La Barcelona líquida

El Rec Comtal. 1.000 anys d’història
Autor: Enric H. March
Ajuntament de Barcelona i Viena Edicions
260 pàgines
Barcelona, 2016

Molt ben documentat i amb una selecció de fotografies impagable ens recorda la gran quantitat de vestigis existents de la que va ser la principal via d’aigua de la ciutat. Així, seguint el curs del Rec, el llibre ens condueix a través de mil anys de la història de Barcelona.

Carme Miró, arqueòloga responsable del Pla Barcino, diu en el pròleg d’aquest llibre que “Barcelona és aigua. No es pot entendre la metròpolis sense l’aigua. Són dos rius els que limiten el terme; pel nord, el Besòs; pel sud, el Llobregat; a l’est, hi ha el Mediterrani, i a l’oest, la serra de Collserola, d’on provenen gran quantitat de rieres i torrents”.

La ubicació de la ciutat romana i el seu èxit fins als nostres dies s’expliquen per l’abundància de recursos hídrics, que van permetre una població en expansió i unes hortes ben regades. Aquesta és la tesi d’Enric H. March, llicenciat en filologia hispànica i semítica, primer des dels seus blogs dedicats a Barcelona, com Bereshit (enarchenhologos.blogspot.com.es) o Rec Comtal (el-rec-comtal.blogspot.com.es), i ara amb un llibre indispensable per fer-se un retrat fidedigne del lloc on vivim.

No és la primera vegada que parlo d’Enric H. March, ja que fa un parell d’anys el vaig entrevistar per al diari El País. Quan vaig demanar-li l’opinió sobre la sèquia medieval, em va contestar que “s’hauria de senyalitzar amb un camí de llum que en seguís l’itinerari fins al jaciment del Born”. Doncs aquest és el seu camí de llum particular, una guia que ens anima a descobrir un patrimoni encara visible en determinats racons de la moderna urbs. March explica les peripècies de la Sèquia Comtal i els seus més de dotze quilòmetres de longitud; una gran obra hidràulica –atribuïda al comte Mir– que duia l’aigua del riu Besòs fins a la Barcelona medieval.

A mesura que creixia la ciutat, el Rec es va anar integrant en el teixit urbà. Feia possible l’existència dels tallers de paraires, teixidors, assaonadors i blanquers; alimentava els safareigs i assegurava la salut de les xarxes de clavegueres; garantia el funcionament hidràulic del pla de Barcelona, dels molins, les fàbriques d’indianes i les indústries, i més tard de les màquines de vapor. La sèquia es va cobrir i a mitjans del segle xix en va sorgir la societat de propietaris. El nou Eixample en va modificar el traçat i van aparèixer iniciatives privades, com la Torre de les Aigües de l’Associació de Propietaris de l’Eixample o la Companyia d’Aigües de Barcelona, fins que el temps i els successius canvis introduïts per l’expansió urbana en van difuminar la fesomia i va acabar en l’oblit.

El llibre redescobreix uns paisatges i unes imatges que seran inèdites per a molts barcelonins. Molt ben documentat i amb una selecció de fotografies impagable (nens pescant o perseguint ànecs a la sèquia, dones fent la bugada a la riba, vistes bucòliques del seu curs), ens recorda la gran quantitat de vestigis existents de la que va ser la principal via d’aigua de la ciutat: noms com els dels carrers de la Sèquia, del Rec o de la Sèquia Comtal; l’antic molí de Sant Andreu; la Casa de les Aigües a la carretera de Ribes; els trams encara amb aigua i a cel obert de Vallbona; la mina de Montcada o els ponts que la creuaven, com el que es va trobar fa poc davant de l’Arc del Triomf i el que es va documentar a la plaça de les Glòries. Així, seguint el curs del Rec, el llibre ens condueix a través de mil anys de la història de Barcelona.