Hi ha grans capitals (Roma, París, ara Nova York, capitals del provincianisme), hi ha ciutats especialment boniques (Venècia) i hi ha ciutats amb ganxo (Marsella, Amsterdam, Nova Orleans), com si fossin algú. Una d’aquestes era Barcelona. Que si anem com anem, aviat la podrem esborrar de la llista. Serà trista com una Dublín qualsevol i sense Joyce.
“Il n’est pas donné à tout le monde d’aller à Barcelone.”
Il·lustració: Júlia Solans.
1 OMBRA SATURNA. L’estiu passat vaig començar una llibreta de proses-amb-haikus d’anar per Barcelona observant això i allò, ciutat endins. Hi deia que una de les primeres coses que veig és que la fi-del-món és un no parar de fins-del-món una darrere l’altra, i a Barcelona a l’agost es nota molt.
La merceria
ha tancat per vacances
o bé per sempre?
M’ofèn i em fereix la substitució sistemàtica dels plàtans de l’Eixample per lledoners. No sé si ho fan per vici o per bisnis. Però a la nostra ciutat els plàtans són importantíssims: els plàtans, quan ve el temps de la calor, fan ombra i fan claror. La gent i els artistes se’ls estimen. Els plàtans de Barcelona és títol de novel·la. “Plàtans de l’acera donen verd a l’aire” (Vinyoli). “El sol s’havia tapat. El verd dels plàtans, amb menys llum, agafava un maragda especialíssim” (Vila Casas). “La paciència dels plàtans de l’Eixample. Em són exemple i em fan companyia” (Bauçà). El lledoner en una placeta o en un jardí (el lledoner de la clasta) m’agrada molt. Ara, dos rengles paral·lels de lledoners en un carrer recte fins a perdre’s de vista fan un túnel d’ombra negra i ho enfosqueixen tot. El barri es torna trist. De baix quasi no es veu el cel, i els dels pisos alts no veiem res de baix. A l’Eixample amb lledoners s’hi fa de nit mitja hora abans. Barcelona, així, perd (llença) un altre dels punts forts del seu encant. Els turistes continuaran venint per inèrcia, però ja no entendran per què. I a poc a poc… bé, etcètera. I aleshores vaig escriure aquest haiku.
Traient-ne els plàtans
i plantant-hi lledoners
l’eixample s’estreny.
2 BARCELONA ENLLÀ. Barcelona, la gran encisera de Maragall (o la “Barcelona és poderosa” de Peret) té o ha tingut caràcter i personalitat. Els dos darrers segles ha estat el gresol d’invencions atrevidíssimes, dignes hereves d’una cultura que ve de les desmesures de Llull i de March. Passa que el 1938 i 39 la ciutat (com a tal i com a capital de Catalunya) va rebre una patacada tan forta que cinquanta-tres anys després, quan tot just es començava a mig aixecar per agafar aire, va veure passar el dimoni amb un assumpte llépol i els seus governants li’n van vendre l’ànima a preu de saldo olímpic. I la cosa ja no ha tingut cura. La suposada personalitat barcelonina, si encara existeix, es mou per sota terra o es queda a casa. No té ni bancs de seure a les places.
Hi ha grans capitals (Roma, París, ara Nova York, capitals del provincianisme), hi ha ciutats especialment boniques (Venècia) i hi ha ciutats amb ganxo (Marsella, Amsterdam, la Nova Orleans), com si fossin algú. Una d’aquestes era Barcelona. Que si anem com anem, aviat la podrem esborrar de la llista. Serà trista com una Dublín qualsevol i sense Joyce. Barcelona en podria tenir més de vint, però els seus escriptors no figuren al nivell mundial, pel sol fet de ser d’una cultura que no surt als mapes. Francesc Pujols, per exemple, que com a escriptor i com a personatge és molt més interessant que el famós dublinès, no compta al mercat internacional, no és admès pels que compten (diners).
3 INTERLUDI AL CAMP DE L’ARPA. L’Arpa del Camp, o sia, en termes pujolsians, la Sagrada Família, com més coses hi afegeixen més petita es fa. I no és que la part gaudiniana s’encongeixi, és que la tapen. Ja no és cap temple en el sentit que explica Pujols a La visió artística i religiosa de Gaudí, ni tan sols un “temple sense temple” en el sentit de Manganelli en el seu esmolat llibre A e B, és una simple església pseudogòtica com qualsevol altra, i el déu que s’hi adora ve amb autocar. La família ja no s’agrada. Barcelona ha tapiat el seu portal del Naixement.
