Els nens juguen lliurement durant la celebració del sàbat a la sinagoga de la comunitat jueva progressista Bet Shalom, a l’Eixample.
Foto: Arianna Giménez
Tot i que no és en cap llibre seu, una de les frases més cèlebres de l’escriptor i religiós Josep Torras i Bages és aquella que assegura que “Catalunya serà cristiana o no serà”. Més d’un segle després, la secularització de la societat catalana no és total, però sí que ha anat més enllà del que Torras i Bages hauria volgut: un 52 % dels catalans es considera catòlic, un 15 % professa una altra religió i el 33 % restant no declara cap confessió.
Aquesta multireligiositat floreix a Barcelona, on hi ha 243 centres de culte catòlics per 270 que no ho són. La immigració que ha arribat des dels anys noranta és clau per entendre la irrupció de religions com ara el sikhisme; tanmateix, no hem de caure en l’error de creure que tots els qui no són catòlics són estrangers. A l’islam, a les religions orientals i a totes les confessions cristianes abunden els cognoms catalans i els DNI sense la x o la y davant del número.
L’Estat continua regant amb abundants diners públics el jardí catòlic a causa de segles d’estreta i confusa relació entre el poder polític i l’eclesiàstic, mentre que moltes minories religioses no tenen prou recursos per aixecar un lloc de culte digne. En un país que es declara aconfessional a la Constitució, la laïcitat és una rara avis de difícil adaptació, com un gat esmunyedís amb massa accent francès.