Dels ‘fab labs’ a les ‘fab cities’

El projecte Fab City pretén desenvolupar una ciutat completament productiva, els ciutadans de la qual comparteixin coneixement per resoldre problemes locals i generar nous negocis i programes educatius. Barcelona ja disposa de dos ateneus de fabricació, que s’inspiren en aquesta filosofia.

Les crisis econòmiques, mediambientals, socials i polítiques dels nostres dies són el resultat d’un model productiu que s’ha anat forjant des de fa més de cent anys. Aquest model està basat en el petroli com a font d’energia i de matèria primera, en la producció en sèrie i en la creació d’un sistema econòmic global estandarditzat. La industrialització actual s’alimenta de les matèries primeres de l’Àfrica i Amèrica, dels recursos petrolífers del Pròxim Orient i de la mà d’obra barata d’Àsia. Avui dia la tecnologia, les fonts de recursos i l’organització administrativa de les ciutats –generalment basades en models sorgits sota les condicions econòmiques, socials, polítiques, mediambientals i tecnològiques de fa dècades i fins i tot segles– s’aproximen a l’obsolescència, alhora que el nostre nivell de consum actual posa en risc la seva sostenibilitat per a les generacions venidores.

El model que va donar forma a la ciutat industrial va establir centres de producció al seu si i va absorbir població de les àrees rurals. Més tard la producció va abandonar les ciutats i es va traslladar a milers de quilòmetres de distància, la qual cosa va produir un augment del consum de combustibles fòssils, va disminuir les oportunitats de feina i, el més greu, va separar les activitats de consum dels processos productius. Les ciutats s’han convertit en grans fàbriques d’escombraries i la seva subsistència depèn de la tecnologia que es produeix lluny d’elles. Són l’exemple físic del nostre model actual basat en el consum.

Les ciutats –que són la creació humana més complexa, l’escenari on es produeixen la major part de les nostres interaccions i on es brega amb els principals reptes del futur– necessiten tecnologia per funcionar, per oferir comoditats als ciutadans i satisfer les seves necessitats. Però, a més a més, necessiten innovar i crear la seva pròpia tecnologia per compartir-la amb altres centres urbans: es tracta de desenvolupar solucions mitjançant la ciutat i la seva ciutadania.

De l’artesania a la globalització

A les ciutats medievals la major part de l’activitat productiva tenia lloc dins les muralles. L’objectiu del treball artesà era satisfer desitjos i necessitats locals, i només secundàriament s’establien connexions amb altres nuclis de població. Més tard la industrialització va separar de la seva realitat més immediata el procés de fabricació, que es va anar ampliant per donar cabuda als interessos regionals, nacionals i globals i, més encara, a un sistema de producció estandarditzat que finalment va crear el que veiem avui: una persona de Nova Delhi, per exemple, usa al seu ordinador el mateix microprocessador que algú de Buenos Aires, Ciutat del Cap o Washington. Però, en canvi, en diferents llocs no utilitzen necessàriament les mateixes tasses o taules, les mateixes joguines o eines. En el cas d’un estri potser aquest fet no importi gaire, però sí que importa quan es tracta de l’enllumenat públic d’una ciutat, del sistema de transports o dels mobles de les nostres sales d’estar. La major part d’aquests objectes i solucions es van concebre per a un context mediambiental i uns usuaris diferents, i s’han ajustat a un patró comú de manera que configuren un kit estàndard mitjà i global preparat per al consum.

La indústria militar ha desenvolupat una gran part de la tecnologia que consumim actualment i que defineix la nostra quotidianitat. Les dues guerres mundials ens han proporcionat estris com el microones, la càmera fotogràfica compacta o els ordinadors personals. Més tard, la Guerra Freda va donar peu a la internet actual quan Vinton Cerf i els seus col·legues van concebre un sistema distribuït de nusos interconnectats per mantenir el flux de la informació en cas d’atac nuclear. Internet ha resultat ser la invenció recent de més influència i modela la manera en què vivim, compartim i produïm.

Vicente Guallart, arquitecte en cap de Barcelona, al seu llibre La ciudad autosuficiente (2012), desenvolupa la idea de com un enfocament multiescalar basat en la confluència entre les TIC, l’urbanisme i l’ecologia canviarà el nostre model actual de ciutat, de la mateixa manera que cent anys enrere va passar amb la indústria del petroli o amb la producció en sèrie. El model industrialitzat està en crisi i ens trobem en transició cap al desenvolupament de noves eines que redefiniran i modelaran la realitat. Posar les eines d’informació i producció en mans dels ciutadans sembla un factor clau en aquest procés, segons Guallart: “La regeneració de les ciutats seguint el model d’autosuficiència connectada només té sentit si es permet que la gent tingui més control sobre la seva vida i més poder com a part d’una xarxa social.”

