El llegat d’un creador, inventor i innovador

La nova recerca ha revelat un Gaudí pioner, avançat al seu temps, innovador en processos de treball, a part de creador de les noves formes que ja coneixem. L’arquitecte ens aporta un llegat aplicable en múltiples disciplines.

© Pere Virgili
Gaudí va elaborar el projecte de l’església de la Colònia Güell amb la idea que tingués l’impacte ecològic més petit possible i que respectés i alhora mimetitzés els pins de la zona, plantats per Joan Güell. Volta de maó i columnes que imiten el tronc i les branques d’un arbre.

Al Museu Diocesà de Barcelona es conserva el llibre de signatures de condol per la mort de Gaudí. És un plec considerable, prova documental de la fama de l’arquitecte i del ressò del seu traspàs. Hi podem llegir els noms de personalitats polítiques i culturals al costat d’una corrua de persones no identificades. D’entre aquests, que són la majoria –senyal de com el poble s’estimava Gaudí–, em va cridar l’atenció un nom en particular.

No era “ningú”. Ja me n’enteneu, vull dir que no era cap autoritat, ningú conegut. Colpit per la tragèdia i conscient del que aquella pèrdua significava, va prendre un full de paper per expressar-hi dol i admiració. És un text preciós, de to mesurat i relativament llarg. Se’l devia rumiar bé, perquè no hi ha penediments ni guixades, i el va acabar amb un símil genial: “Si Verdaguer era l’Arquitecte de les Lletres, Gaudí era el Poeta de l’Arquitectura.” L’home devia anar a la capella ardent amb el seu full i es va trobar que ja hi havia llibre oficial de condol, així que va prendre unes agulles i l’hi va enganxar, just al full oposat en què hi ha les signatures de grans noms de la política, l’art i la societat. El llibre s’exhibeix obert per aquesta pàgina.

Impressiona la quantitat i la contundència escrita de l’expressió de dol col·lectiu. Per als autors de les innombrables cartes, telegrames i articles a la premsa, havia mort un sant, un geni i un patriota, l’Arquitecte de Déu i de l’Univers, el Dante de l’Arquitectura. Així de clar, així de rotund, així de compartit. Però la sort de Gaudí va caure immediatament en una etapa perllongada d’oblit i fins i tot de menyspreu. Paradoxalment, gairebé tres quarts de segle després esdevindria una de les icones més originals de Barcelona i de la història de l’art.

Des que va morir, l’any 1926, i fins avui, Gaudí ha generat molta batalla de cenacle. Han estat pugnes ideològiques i polítiques més que no pas artístiques, alhora que bona part de les avantguardes històriques i les de segona i tercera generació n’han expressat directament fascinació. Així ha estat des de Walter Gropius i Le Corbusier fins a Miró o Perejaume, tot traspassant antípodes electives tan distants com les de Tàpies i Dalí, que en reivindicava “les formes orgàniques, terrorífiques i comestibles, d’essència sagrada”. Un cas curiós: l’any 1927, Herman G. Scheffauer, periodista del New York Times Magazine, afirmava que Barcelona era “la ciutat més fantàstica del món” pel caràcter innovador i creatiu del nou art de Catalunya, el màxim representant del qual era Gaudí, autor de la Sagrada Família, “obra […] naturalista i geomètrica, amb sorprenents torres-campanars que semblen ampolles de vi en forma d’espiral”.

Més paradoxes aparents: tot i els alts i baixos, sempre ha perviscut una estimació popular envers l’obra de Gaudí. La societat n’ha considerat les formes com a pròpies fins que la canibalització econòmica del turisme les hi ha pres, en un procés d’expropiació pública de l’ús ciutadà. Procés d’acceleració contínua de la reducció de Gaudí a un actiu econòmic, més relacionat amb la gaudimania, el marxandatge i l’aportació del turisme al PIB que no pas amb la cultura i l’ús civil. L’Hospital de Sant Pau i el Park Güell en serien exemples recents, juntament amb la pèrdua del sentit expiatori i d’almoina de la Sagrada Família. Cal debatre-ho.

En aquest llarg viatge d’anades i vingudes, pèrdues i reivindicacions, hi ha hagut permanents illes de salvació, investigació i preservació gaudinianes, tothora envoltades, però, de tempestes de polèmica:

—La continuïtat pètria, d’obra i de voluntat, de la Sagrada Família. Sempre resistent a l’embat de nombroses campanyes de desprestigi i d’insult, gràcies al poder moral que li atorga el relleu mantingut de les fonts i llurs valors (Ràfols, Matamala, Jujol, Martinell, Puig Boada, Bonet Garí…).

—Els quatre gats com Garrut i Bassegoda que, sovint des dels marges, salvaven i estudiaven peces, obres i documentació, i maldaven per preservar els mots petris i interpretatius gaudinians, molt sovint en contacte amb la recerca i l’aplicació de l’avantguarda internacional (de Frei Otto a Collins) mentre aquí pesàvem figues. Menció especial a la tasca humil però persistent dels Amics de Gaudí.

