El terrat de la Pedrera el 1982, abans de la rehabilitació de l’edifici i de l’allau turística, quan les seves plantes encara estaven ocupades per despatxos i habitatges privats.
Foto: Colita

Per al món exterior els catalans tenen fama de ser gent esquerpa, obsessionada per la feina i poc predisposada a obrir-se a un foraster de bon principi. I tot i fugir del tòpic, són notables les diferències amb la cultura xilena, on les amistats es consoliden abans de buidar la primera copa de vi. Als nouvinguts de l’altra banda de l’oceà també els sorprèn descobrir una societat on les persones es troben als espais públics més que no pas a casa seva, i això últim, quan passa, no sense prèvia invitació formal i pactada.

A principis dels anys vuitanta, als avions que s’enlairaven des de l’aeroport internacional de Santiago de Xile rumb a Europa no hi viatjaven només turistes. A una dècada del sagnant cop d’estat que havia posat fi al govern de Salvador Allende, encara eren molts els xilens que emprenien el llarg i dur camí de l’exili. I entre ells, un important contingent de joves que, expulsats de les aules universitàries per la seva lluita en defensa de la democràcia, havien de creuar la serralada dels Andes per poder acabar els estudis, trobar feina o, simplement, escapar de la repressió mortal de la dictadura. Una d’aquestes raons em va fer canviar, el setembre del 1982, la incipient primavera austral per les acaballes d’un estiu espanyol encara amb regust d’embogiment futbolístic. L’avió de la companyia Spantax em va dipositar a Madrid, on llavors s’aixoplugava una nombrosa i solidària comunitat xilena. El meu camí, però, tenia com a destí final Barcelona, una ciutat que ja feia temps que m’atreia com un imant irresistible, esperonada pel ressò dolç i encara indesxifrable d’unes cançons que algú havia fet arribar des de l’altra banda de l’oceà. Eren lletres interpretades en una llengua tan seductora com estranya i, per tant, quan va arribar el moment d’emprendre un viatge que, en aquell moment, no en tenia cap dubte, havia de ser d’anada i tornada, ja feia temps que la decisió estava presa.

Vaig arribar a Barcelona amb autocar i de nit. La part alta de la Diagonal va desfilar davant els meus ulls encuriosits fins que, a l’altura de la que llavors era la plaça de Calvo Sotelo, el que semblava un rodatge de cinema em va fer intuir que aquesta havia de ser una ciutat extraordinària. Poca estona després, aquest pressentiment es convertiria en certesa quan els amics que càlidament em van recollir em van fer travessar una Rambla tan sensual com impúdica. Llibertat que al nostre torturat, fosc i trist Xile d’aleshores era impossible de concebre.

La cultura al carrer 

Em vaig instal·lar a viure en una petita habitació a dalt de tot d’un edifici senyorial del carrer de Rosselló. Del meu balconet estant s’albirava el terrat de la Pedrera, aleshores verge de turistes, i sortint al carrer, en dues passes, arribava a la mítica Punyalada. El meu desembarcament va coincidir amb les festes de la Mercè, que esclatava com una meravellosa disbauxa. Aleshores la festa encara pertanyia als barcelonins i vaig poder viure-la des de dins, submergint-me en aquell desconegut entramat laberíntic de Ciutat Vella i ensopegant, cantonada rere cantonada, amb una inesperada explosió de músiques, ball, foc i màgia. CULTURA AL CARRER I A L’ABAST DE TOTHOM! És impossible descriure l’impacte emocional que tot allò va suposar, igual que se’m fa difícil traduir en paraules el sentiment que em va colpejar l’ànima davant la irrepetible llum d’aquesta ciutat, que a cada passa que feia semblava dir-me: “Benvinguda, benvinguda!” Cert és que la Barcelona d’aleshores encara no havia començat a “posar-se guapa” i que una grisor potinera uniformava les façanes de l’Eixample. Però a mi la ciutat em va semblar d’una lluminositat miraculosa.

Pocs dies després em vaig matricular en el programa de doctorat de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma, fet que em va permetre entrar en contacte amb la comunitat universitària que havia estat el meu referent acadèmic quan cursava la carrera de periodisme a la Universidad Católica de Chile. Aquells estudis, però, van representar només un punt de partida per a la que acabaria sent la gran aventura de la meva vida. Un any més tard començava a escriure al desaparegut El Noticiero Universal, l’entranyable Ciero, en l’inici d’una trajectòria professional que s’ha perllongat fins al dia d’avui. 