Les TIC faciliten noves formes de participació en les decisions que afecten la vida quotidiana. Podem accedir a eines i plataformes de codi obert i utilitzar-les per denunciar irregularitats i crims, compartir un esdeveniment, crear una nova veu al barri o relacionar-nos amb la nostra comunitat. El fascinant cas de Martha, una nena de nou anys del Regne Unit que va fer fotos del menjar de la seva escola, les va compartir al seu blog i va crear consciència sobre el nivell de nutrició dels nens, es va convertir en tendència als mitjans el 2012. Però, més enllà de l’ús de les eines ja existents en forma de pàgines web, aplicacions i altres eines tradicionals, la participació actual dels ciutadans en els processos de responsabilitat es pot veure modificada per la introducció d’“eines per crear eines”.

Un cervell global amb acció local

Els fab labs són laboratoris de fabricació digital equipats amb tecnologia punta que permeten democratitzar l’accés a la producció i a la invenció. Allò que va començar com un programa de participació del Center for Bits and Atoms (CBA) de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) ha arribat a convertir-se en una xarxa global de persones, projectes i programes que comparteixen una filosofia oberta sobre la fabricació digital.

Aquests laboratoris proporcionen els mitjans d’invenció perquè qualsevol persona pugui aconseguir pràcticament qualsevol cosa: l’obtenció de resultats és la prioritat. Els de Lyngen (Noruega) van néixer entorn d’un projecte per monitorar ovelles perdudes; els de l’Índia, amb el desenvolupament d’uns filtres per mesurar la quantitat de greix de la llet; els de Detroit, amb un programa d’horts urbans en solars abandonats, etcètera.

De fet, l’èxit dels primers fab labs va sorprendre fins i tot els seus creadors; tal com ha comentat informalment alguna vegada el director del CBA, Neil Gershenfeld, “van sorgir per accident” quan el centre va proporcionar a una comunitat de Boston una sèrie d’eines i màquines com a part del seu programa de compromís social.

Durant la primera dècada del segle es van començar a propagar per Ghana, Noruega i l’Índia, i després es van estendre a Barcelona, Amsterdam i altres ciutats del món. Avui dia hi ha prop de 350 laboratoris en més de 40 països de tots els continents. Comparteixen el mateix inventari de màquines i processos i es connecten per internet i videoconferència, i formen, així, un dels col·lectius de creadors més grans del món.

La ciutat productiva: Barcelona 5.0

En l’actualitat les nostres ciutats importen béns i produeixen escombraries. El lema “Del PITO al DIDO” (PITO: sigles en anglès d’entrada de productes i sortida d’escombraries, i DIDO, d’entrada d’informació i sortida d’informació) proposa l’adopció d’un nou model basat en la producció dins la mateixa ciutat, en el reciclatge de materials i en la satisfacció de les necessitats locals amb invenció local. En el nou model DIDO les importacions i les exportacions d’una ciutat es produirien principalment en forma de bits (informació), i la major part dels àtoms es controlarien a escala local.

Aquest és el projecte Fab City: desenvolupar una ciutat completament productiva, constituïda per ciutadans que comparteixen coneixement per resoldre problemes locals i generar nous negocis i programes educatius. El concepte de la fab city reivindica la idea del ciutadà com a centre real del coneixement, el punt de partida i el final d’una cadena en la qual s’integren investigadors, universitats, indústria, comerç, administracions, etcètera. Es tracta de produir localment utilitzant tecnologia bàsica i d’avantguarda, i compartir-la per potenciar el desenvolupament de noves solucions en qualsevol moment i en qualsevol lloc del món.

Imagineu-vos barris productius equipats amb laboratoris de fabricació digital connectats amb altres barris i ciutats del món per intercanviar coneixement i solucionar els problemes de la comunitat, en àmbits com l’enllumenat públic, les zones de joc, les condicions mediambientals, la producció energètica, la producció alimentària o, fins i tot, la producció local de béns, que utilitzen escombraries com a matèria primera, reciclen plàstic per fer impressions en 3D o utilitzen electrodomèstics vells per produir nous dispositius.

Barcelona és una de les ciutats compromeses en el desenvolupament del nou model. El projecte Fab City barceloní preveu l’obertura de diversos ateneus de fabricació, inspirats en la filosofia dels fab labs, en el transcurs dels anys vinents. El primer es va inaugurar fa un any al pròsper districte de les Corts, al qual ha seguit recentment el de Ciutat Meridiana, àrea perifèrica amb un model de desenvolupament dels anys seixanta, superblocs i alts nivells d’atur juvenil. El tercer s’instal·larà pròximament a la Barceloneta.