4 EN CONCRET PROPOSO. Proposo maneres de minimitzar el dany i de fer la vida més interessant mentre no ve el canvi d’organització de la societat que a la llarga o a la curta ha de venir, perquè, si no, anem al desastre català, europeu i planetari. De moment puc avançar que s’abolirà el diner, però no patiu, es muntaran campanyes d’ajut per als mils de lladres que quedaran sense feina.
Proposo, doncs, mentrestant (són exemples, la llista completa és molt més llarga):
–Enderrocar la Sagrada Família postgaudienca.
–Recuperar la platanada.
–Bancs normals a les places.
–Confiscar els grans hotels moderns i fer-ne dormitoris per als sense casa.
–No tancar, de nits, parcs ni jardins.
–No posar anuncis gegants a les façanes que es restauren o netegen.
–Treure la publicitat dels espais públics (parades d’autobús i de metro, etc.) i oferir-los a l’expressió lliure i gratis de qui vulgui.
–Dels jardins de Joan Vinyoli, per respecte al poeta i a la poesia, dir-ne Domini màgic, o bé Jardins del Callat.
–Treure el suposat monument a Macià i tornar la deessa de Clarà al seu lloc, mirant cap a la Rambla (ara hi està de cul). Que la deessa de Clarà fos on era havia estat un triomf dels sectors avançats de Barcelona sobre els beats que van estar a punt d’impedir que aquella desvergonyida s’instal·lés a la plaça Que-s’allunya, dic, Catalunya.
–De l’avinguda de Pau Casals, eliminar l’estatueta del músic assegut amb el violoncel, perquè ja hi ha, 50 metres més amunt, a l’entrada del Turó Park, la gran obra que li va dedicar Apel·les Fenosa, escultura que quan plou és de les més guapes de Barcelona.
–Desinflar el gat d’en Pere Botero que hi ha a la “rambla” del Raval i regalar-lo a alguna ciutat xinesa o a una república bananera.
–Oferir la façana del Liceu a un grafiter fi de l’àrea metropolitana.
–Desmantellar la Zona Franca i plantar-hi carxofes i tomàquets: el delta del Llobregat és la part més fèrtil de tot Catalunya.
–A la que du la ridícula denominació de plaça de la Vila de Gràcia, tornar-li el seu nom d’origen de plaça d’Orient (a la torre de la campana del mig de la plaça hi ha un fris amb els signes del zodíac).
–Eliminar els monuments i noms de carrer dedicats a Antonio López, “marquès” de Comillas, negrer insigne.
–Príncep d’Astúries es dirà Riera de Cassoles. L’estació apitxada del Putxet es dirà correctament Joaquim Folguera.
–L’espectacular monument al doctor Robert no es veu des d’enlloc. Tal com està, rere la barana i els arbres de la plaça de Tetuan, només es veuria sencer des del mig de la Gran Via i anant en cotxe, però la caixa de l’ascensor del metro el tapa (l’ascensor del metro surt al mig de la Gran Via).
–La Dona i ocell del parc de l’Escorxador (de Joan Miró) va quedant amagada pels arbres… i ara també per la caserna provisional dels bombers. La caserna vella del carrer de Provença es va enderrocar fa pocs anys perquè era un preciós edifici de rajol vermell d’aire londinenc.
–A la plaça d’Espanya els fanals i els semàfors estan mal col·locats. S’han de canviar tots. Els va fer posar algú que no s’havia fixat que al mig de la plaça hi ha un monument.
–L’escultura mòbil d’Antoni Clavé a la Ciutadella, amb rodes dentades i engranatges que giren, la tenen aturada amb no sé quina excusa. Tracten bé el gat botit i deixen que el Clavé es desclavi i que el Miró no es pugui mirar.
I el Sideroploide embarrancat.
5 FINAL. La frase de Picabia que encapçala aquest escrit la vaig veure l’altre dia al metro a la samarreta d’un(a) turista.
Passejant per Barcelona, igual que a qualsevol altra ciutat, per molt bon rotllo que altrament hi pugui haver, s’hi respira una hostilitat sorda pròpia de la societat moderna de Confuci ençà, una agressió constant i tossuda contra els impulsos humans positius. Si tots o quasi tots volem viure amb estimança llibertat amistat alegria joia o serenor, per què hem de bregar tota l’estona amb aquesta brutalitat que no para i que només creu en el preu? I la qual, si no protestes, si no protestes fort, fa veure que no és. Deixa entendre que les coses van així per la força de les coses, per lleis de vida. Però la puta brutalitat actua. Domina. És una religió i el seu evangeli és la publicitat. Aquest estiu li havia fet aquest “haiku de tot l’any”:
La guerra sorda
que si li plantes cara
llavors fa fressa.
Que dir-te Enric?
Veritats a cabaços,
“chapeau” trist.