Joan-Anton Benach. Foto: Pere Virgili
Joan-Anton Benach (Vilafranca del Penedès, 1936) va ser el director fundador d’aquesta revista, que va néixer amb el nom de Barcelona. Metròpolis Mediterrània el maig de 1986, en un moment en què la ciutat es preparava i es reinventava per acollir els Jocs Olímpics de 1992. Fent seu el lema promocional ideat per l’Ajuntament de “Barcelona, més que mai”, la revista donava fe dels canvis profunds a què la ciutat havia de fer front. Benach es va jubilar l’any 2007 de l’Ajuntament, però es manté molt actiu. De fet, arriba en la seva moto a l’entrevista. És crític de teatre de La Vanguardia. I cada dia va a treballar al seu despatx. Mentre hi parlem, en un bar de l’Esquerra de l’Eixample, rep tres trucades de mòbil.
Com va sorgir Barcelona. Metròpolis Mediterrània?
Va ser la confirmació d’un projecte antic. Uns quants periodistes de la meva quinta havien presentat un projecte que va quedar en suspens. Pasqual Maragall em va demanar que me’l mirés i el posés al dia. Jo havia estat delegat dels Serveis de Cultura de l’Ajuntament entre el 1979 i el 1983, durant el primer ajuntament democràtic, i sempre havíem tingut, com a cosa pendent, la idea de fer una revista. Entre el 1983 i el 1985 em vaig abocar completament en una exposició sobre l’arqueologia industrial de Catalunya, una mostra que vam fer amb el catedràtic d’Història Econòmica Jordi Nadal i que es va titular “Catalunya, fàbrica d’Espanya”. Jo vaig fer de comissari, vam estar gairebé dos anys treballant-hi i vam omplir els 8.400 metres quadrats del Mercat del Born. Després de l’exposició, a finals del 1985, va ser quan em vaig poder dedicar a plantejar el projecte de la revista.
Es va concebre com a publicació cultural. D’on va sortir el nom?
Surt de la musiqueta que sonava aleshores sobre la realitat metropolitana. La Barcelona de Pasqual Maragall descansava molt sobre aquesta idea de la ciutat que eixampla els seus límits municipals estrictes per esdevenir una realitat metropolitana. I l’adjectiu “mediterrània” el vaig proposar jo. Alguns ho veien una mica ingenu, això de mediterrani, però vam tirar endavant.
Quina mena de distribució tenia?
Inicialment vaig fracassar en la distribució estratègica. No vaig trobar ningú que estigués disposat a fer-ne una distribució selectiva. Una publicació així s’havia de poder trobar en una vintena de quioscos, perquè anava adreçada a sectors determinats. Vam negociar amb alguna editorial, però no hi va haver manera. Després vam fer un contracte i en vam donar l’exclusiva a un publicitari, que es comprometia a donar circulació a la revista a canvi de gestionar-ne la publicitat. Durant un temps vam tenir anuncis, però després el publicista va començar a dilatar les liquidacions i va quedar a deure diners a l’Ajuntament… Per sort, això no va afectar la revista, que va anar fent igualment i es va anar distribuint, com fins ara, a un ampli mailing de gent.
Com a director de la darrera etapa de la revista, jo he tingut la sort que ningú mai no m’ha censurat cap article ni m’han pressionat perquè parlés d’un tema determinat. Vostè va rebre mai pressions d’algú?
No, potser alguna vegada algun regidor s’havia postulat per escriure-hi, però sempre em vaig negar que hi participessin els polítics. Els regidors deien: “En Benach no m’hi deixa escriure.” I jo hi afegia: “No ho faràs mai.” Jo ja portava molts anys d’ofici i molts regidors ja eren amics meus d’abans que fos delegat de Serveis de Cultura, de l’època que havia fet periodisme a El Correo Catalán. A més tenia un altre avantatge, i és que Pasqual Maragall defensava la independència de la publicació. Alguna vegada algun regidor s’havia queixat d’algun article crític amb l’Ajuntament, però a mi ja em semblava bé que des de Barcelona. Metròpolis Mediterrània es critiqués la política municipal; això ens donava credibilitat. No vaig tenir mai problemes en aquest sentit. Maragall també va defensar-la quan van venir les retallades amb l’arribada d’un nou gerent. La revista estava blindada per Maragall, que la va defensar sempre.
