Pere Astort va triomfar als Estats Units i en altres països amb composicions d’autoria pròpia inspirades en la música popular de l’altra banda de l’Atlàntic. Els anomenats “valsos Boston” van fer popular el seu pseudònim de Clifton Worsley.
Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya
Ball al menjador popular La Torrassa, de Montjuïc,
els anys 1916 o 1917.
Ben poca cosa se sap del pianista i compositor Pere Astort i Ribas, més conegut –o menys desconegut– pel pseudònim de Clifton Worsley. Malgrat que va ser un dels músics més populars del tombant del segle xix al xx a la nostra ciutat, és gairebé impossible trobar-lo esmentat en cap història de la música catalana. Amb prou feines se’n troba alguna referència enciclopèdica, tot i la importància de la seva figura: un barceloní il·lustre que va triomfar als Estats Units amb composicions d’autoria pròpia inspirades en la música popular de l’altra banda de l’Atlàntic. Un pioner del jazz a casa nostra? Un músic visionari que es va saber avançar a la que seria la tendència de moda als salons de ball més refinats de la ciutat durant el primer terç del segle xx? O simplement un compositor de peces populars que, sense ser-ne del tot conscient, escrivia valsos equiparables a la música de les primeres escoles jazzístiques? Tal vegada.
De Pere Astort tenim la certesa que va morir a Barcelona el 13 de març de 1925, al cor de Gràcia. Encara, però, hi ha una certa discordança sobre el seu natalici: va néixer, segons algunes fonts –Ramon Civit, per exemple–, a la capital catalana, el dia de la Mercè del 1873; segons altres –Lluís Brugués, a l’assaig del 2009 La música a la ciutat de Girona (1888-1985)–, a la ciutat de l’Onyar. Nascut al cap i casal o a la “tres vegades immortal”, la majoria dels biògrafs afirmen que Pere Astort es va formar com a músic a l’escolania de l’església barcelonina de la Mercè i, més tard, va estudiar piano amb Lorenzo Bau, i composició amb Domènec Mas i Serracant.
Biblioteca Nacional de España
Contraportada d’una partitura d’Astort,
amb el seu retrat al centre.
Abans d’adoptar el sobrenom de Clifton Worsley, Astort va començar a ser conegut pel seu ofici de dependent a Can Guàrdia, la popular botiga i editorial de partitures que posteriorment es va anomenar Casa Beethoven. Un dels grans experts en la figura de Worsley, el musicòleg i professor del Taller de Músics Ramon Civit, explica que el jove Astort va conèixer a l’establiment Mercè Gresa, cunyada de Rafael Guàrdia i Granell, el fundador del negoci. El jove pianista s’hi va casar el 1895. Amb el temps, el ja cunyat de l’amo va esdevenir un dels empleats més estimats per la selecta concurrència de Can Guàrdia. Lluís Permanyer, cronista de Barcelona, recreava en un article a La Vanguardia, el 1987, l’ambient de Casa Beethoven a finals del segle xix. Citant Anna Maria Guàrdia i un article del musicòleg Francisco Hostench a la revista Liceo, Permanyer parlava de les visites d’Isaac Albéniz, Felip Pedrell, el mestre Millet i, fins i tot, mossèn Cinto a Can Guàrdia: “Fes qui li posin ales”, diu Permanyer que cridava l’autor de L’Atlàntida quan llegia els seus versos a alguna d’aquelles eminències. En un extrem de la botiga hi havia un piano de paret –encara n’hi ha un– on el dependent Astort s’asseia de tant en tant a tocar una estona.
La llegenda conta que un dia va anar a raure a Can Guàrdia un músic nord-americà, Charles Danton, mentre Pere Astort tocava. Danton va quedar bocabadat amb l’estil d’una de les composicions que estava interpretant el músic barceloní. Quan va saber que aquell vals l’havia escrit el mateix pianista de la botiga, li va fer saber que la composició en qüestió sonava com un dels valsos típics que estaven de moda a la seva ciutat, a Boston. Tot seguit li va recomanar que es canviés el nom per tal de semblar nord-americà. Li va suggerir que es digués Clifton Worsley. Astort, convertit ja en Worsley, va publicar amb l’editorial del seu cunyat un primer vals Boston, anomenat així en homenatge al seu descobridor, el 1899. Ramon Civit ens revela que aquell mateix any la Banda de Barcelona el va interpretar al parc de la Ciutadella en una típica vetllada estiuenca.
S’anunciava Worsley com “le créateur de la valse Boston”. I en què consistia “la valse Boston”? Civit parla d’un gènere semblant a la cort de Lluís XV, gènere que al segle següent, cap al 1835, va fer el salt als Estats Units amb el guiatge del ballarí Lorenzo Papatino. Però Astort, Clifton Worsley, va anar més enllà, segons Ramon Civit: “Malgrat l’existència prèvia d’aquest tipus de vals, lleugerament més lent que el vals vienès, el jove compositor nascut al Poble-sec va contribuir, sens dubte, a fer-ne una modernització, tant en la seva forma com en la seva harmonia”, apunta.
