Antoni Piera i Jané era un home callat, dur i decidit. No explicava gaire res sobre ell mateix ni sobre els seus negocis, ni era gens donat a les expansions. Aleshores els homes eren així, abans que fossin vençuts per la xerrameca sentimental i psicologista. Va ser un dels fundadors del Foment d’Obres i Construccions, l’any 1900, i al cap d’un any es va convertir en el seu gerent.
© Arxiu Montserrat Ribas i Piera
Antoni Piera i Jané a la seva casa de Vilassar, als anys trenta.
Sants, un poble a les envistes de Barcelona, envoltat de vinyes, horts, camps de cirerers, masies escampades i uns quants hostals a peu de carretera. Fàbriques, també. Diria que som cap a l’any 1850 o el 1860, em guio pels mirinyacs que porten unes presumides que passegen per la Creu Coberta. Un traginer jove, Antoni Piera i Sagués, porta un carro ple de teles. Tothom el coneix pel Ros d’en Maiol (o Mallol), senzillament perquè és ros.
És descendent dels Piera de Can Bruixa, una masia de les Corts que van enderrocar el 1946. Aquest nom tan embruixat es deu a una habilitat ben singular: els Piera compraven cavalls malalts, els curaven i després els revenien a un preu molt més alt. Ningú no sabia com s’ho manegaven. Curar cavalls coixos i malalts és un art, se n’han de conèixer els secrets, demana molta paciència i encert. Val més que no ho intentin a casa.
Antoni Piera i Sagués porta teles d’en Batlló arreu d’Espanya. Una corrua de carros carregats de teles, a pas de mula, per la carretera que els condueix a Saragossa, a Burgos, a Valladolid. Així es guanyen la vida els catalans, amb duresa i tenacitat. Eren altres temps.
Amb el desplegament de la xarxa ferroviària, els teixits es comencen a transportar amb tren i els traginers es van quedant sense feina. Per aquesta raó, Antoni Piera i Sagués compra una pedrera de Montjuïc a en Batlló. La pedra de Montjuïc, d’un marró clar amb vetes vinoses i violàcies, és molt apreciada per aixecar cases a l’Eixample, aquest barri que avança imparable pel pla de Barcelona. Ara els carros serveixen per dur els carreus de la pedrera a l’obra. Després d’una pedrera, en compra una altra. Fins a posseir la totalitat de les pedreres de Montjuïc. El Sot del Migdia és una antiga pedrera, com ara la Foixarda i el teatre Grec. Quan els espectadors s’avorreixen amb l’obra que s’hi representa, es distreuen amb la pedrera. És aquest un fenomen que enriqueix, i molt, el teatre contemporani.
Durant aquest temps, el Ros d’en Maiol (o Mallol) s’ha casat amb una noia del Prat de Llobregat, Antònia Jané, i ha fet construir una casa amb jardí i cavallerisses al carrer Sant Pere de Sants, ara carrer Sagunt, on hi ha l’Escola Perú. Tenen sis fills: el segon xicot és l’Antoni Piera i Jané, que neix cap a l’any 1872, si els càlculs no m’enganyen. Serà un dels fundadors del Foment d’Obres i Construccions, el 1900.
© Frederic Ballell / AFB
El Foment d’Obres i Construccions presenta a la seva seu uns aparells de neteja urbana comprats a Alemanya, el març de 1910.
Des del 1893, els Piera tenen una empresa constructora de menys envergadura que el Foment, dita Piera, Cortinas y Cía., i que s’ha dedicat a l’explotació de les pedreres, a la construcció i a l’obra pública. Per què funden el Foment? Per constituir una de les constructores més importants de Barcelona, amb l’aportació de capitals procedents de la Banca Mas Sardà i de la Banca Soler i Torra. Tenen pedra, tenen totxo i tenen fusta (els Cortinas són fusters). Només els calen inversors. Entre onze accionistes reuneixen cinc milions de pessetes, que aviat és dit. Barcelona creix imparable i algú l’ha de construir.
