No hi ha res com la pròpia experiència per ajudar-te a traduir autors amb una visió poc heroica de Barcelona. Les obres de ficció catalanes disponibles en anglès posen en relleu la vida i la història de la ciutat amb una prosa tan hàbil, incisiva i original com qualsevol obra de Gaudí o Picasso.
© Elisenda Llonch
“T’agradaria conèixer un dels meus poetes? En tinc per a tots els gustos: n’hi ha de romàntics, de tràgics, de surrealistes… i tots a molt bon preu”, em va demanar una senyora de cabells grisos tota elegant en un bar del carrer de Balmes, mentre m’anava passejant per davant del nas un petit llibre que, pel que semblava, contenia poemes escrits a mà per diferents persones i amb tintes diferents. Era l’any 1970 i jo acabava de sortir d’una reunió clandestina amb estudiants i sindicalistes a qui havia estat instruint sobre les virtuts del marxisme revolucionari. En aquell moment jo tenia al cap un treballador que m’havia semblat que no quedava gaire convençut. Tenia al cap aquell home i també la seguretat, sobretot tenint en compte que duia la bossa plena de pamflets subversius i que Barcelona aleshores era una ciutat fosca governada per la policia franquista. Vaig mirar-me la senyora i les seves arracades espurnejants i, tot parpellejant-li, li vaig deixar anar a mitja veu que no estava d’humor per al seu tipus de lírica. Va marxar del bar enrabiada.
Durant els últims cinquanta anys, tant la literatura com la política sempre han anat lligades a la meva experiència a Barcelona. L’any 1965, quan era a Cambridge, vaig llegir història i literatura espanyola medievals i vaig quedar impressionat pel poder d’aquella ciutat que havia estat capaç d’imposar la seva llei marítima d’una punta a l’altra del Mediterrani, la mateixa ciutat que el 1936 esdevenia el centre d’una revolució social incipient i que ara era la capital d’un país que no existia i la llengua del qual es prohibia. Fins i tot Cervantes va dedicar els últims capítols d’El Quixot a les meravelles de la ciutat el segle xvii, un moment en què gaudia d’una indústria editorial pròspera, d’un port influent i en què moriscos com Ricote estaven a punt de ser expulsats de l’única terra que coneixien.
L’any 1968, finalment, en una època en què el meu pensament estava deixant de banda la literatura per fer un gir cap a la política, vaig poder anar a Barcelona per investigar sobre la revolució de 1868. Vaig passejar-me per diferents biblioteques en què et trobaves amb senyors malcarats que et portaven els llibres i els diaris vells que els demanaves ben plens de pols i te’ls deixaven caure a sobre la taula com si fossin llaunes de mongetes. Després, en sortir de la universitat o de l’hemeroteca, me n’anava a l’oficina central de Correus a buscar les meves cartes tot passant pels carrerons del barri Xino, un barri on et trobaves colles d’homes apinyats a les cantonades –que a un pobre jove anglès sortit dels aiguamolls de Lincolnshire com jo li semblava que feien cara d’afamats desesperats que se’l miraven amb ulls amenaçadors– i on topaves dones obeses embotides en vestits estrets i curts de tots costats, amb els llavis d’un vermell cridaner, que s’arreceraven a les entrades dels bars –difícilment per escriure-hi poesia– i et reclamaven en veure’t passar.
Al cap d’uns anys vaig abandonar la dialèctica i vaig cedir la columna que tenia reservada al Workers’ Press i que signava com a Juan Gómez, aquell periodista ibèric omnipresent que tan aviat relatava històries d’Arequipa com de l’Hospitalet. Paral·lelament Barcelona s’anava desfent del gris de la dictadura. Recordo passejar-me Rambla avall i poder comprar Mundo Obrero, del Partit Comunista, per després agafar una golondrina amb treballadors del transport públic en vaga i fer un volt pel port mentre escoltava l’Oda al paper de wàter de La Trinca, al ritme de la Cinquena de Beethoven. De sobte, tot era possible!
Vaig aprendre català a Londres amb fills catalans d’exiliats; quedàvem en cafès, pubs o parcs i intercanviava una hora d’anglès per una de català, que combinava amb la gramàtica i els exercicis d’Alan Yates. Jo aleshores feia classes en un centre de secundària i confiava poder-me intercanviar la plaça amb un professor català l’any 1978, però la cosa no va tirar endavant i vaig acabar anant-me’n a Archena, a Múrcia.