—Un seguit d’intel·lectuals que, més enllà dels cercles gaudinians, en van veure la vàlua i van batallar contra el buit escandalós. En destaca amb llum pròpia la visió innovadora, profètica i combativa de Juan-Eduardo Cirlot.

—I, de manera especial, una munió anònima que ha estat la gran salvaguarda del record i de les proves materials i documentals que han revolucionat, en ser redescobertes, el coneixement del geni. D’entre tots, vull fer remarca de la gent de la Colònia Güell i dels treballadors i col·laboradors de Gaudí, que en Manuel Medarde ha conegut, estudiat i estimat. Mestre del mètode científic d’investigació, Medarde ha sabut junyir l’estudi directede les obres de Gaudí, multidisciplinari i sense apriorismes, amb el de les fonts i els documents, i tot això amb l’antropologia de camp aplicada als qui van conèixer i treballar amb el mestre. Un mètode de recerca que li ha permès recuperar centenars de peces i objectes i, sobretot, 5.800 documents inèdits signats per Gaudí mateix.

© Pere Virgili
Gaudí verificava totes les factures juntament amb els seus encarregats i ajudants, i les  signava personalment. En aquesta d’un proveïdor de mosaics, es pot veure la seva firma a baix a la dreta.

Els fruits d’aquesta recerca que ara esclata són tan saborosos que podem escriure autènticament i documentalment un nou relat sobre Gaudí, reafirmant aquí, matisant allà i desmentint on calgui. Juntament amb un retorn a les fonts documentals primigènies (Ràfols, Matamala, Puig Boada…), el nou coneixement obliga a repetir l’estudi directe de les obres des de novíssimes perspectives i situar Gaudí en el lloc que li correspon des d’un punt de vista acadèmic. El primer pas: publicar. El segon: exposar. El tercer: emplenar buits incomprensibles, com la manca de càtedres gaudinianes.

Però n’hi ha més. Hem trobat aspectes insospitats, sorprenents. La recerca, en un gir inesperat, s’ha convertit en llavor i impuls per a la innovació actual. Hem descobert un Gaudí pioner, avançat al seu temps, innovador en processos de treball, a part de creador de les noves formes arquitectòniques que ja coneixem. Un creador-inventor-innovador que, més enllà de l’etiqueta d’arquitecte, i des de la inimitabilitat del seu estil, ens aporta un llegat aplicable avui dia en múltiples disciplines, del disseny ergonòmic a la gestió empresarial.

… I és que Gaudí és complex, molt complex

Gaudí es va passejar entre l’arquitectura i l’acció social, trescant per tots els camps i camins de l’art, la ciència i la gestió. Per la química, la tridimensionalitat i la fotografia d’alta resolució, la cromatologia i la il·luminació com a practicitat i símbol. Pel cinema, el cooperativisme social, l’educació, el feminisme, el cristianisme i l’anarquisme. Pel món de les corporacions i els negocis, fent ell mateix els primers passos del coworking, el codesign, el networking i les tècniques just-in-time. Per la higiene i la seguretat en el treball. Pel domini de l’ofici i la incorporació del disseny. Per la ceràmica i l’ebenisteria. Per la invenció d’allò que necessitava i volia i per l’admiració envers Edison, model i guia. Per l’ecologia com a pensament i fonament, per l’eficiència energètica com a voluntat i necessitat, i pel naturalisme, el reciclatge i la sostenibilitat. Per això tan modern de l’enginyeria com a cooperadora necessària de l’arquitectura, per la física constructiva, la geometria, el càlcul i el modelisme abans dels plànols. Per la gastronomia, la salut i l’esport en les funcions de la praxi de l’arquitecte. Per la música i l’acústica dels objectes i de l’espai. Per la litúrgia i l’ús social en la concepció arquitectònica. Per l’urbanisme i el paisatgisme. Per l’R+D+I com a mètode de treball…

Tot això és Gaudí, de tot se’n va preocupar, tot ho va estudiar i treballar amb equips ad hoc, en una combinació magistral d’equips fixos i flexibles, sempre interdisciplinaris. Tot el que fos convenient o necessari ho va aplicar a la seva obra i si no existia s’ho inventava, fos peça, material, tècnica o mètode. En Gaudí tot es relliga i tot té sentit: no hi ha lloc per a la improvisació ni la futilitat. Obra i pensament, funcionalitat tècnica i humana, són les trames i els ordits que, si els desfàs, et quedes sense vestit i llavors a l’embosta de les mans et roman, només, un embolic de fils inexplicables.

És com un trencaclosques: aparentment les peces són incomprensibles i aïllades i n’hi ha que semblen sobreres. La clau que ens en dóna la imatge global, clara i definida, és el mètode que va crear. Aquí rau la genialitat inventiva del mestre i l’única manera d’entendre’n l’estil, del qual ja aleshores deien que era tan rar i original que resultava incomprensible. De fet, l’Etsuro Sotoo em deia fa anys que Gaudí “va fer una aportació tan immensa que no se’l podia entendre a la seva època. Potser al segle xxi…”