Àrea urbana amb reformes pendents d’acabar: el barri de la Marina del Prat Vermell.
Foto: Vicente Zambrano
El debat sobre l’espai públic a la ciutat segueix tan viu com sempre, o més. En definitiva, es tracta de trobar solucions col·lectives en què participin mà a mà la ciutadania i l’Administració pública. Fer ciutat a partir de la gent.
Les persones es troben als espais públics més que no pas a casa seva. Això va percebre i va sorprendre Ana María Dávila, periodista xilena, quan va arribar a Barcelona al principi dels anys vuitanta. Com ella mateixa explica a la secció “Visions de Barcelona”, va aterrar en un espai públic que encara era el de la Barcelona preolímpica, amb grans àrees per urbanitzar i transformar.
Ara, quaranta anys després, el debat sobre l’espai públic a la ciutat segueix tan viu com sempre, o més. Això és així perquè la ciutat continua viva i inacabada, amb espais que periòdicament demanen ser repensats per tornar a ser habitats, transitats, treballats i conviscuts d’una i mil maneres diferents, d’acord amb els canvis socials i les noves necessitats dels ciutadans que hi viuen i se’ls apropien.
La ciutat ha canviat –i molt– i ja s’han executat grans intervencions urbanístiques, des de les recuperacions del front marítim entre el Besòs i el Llobregat fins a la construcció de les rondes, passant per la recuperació de barris sencers com el Poblenou o la construcció d’altres de nous, com el de Diagonal Mar i la Vila Olímpica. Tot i això, encara hi ha grans projectes pendents sobre la taula, com ara les obres de l’estació de la Sagrera, que també impliquen la inacabada línia 9 del metro; la reorganització de la plaça de les Glòries i el seu entorn, o la reforma de la Marina del Prat Vermell, per esmentar-ne només alguns exemples.
Si bé quan pensem en urbanisme sovint ens vénen primer al cap les grans intervencions, l’espai públic també el formen la xarxa de carrers petits o grans, patis interiors, passatges, parcs i jardins, elements comuns a les comunitats de veïns, així com l’entramat d’equipaments públics oberts als ciutadans: mercats, centres cívics, biblioteques, museus, fàbriques i centres de creació… Entre les grans infraestructures i aquests altres espais de pas o de participació s’encabeixen els habitatges. Així, els urbanistes i els arquitectes es troben davant el dilema de donar resposta alhora a les necessitats individuals i a les col·lectives, a les públiques i a les privades, i arribar a diferents límits i definicions del que queda dins i fora de l’espai públic.
Barcelona Metròpolis ha convidat en aquest número un conjunt d’arquitectes i urbanistes que analitzen l’espai públic des dels quatre àmbits en què transcorre la vida quotidiana: l’habitatge, el transport, el treball i, el quart, el lleure, la cultura i la participació. Els autors del dossier proposen respondre a les necessitats en aquestes quatre àrees posant el ciutadà al centre, mirant la ciutat a peu de carrer i aprofitant espais buits per facilitar escenaris on la ciutadania participi, s’impliqui i sigui protagonista.
Àrea urbana amb reformes pendents d’acabar: la plaça de les Glòries.
Foto: Vicente Zambrano
Entre les propostes recollides, n’hi ha d’innovadores i alternatives, com les que sorgeixen de l’economia solidària, la participació de base i la contracultura com a terrenys d’experimentació, que permeten noves formes de participació. Urbanistes i arquitectes fan una crida a la col·laboració estreta entre la societat civil i l’Administració, i coincideixen en la necessitat d’impulsar més habitatge públic i menys vehicle privat. El primer ara representa l’1,6% de tot el parc d’habitatge disponible, ja sigui de compra o de lloguer. I els automòbils ocupen el 60% de l’espai públic, quan només el 15% dels desplaçaments es fan amb aquest tipus de transport.
En definitiva, es tracta de trobar solucions col·lectives en què participin mà a mà la ciutadania i l’Administració pública. Manuel de Solà-Morales ja va anticipar fa vint-i-cinc anys que l’espai col·lectiu (no parlem només d’espai públic) constitueix la riquesa futura de les ciutats. Així ens proposen construir la ciutat i l’espai públic, de manera que organitzin la vida en comunitat i també siguin personalment acollidors, tant per a la gent que hi ha nascut com per a les persones que ens visiten. Aquest és el cas de l’escriptor refugiat Bàssem an-Nabrís, que tanca la revista amb un recull de petites històries de Barcelona escrites durant la seva estada com a escriptor acollit del PEN Català. Fer ciutat a partir de la gent.