En la meva època com a subdirector de la Fortismere School, al nord de Londres, va ser quan vaig estrenar-me com a traductor literari, amb l’obra de Juan Goytisolo Coto vedado, en què explica, entre d’altres coses, les seves escapades conjuntes amb Jaime Gil de Biedma pels carrerons amagats i els bordells de Barcelona. De la traducció van néixer encàrrecs per treballar en cinc programes de la cadena de televisió britànica Channel 4 sobre cultura internacional. El barri Xino estava canviant per convertir-se en el Raval d’avui, que a Goytisolo li agrada de comparar amb Marràqueix. També vaig escriure sobre un procés de la Inquisició contra un morisc, que després vam representar i filmar amb actors catalans en un soterrani renaixentista del carrer de la Canuda. Arribats a aquest punt, el meu interès per la història, la literatura i la política catalanes i espanyoles m’havien dut a una nova vida dedicada a la traducció literària, primer com a traductor, professor i promotor, i finalment, a partir de l’any 2003, com a traductor autònom a temps complet establert a Barcelona i casat amb una catalana, la Teresa Solana, al seu torn traductora i novel·lista.
Què m’han ensenyat sobre la ciutat aquests últims onze anys? Com la majoria de grans ciutats amb una mica d’història, Barcelona està composta per una sèrie de pobles, dels quals he fet vida en cinc, empès per l’afany, intrínsec en tot traductor, de mantenir-me solvent. És en aquests cinc barris –Sarrià, Sant Gervasi, Gràcia, Vallcarca i el Putxet– que he traduït algunes de les millors obres de la literatura catalana contemporània. I l’exploració física ha anat acompanyada de la immersió en els mons literaris de Quim Monzó, Empar Moliner, Najat El Hachmi, Joan Sales, Mercè Rodoreda, Josep Pla i, evidentment, Teresa Solana.
© Pérez de Rozas / AFB
La mort de Franco als diaris dels quioscos de la Rambla, el 20 de novembre de 1975.
He respirat l’aire pur de muntanya pujant pels camins que hi ha per sobre del carrer de Cardedeu i que porten fins a un parc de barri tranquil, elegantment decorat amb una pedrera de Bohigas i Mackay coronada per una escultura de Chillida. A Pérez Galdós, a Gràcia, no podíem obrir la finestra que donava al carrer per culpa del fum dels cotxes que s’arrengleraven a baix abans d’anar a petar a Lesseps. Sort que havia de quedar lliure de trànsit… o això és el que ens havia promès el promotor immobiliari. Vaig plantar-me a la porta el dia que el nostre veí es va posar a clavar-hi cops a les dues de la matinada. Vaig maleir cada vegada que un sostre queia i que un envà tremolava; una despesa imprevista més per sumar al pagament de la hipoteca. He vist senyores grans al carrer d’Hercegovina portar polseres amb la bandera franquista, la mateixa bandera de l’àguila que alguns motoristes duien lligada al voltant del tors la nit del clàssic mentre circulaven tot cridant. He vist anarquistes vestits amb roba gòtica passejar els seus mastins per la plaça del Diamant. He segut en sofàs de pell blancs en sales pintades de blanc en què se servia Moët i se sentia parlar de les virtuts del diner negre.
No hi ha res com la pròpia experiència per ajudar-te a l’hora de traduir autors de prosa irònica amb una visió poc heroica de la ciutat i unes divisions de classe que continuen sent vigents per als qui no es passen el cap de setmana de comiat de solter per la Barceloneta. Les nombroses obres de ficció catalanes disponibles ara en anglès posen en relleu la vida i la història de la ciutat amb una prosa tan hàbil, incisiva i original com qualsevol obra de Gaudí o Picasso. I quan se’m va presentar l’oportunitat de traduir Incerta glòria, de Joan Sales, el record de les hores que havia passat estudiant els conflictes entre anarquistes i marxistes durant la dècada de 1870, o bé de les hores que havia dedicat a debatre aferrissadament amb els trotskistes als anys setanta… tot això em va inundar el cap de nou per donar vida al meu llenguatge. Aquesta sí que va ser una gran novel·la, amb la Guerra Civil relatada per algú que l’havia viscuda en primera persona, anant més enllà que Orwell i Hemingway. Pot aspirar a un repte major que aquest, un traductor?