Cap a un segon Renaixement

 El treball artesà es dota de nous mitjans i eines per crear, col·laborar i produir tecnologia.

La introducció de noves eines i tecnologia en la nostra vida quotidiana ha transformat allò que aprenem i com ho aprenem. Fins als anys seixanta la major part de la feina es produïa en oficines sense ordinadors: el material amb què es treballava a les universitats estava imprès, i el negoci mitjà duia la comptabilitat amb llibretes catalogades en prestatgeries. Durant els anys setanta, els ordinadors van començar a ser accessibles per a petites i mitjanes empreses i organitzacions, i requerien noves aptituds dels treballadors. Finalment, als anys vuitanta, es van popularitzar i van arribar a totes les llars. Al començament dels noranta, la major part de les escoles del món occidental els van introduir a les aules i les biblioteques, i aprendre a utilitzar processadors de text o programari de tractament d’imatges va començar a formar part dels programes educatius estàndards. Però, com gairebé tots sabem, aquest model de lloc de treball –un individu davant d’un ordinador– ja s’ha quedat obsolet: la crisi del 2008 potser només va ser el punt de partida d’un gran col·lapse.

Sembla que l’esquema de “primer la feina i després el descans” ha perdut tota vigència, així com l’equació de “temps igual a diners” que utilitzem per quantificar i qualificar què, com i quan fem les coses. Actualment la major part dels desocupats disposen de temps, però manquen de diners; la fallida del sistema procedeix justament del fet que “res no es mou sense diners”, una patologia que s’intenta curar amb força de voluntat. Internet ens permet accedir a cursos d’alta qualitat sobre ciències de la computació, neurologia, física i electrònica, i també a cursos senzills de Photoshop o de programació. Aprendre ja no està vinculat a una institució formal, sinó que qualsevol ho pot aconseguir, en qualsevol lloc, en qualsevol moment i de franc. De la mateixa manera que aprenem a utilitzar Word, Excel o PowerPoint, aprendrem a modelar en 3D, a operar amb una talladora làser o a programar un microcontrolador. Aquestes noves aptituds determinaran el nostre poder per influir en el modelatge de la realitat.

Recentment hi ha hagut una sèrie de mitjans que han tractat de la importància d’aprendre a programar o a teclejar codi. D’acord amb la BBC, aprendre codi es podria comparar amb l’aprenentatge del llatí fa dos mil anys, i encara més, aprendre codi és forjar una nova manera de pensar. No només codificar, sinó també utilitzar les eines de modelatge i d’escaneig de programari, o qualsevol altra aptitud que ens permeti relacionar el món físic amb el digital, es convertiran en contingut obligatori a les escoles, les universitats i els programes educatius.

Tecnologia i factor humà

“El que una vegada va ser un magatzem ara és un laboratori de tecnologia punta on els nous treballadors dominen la impressió 3D, que té el potencial de revolucionar la manera en què ho fem gairebé tot” (Barak Obama. Discurs sobre l’estat de la Unió, 12 de febrer de 2013). El president Obama es referia a la impressió en 3D com a principal impuls del model de producció actual, però aquesta visió podria ser massa simplista. La impressió en 3D només és la punta de l’iceberg; la fabricació personal i distribuïda és molt més complexa en essència i, d’altra banda, encara es podria trigar uns quants anys a arribar a imprimir objectes completament funcionals.

Neil A. Gershenfeld afirmava en un article de la revista Foreign Affairs (2012) que la febre de la impressió 3D es pot comparar amb el seguiment del microones que van fer els mitjans els anys cinquanta, quan es considerava un substitut de la cuina. El microones millora la nostra vida, però continuem necessitant la resta d’estris per preparar plats més complexos. Els fab labs es poden comparar amb la cuina, i la impressora 3D amb el microones. En lloc de menjar, el que es produeix en aquests laboratoris són nous invents a una velocitat superior a la de la indústria i les universitats.

Pot ser que la impressió 3D per si mateixa no canviï el món, però és el detonant d’un moviment de més abast. Es podria dir que ens trobem davant d’un nou cicle històric en què el treball artesà es dota de nous mitjans i eines per crear, col·laborar i produir tecnologia. Sembla que el factor humà és l’únic que s’ha mantingut igual: és un fet que la major part dels processos de què parlem avui dia han format part d’un període anterior de la història humana. El que realment està canviant són els mitjans per dur a terme aquests processos, i també com connectem elements que abans semblaven incompatibles.

Els propers anys seran de transició i resultaran crítics per construir el que probablement s’anomenarà “segon Renaixement” o “època medieval de l’alta tecnologia”.