L’exili es pot viure de moltes maneres. Tantes com circumstàncies i persones es veuen abocades a aquesta terrible experiència. Es pot abordar fins i tot des del refús més absolut a la cultura que t’acull, com una mena de crit visceral davant la tragèdia imposada. Tinc referències d’un xilè, exiliat a l’URSS, que mai no va voler aprendre el rus. “Per què haig de fer-ho –m’han dit que deia–, si jo l’únic que vull és tornar al meu país?” Actituds en el fons no gaire distants d’aquesta les vaig veure en altres xilens que llavors vivien a Barcelona; compatriotes amarats d’una nostàlgia profunda per la pàtria llunyana, reproduïda quotidianament de tantes maneres diferents. Jo, en canvi, vaig voler conèixer des de dins, i sense cap motxilla a l’esquena, aquesta nova terra. 

Naturalment, el procés no va ser gens fàcil. Per al món exterior, els catalans tenen fama –i amb aquesta informació prèvia jo havia arribat– de gent fosca i esquerpa, obsessionada per la feina i poc predisposada a oferir-te la seva amistat de bon principi. I tot i voler escapar del tòpic, les diferències amb la meva cultura, on les amistats es consoliden abans de buidar la primera copa de vi, eren notables. Em va sobtar, d’entrada, descobrir una societat en la qual la gent es trobava als espais públics més que a casa seva, i que això últim només es produïa prèvia invitació formal i pactada; tot al contrari d’aquella permanent i imprevisible desfilada d’amics i parents a la qual jo estava acostumada. 

La Rambla durant l’hivern de 1988.
Foto: Colita

Em sorprenia, també, la puntualitat de les cites, la formalitat de les promeses, la bona educació de la gent que se saludava en pujar i baixar d’un ascensor, el seu sentit de la responsabilitat i el deure, el respecte als altres i a la seva intimitat, la pulcritud (per a mi!) dels carrers, el civisme dels ciutadans a l’hora de demanar tanda per ser atesos o per marcar el seu bitllet d’autobús sense que ningú els controlés… I, sobretot, aquella –malauradament avui perduda– sensació de seguretat quan passejaves pel carrer. “En aquesta ciutat pots seure a xerrar amb algú en un bar i deixar la teva bossa al costat sense por, perquè ningú te la prendrà”, vaig explicar a la meva família en una carta. Naturalment, aquella era la Barcelona dels vuitanta. Una Barcelona preolímpica, estèticament menys bella potser, però més autèntica. Una Barcelona avui desapareguda, implacablement engolida per un turisme de masses que ara envaeix els seus carrers sense veure res. 

Conquerir la llengua 

Jo vaig tenir l’immens privilegi de no haver estat mai turista. La meva va ser una immersió total i profunda en la societat catalana. I com a tal, la meva primera obsessió va ser conquerir la llengua. Aleshores el català començava tot just el feixuc camí cap a la seva normalització. No tothom el parlava correctament. I escriure’l, encara menys. I això, d’alguna manera, va ajudar a fer que el meu procés d’aprenentatge, espontani i autodidacte, no resultés gens difícil. Adquirir la nova parla va ser un guany en tots els sentits. D’entrada va canviar la meva manera de relacionar-me amb la gent, dotant-la d’un caliu i d’una complicitat nova. Naturalment, em va permetre eixamplar el meu patrimoni cultural però, per sobre de tot, em va ajudar a entendre millor l’esperit d’un poble que, si bé trigava a concedir-te la seva amistat –un altre tòpic en el qual m’agrada creure–, quan ho feia era amb un sentiment sincer i perdurable.

Ara, més de trenta anys després, puc dir que em sento més d’aquí que d’allà. Fins i tot em sobta quan encara algú em pregunta d’on sóc. Segueixo responent que “xilena”, però tot i portar la meva terra natal molt endins, fa molts anys que vaig estripar el bitllet de tornada. I aquesta decisió, no sempre fàcil i planera, a moments fins i tot dolorosa, ha comportat per a mi un compromís i un deure. Compromís de coneixença i respecte envers la terra que he fet meva i, alhora, deure de contribuir al seu enriquiment tant com m’ha estat possible. I, francament, crec que com a periodista puc anar acomplint, quotidianament, aquests dos propòsits. Tot un privilegi.