Diu que no s’hi admetien articles escrits pels regidors, però l’alcalde signava els editorials i alguna vegada hi havia publicat un article programàtic, com és el cas del número 37, que conté una carta molt extensa de Maragall a Jordi Pujol i Felipe González. Potser és l’única vegada que us vau saltar aquesta norma.
Sí, va ser l’única vegada, però el focus era l’estat de la qüestió cultural a Barcelona en aquell moment. I fèiem un quadern central monogràfic, que era un buidatge en profunditat sobre un tema concret. El quadern dedicat al teatre, per exemple, és un document que és molt útil encara; queda un “qui és qui” i un “què és què” del teatre a la ciutat de Barcelona. Eren quaderns que es publicaven a part. I en algun cas, com el que vam dedicar a l’Exposició Universal de 1888, va servir de catàleg de les exposicions del centenari. Robert Hughes, el crític australià, va escriure un llibre de referència sobre Barcelona en què cita moltíssim la revista. Es va llegir tota la Barcelona. Metròpolis Mediterrània en la versió anglesa i en va fer un buidatge a fons.
El llibre de Hughes va ser important en aquell moment olímpic. Com veu vostè, trenta anys després, aquella Barcelona que s’estava despertant i que començava a reinventar-se amb la il·lusió i la ingenuïtat del moment?
Trenta anys ja fa…! La veig amb una dinàmica amb massa indicis d’improvisació. Des del 1985 fins al 1992, tota l’empenta de la revista anava encaminada a la cita olímpica i totes les energies anaven per aquí. Avui, els grups d’opinió i de gestió que hi ha a Barcelona són molt més heterogenis que aleshores, sobretot en cultura. Hi havia una certa idea de cap a on havia d’anar la ciutat, que ara veig més polièdrica, difusa, més trencada, sobretot després del 15-M dels “indignats”. La sensació que tinc com a barceloní és que hi ha moltes paelles al foc i no saps ben bé quina servirà per cuinar el plat principal, i això deu ser bo perquè hi ha molts elements nous dins el panorama d’una ciutat europea. Ada Colau m’agrada perquè posa la capacitat de gestió municipal al damunt de tot i de tots els problemes. Quan diu: “Que vinguin els refugiats!”, s’està posant al capdavant de tot. A part d’això, la ciutat bull de manera fantàstica en molts àmbits.
Joan-Anton Benach. Foto: Pere Virgili
I després d’haver passat tants anys als Serveis de Cultura, quina diferència aprecia en la gestió d’aquella època i la d’ara?
Aleshores hi havia una confiança en la gestió cultural de l’Ajuntament, però la cultura a Barcelona era molt més complicada de portar. Jo vaig patir la no-existència de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), perquè des de la delegació no podíem generar ingressos; tots els diners que ingressàvem anaven a parar a la caixa general de l’Ajuntament. Vam fer una exposició sobre Ramon Casas que va generar molts diners; va ser un èxit, sempre hi havia cues per entrar-hi i es va prorrogar diverses vegades. Doncs d’aquells ingressos, a Cultura no en vam veure ni un duro. Passava el mateix amb el Festival Grec. Jo vaig gestionar quatre Grecs, però havíem de simular que l’Ajuntament cedia el teatre a certes companyies, perquè des de Cultura no podíem cobrar res.
Abans de treballar a l’Ajuntament va estar molts anys a El Correo Catalán, que és on es devia forjar com a periodista.
A l’hora de pensar Barcelona. Metròpolis Mediterrània, em va motivar més la meva curiositat pels temes culturals que no la meva experiència com a periodista. Un diari té una dinàmica diferent. A El Correo Catalán, primer vaig ser cap de la secció de Cultura durant molts anys i després redactor en cap. Cada dia havies de parir el diari i això era molt diferent que fer una revista. M’havia anat especialitzant en temes de política local i escrivia una columna diària, on era molt crític amb la política municipal de l’alcalde Porcioles. Et censuraven. La censura deixava rastre; el censor es guardava els teus articles. Un dia, un funcionari que treballava a la delegació barcelonina del Ministeri d’Informació i Turisme em va ensenyar el meu expedient, que era bastant gruixut. Hi havia companys, com en Josep Pernau, que encara tenien un expedient més gros. Com a militant del partit on estava llavors, el CC (que al començament s’havia identificat com Crist Catalunya, després es va dir Comunitat Catalana i més tard encara, quan Pujol va entrar a la presó, es va fer laic i va passar a dir-se Força Socialista Federal, FSF), vaig ser director de la revista Promos, tasca que em va comportar una multa i un expedient sancionador. Fraga la va enfonsar i em volia tancar a la presó. La Llei de premsa va ser promulgada per exercir un control de tota la informació i l’activitat periodística. Es van carregar la revista Signo, que era una revista catòlica però de molta difusió; van tancar una revista comunista de València… A la llarga em van vetar des del ministeri. L’any 1966, emparant-se en la Llei de premsa, Fraga Iribarne va dir al director d’El Correo Catalán que ja no podria signar cap article que no fos de cultura i em van exiliar a temes culturals. També van vetar Casimir Martí i Joan Fuster; ja veus quina bona companyia.
