Enguany Barcelona ha estat seleccionada per la Fundació Rockefeller, entre més de 330 candidatures, com una de les 35 noves ciutats que s’incorporen a la xarxa de ciutats resilients 100RC.
© Oriol Malet
La pertinença de Barcelona a la xarxa 100RC (100 Resilients Cities), aprovada fa poc, permetrà a la ciutat accedir a eines, finançament, assistència tècnica i altres recursos per a la construcció de la resiliència urbana. La xarxa constitueix un grup internacional d’avantguarda que inclou ciutats com París, Londres, Singapur, Bangalore, Amman o Chicago, entre altres. Constituïda l’any 2013 per la Fundació Rockefeller, que n’aporta el finançament, 100RC és una organització sense ànim de lucre dedicada a ajudar ciutats d’arreu del món a desenvolupar la resiliència que els ha de permetre afrontar proactivament els grans reptes del segle.
Barcelona ja va ser reconeguda per ONU-Hàbitat l’any 2013, quan va ser escollida seu mundial del City Resilience Profiling Programme, en el qual participa activament amb altres ciutats seleccionades recentment d’arreu del món, com ara Balangoda (Sri Lanka), Beirut (Líban), Dagupan (Filipines), Dar es Salaam (Tanzània), Lokoja (Nigèria), Pertmore (Jamaica), Concepción / Talcahuano (Xile), Teheran (Iran) i Wellington (Nova Zelanda). Aquest programa de cooperació internacional s’ha marcat com a objectiu per al desembre del 2016 establir un marc d’anàlisi, provar-lo amb dades empíriques per calibrar la resiliència d’aquestes ciutats i implementar-hi eines de programari i d’interfície que permetin connectar totes les dades. L’objectiu final és definir una sèrie d’estàndards globals de resiliència i consensuar un marc normatiu nou que permeti monitorar els sistemes urbans a escala global.
“Barcelona té un concepte de resiliència molt transversal, ja que no es limita a serveis d’infraestructura, sinó que integra també els serveis socials i sanitaris. Davant d’una emergència, cal integrar tots els actors que hi estan relacionats. És una aproximació holística. I aquesta és la novetat del model de Barcelona”, explica Maíta Fernández, coordinadora del programa d’ONU-Hàbitat. “Si hi ha un accident amb morts, els serveis socials atenen els familiars, en fan un seguiment i els deriven als serveis corresponents. El mateix es fa amb gent que ha patit un incendi al seu domicili i s’ha quedat sense casa”, apunta.
El fre amb què es troben els tècnics de resiliència és que les inversions que demanen sovint són difícils de justificar. Com es poden destinar uns diners a protegir la ciutat d’un mal que encara no li ha sobrevingut? “El polític sempre tindrà altres prioritats abans que destinar un pressupost a fer front a impactes hipotètics. Amb tot, programes com el d’ONU-Hàbitat han de servir per mesurar uns estàndards que permetin fer front a les amenaces del futur, des de les derivades del canvi climàtic fins a ciberatacs de pirates o el terrorisme fonamentalista”, explica Fernández.