Biblioteca Nacional de España
Coberta d’una partitura de valsos Boston d’Astort, editada a Barcelona.
En plena efervescència creativa, Clifton Worsley va arribar a escriure prop de dues-centes composicions, algunes de les quals van ser publicades per la Unión Musical Española i per Vidal Llimona y Boceta, en alguns casos amb portades il·lustrades pel reconegut dibuixant Llorenç Brunet, i amb títols tan castissos com ara La vaquerita, La vendedora de moras, El fracaso del abate, Mi serrano i Intrigas cortesanas; o en altres idiomes: francès (Tes yeux des flammes, Encore je t’aime), italià (Il rosaio, Tu sei lontana) i català prefabrià (Tres cansons catalanas). La soprano i investigadora nord-americana Suzanne Rhodes Draayer enumera al llibre del 2009 Art Song Composers of Spain algunes de les composicions més rellevants d’Astort: Les patineurs (1895), Beloved! (1906), Good-bye (1915), Thinking of You (1917) o The Crying Fox (1919). Rhodes Draayer insinua fins i tot el caràcter innovador del vals Beloved!, amb el qual Worsley s’hauria avançat al compositor W.C. Handy, l’autor de peces tan cabdals en la història de la música negra com Saint Louis Blues o Memphis Blues. Si acceptem la teoria de l’estudiosa de la Universitat Estatal de Winona, el jove del Poble-sec hauria estat un autèntic pioner de les músiques populars del segle xx… O potser és un fet casual? Tal vegada. Algunes composicions worselianes tenen un marcat accent de ragtime. Altres ens transporten a la melangia del valset de principis de segle.
No tota l’obra de Clifton Worsley va ser en forma de valsos o d’altra mena de composicions curtes ballables, sinó que també es va atrevir amb gèneres amb més substància. El 1916, per exemple, es va estrenar al teatre de la Zarzuela de Madrid l’opereta Emma, amb text de Gonzalo Firpo i música del mateix Worsley. La crítica de la capital espanyola s’hi va acarnissar, fins al punt de titllar despectivament els seus autors de “catalans”, com denunciava un article de La Vanguardia del 6 de juliol de 1916. “Se habrá convencido el genio de la Rambla de Cataluña que los madrileños no nos dejamos engañar por un pobre payés”, deia un dels crítics de la capital, que qualificava l’opereta d’“engendro monstruoso a la altura de una zapatilla”.
Biblioteca Nacional de España
Coberta d’una partitura de valsos Boston d’Astort, editada a Barcelona.
Més sort va tenir Worsley amb una altra opereta, El vals de los pájaros, un èxit sonat que es va estrenar al teatre Tívoli de la Ciutat Comtal el 24 de febrer de 1917 i va estar diverses setmanes a la cartellera. Mariano Fuster, el periodista de La Vanguardia que signava el que avui en diríem una prèvia, destacava l’èxit de les peces curtes de Clifton Worsley: “Sus infinitos valses, two-steps, fox-trots, etc., han recorrido y siguen recorriendo triunfantes los salones aristocráticos, donde se rinde culto a Terpsícore, y mucho. De ellos han logrado tal popularidad, que las ediciones que de los mismos se han hecho, bastarían por sí solas, para haber enriquecido a su autor.” Fuster es referia al caràcter afable i discret de Pere Astort: “Clifton Worsley, nuestro Pedro Astort, es un hombre modesto; siendo, quizá, su excesiva modestia la que le ha impedido alcanzar el premio con que la suerte ha querido regalarle en diferentes ocasiones.”
Amb el seu decés, el 1925, Astort va caure progressivament en l’oblit fins al punt de desaparèixer de les programacions de música catalana. Gairebé cinquanta anys després de la seva mort, el periodista Pablo Vila San-Juan li va dedicar un article a la llavors La Vanguardia Española. Arran de l’estrena d’una comèdia atribuïda a un autor estranger, Vila San-Juan posava l’exemple d’Astort com el d’un autor que es va haver de canviar el nom per obtenir la fama que es mereixia. I ens revelava una visita a Pere Astort al seu domicili del carrer de les Camèlies, en la qual, segons l’articulista, el compositor català li hauria confessat que, gràcies a l’adopció del pseudònim Clifton Worsley, havia gaudit del reconeixement que no hauria tingut dient-se Pere Astort. Una teoria si més no discutible si atenem als comentaris de la premsa de l’època. En tot cas, l’anècdota il·lustra una certa confusió sobre el cosmopolitisme cultural que encara avui persisteix en certs ambients de la nostra ciutat.
Del 1925 ençà, només s’ha parlat de Clifton Worsley en comptades ocasions. Jordi Pujol Baulenas esmenta els ballables de Worsley en la introducció de la seva extraordinària monografia Jazz en Barcelona 1920-1965. I el Festival Grec del 2008 va recuperar algunes de les seves composicions a l’obra de Xavier Albertí Pinsans i caderneres, dedicada a la música catalana del tombant de segle. Poca cosa més s’ha fet per recuperar l’obra del nostre particular Handy, Pere Astort i Ribas, pioner del jazz al nostre país i tal vegada més enllà.