La cultura com una cosa innòcua.
Exacte, la cultura vista com una cosa inofensiva. I tot i així, m’havien censurat moltes crítiques de teatre.
Sota la seva direcció la revista té un parell d’etapes molt clares, centrades en grans esdeveniments de la ciutat. Primer, els Jocs Olímpics, i després, el Fòrum 2004.
Jo penso que l’etapa del Fòrum és una mica tèrbola. Urbanísticament va tenir un sentit i funciona, però no va quallar a la ciutat, ni entre la gent. El pols actual de la ciutat el tinc definit de manera molt intuïtiva. És una ciutat que ha apostat per ofertes culturals com el Sónar o el Primavera Sound, que van adreçades a col·lectius concrets. També trobo a faltar un plantejament a fons del fenomen turístic, fins i tot en l’àmbit patrimonial. Ara hi ha una dinàmica d’anar fent, perquè la mamella va rajant, però ens falta un turisme de qualitat. La Rambla ha estat segrestada i no ens preocupem gaire. Trobo a faltar una reflexió sistemàtica sobre la resposta que Barcelona ha de donar a aquesta onada imparable del turisme, que s’ha produït de manera una mica sobtada, com una allau…
En números recents ho hem abordat amb articles molt crítics.
Penso que Déu n’hi do, el mapa cultural que emergeix d’aquesta revista. Com he dit, el propòsit era elaborar l’estat de la qüestió cultural. Com a delegat de Cultura vaig governar vint-i-quatre museus i els músics de l’orquestra municipal; de mi depenien cinc-cents funcionaris.
Éreu els que tallàveu el bacallà, vaja…
En aquells temps els regidors eren càrrecs electes, però no treballaven tant com ara. Els delegats, en canvi, rebíem el tracte d’“il·lustríssim”; per això jo sempre deia que tindria el funeral pagat per l’Ajuntament… En realitat va ser una feina molt dura i calia explicar-la. Vam fer un pla de museus. Vam veure la necessitat d’una secció on donàvem a conèixer, d’una manera molt concreta, les millors peces dels museus. Dedicàvem una atenció especial als museus de la ciutat en aquest afany de fer un inventari patrimonial, però també a la fotografia, el disseny o la literatura. També volíem posar en valor l’urbanisme i l’arquitectura com a part de la cultura de Barcelona. Oriol Bohigas va tenir una actitud especialment còmplice amb la revista i ens va donar molt suport.
En aquest sentit, els quaderns centrals van omplir un buit que no cobrien altres revistes o mitjans.
I van tenir tant èxit que en alguns casos se’n feien reedicions a part.
Avui hi ha un reguitzell de revistes culturals, sobretot digitals, però en aquells moments la situació era diferent.
Això em preocupava. No crec que Barcelona. Metròpolis Mediterrània pogués topar en aquell moment amb cap altra revista. N’hi havia hagut una que jo considerava molt criticable i de la qual m’havia de distanciar perquè era el model d’allò que l’Ajuntament no havia de fer, que era San Jorge, editada per la Diputació de Barcelona, en castellà. Era de l’època en què tot es feia en castellà; una revista per a funcionaris, on es limitaven a fotografiar inauguracions i pollastres polítics. Barcelona. Metròpolis Mediterrània no representava cap competència per a altres mitjans i era ben rebuda pels diaris.
Fèieu actes públics relacionats amb la marxa de la revista?
Sí, quan es presentava un nou número sovint convidàvem a esmorzar els periodistes i fèiem una roda de premsa en una d’aquelles sales nobles de l’Ajuntament, amb aquells ordenances amb guants blancs. Els periodistes venien per l’esmorzar, és clar…
Això seria impensable avui dia…
Quan em vaig jubilar, l’any 2007, em van fer una festa de comiat a l’Ajuntament i va venir moltíssima gent del món de la cultura, tots els que havien col·laborat a la revista. En tinc molt bon record.