1847. No hi ha dubte, doncs, que l’ascens social de la família es va basar en la triple activitat econòmica de l’àvia Ignàsia: la producció de puntes de coixí, els préstecs de diner i el negoci de robes i confecció.