La primera obra que el Foment porta a terme és la construcció del Moll d’Espanya, el de Balears, el Nou i també el dels Pescadors, tots del port de Barcelona. Anys després amplien el port, enllamborden carrers, sanegen clavegueres i alhora en tracen i n’executen de noves a Barcelona, Saragossa i Madrid, cobreixen la rasa del tren de Sarrià del carrer Balmes i en construeixen el túnel, també el del tram nou entre la plaça Molina i l’avinguda del Tibidabo, a la riera de Sant Gervasi. Però quan el Foment dóna el do de pit, si se’m permet dir-ho a la manera del tenor Hipòlit Lázaro, és durant la construcció dels palaus, avingudes, hotels i pavellons de l’Exposició Internacional del 1929. En un temps rècord aixequen els quatre hotels de la plaça Espanya. Quan s’hi posen, s’hi posen.
Durant tot aquest temps, des del 1901 fins al 1933, el director gerent és l’Antoni Piera i Jané. Perquè el 1901, un any després de la fundació, el llavors gerent, el seu germà gran Salvador, va morir sobtadament. Vivia a Can Puig, a Collserola, i últimament no es trobava gaire catòlic. Va sortir a fer un tomb, va beure aigua de la Font Groga i, ignorem si amb el tassó a la mà o una mica després, va expirar. Així és com l’Antoni Piera i Jané es converteix en el gerent del Foment. El meu besavi, tot s’ha de dir. Pare de la meva àvia Carmen Piera.
A mon besavi tothom el coneix per Antonet o Tonet i passats els anys serà el senyor Tonet o el senyor Antonet, com s’ho estimin més. Un nom amable, pròxim, que ens evoca els seus orígens populars.
Antoni Piera i Jané és un home callat, dur i decidit. No explica gaire res sobre ell mateix, ni sobre la seva infantesa ni sobre els seus negocis. No és donat a les expansions. En aquells temps els homes eren així, abans que fossin vençuts per la xerrameca sentimental i psicologista. Fent honor a aquest caràcter reservat, ja casat i amb fills lloga la masia de Can Girona per passar-hi els estius, un mas aïllat de Martorelles, un petit poble dels volts de Barcelona. Ben lluny de les colònies d’estiueig de la burgesia barcelonina, com ara la Garriga, Caldetes o Cardedeu. En Piera no vol que el maregin. Per llaunes, ja té les del consell d’administració del Foment. A Can Girona no ha de fer compliments. Encara avui, la carretera de Martorelles que neix arran dels quatre camins de Sant Fost porta el seu nom: avinguda d’en Piera. Nosaltres també en direm així.
Quan es vol distreure, en Piera se’n va a toros. Ja de jove, amb el seu germà gran Salvador, munten els toros per la festa major de Sants. De més gran, no falta a cap corrida de Barcelona. Si la de la Monumental no li fa el pes, agafa el cotxe de cavalls i se’n va a Les Arenes. Un estiu segueix el torero El Gallo de cap a cap d’Espanya. Passió, aquesta dels toros, que hereten els seus dos fills Antoni i Josep, algun nét, com el director de cinema Antoni Ribas, i també algun besnét.
En Piera també és pràctic, virtut imprescindible per portar pedreres amb un cert èxit. No s’entreté en divagacions intel·lectuals. Durant un viatge a París amb la dona i les filles, contracta un guia del Museu del Louvre i li indica: “En une heure, tout!” No cal encantar-s’hi gaire. Decisió, tampoc no n’hi falta. En una reunió de socis del Foment, en Piera s’embranca en una discussió molt encesa amb el banquer Mas Sardà i exclama: “O en Mas Sardà surt d’aquest despatx o el tiro per la finestra!” Anys després seran consogres. Tot va bé si acaba bé.
© Frederic Ballell / AFB
Directius del FOC visiten les obres d’obertura de la Via Laietana el mateix any del seu inici, 1908.
Políticament, és partidari dels que manen. Com tants altres empresaris barcelonins, el 1923 veu amb bons ulls el cop d’estat del general Primo de Rivera, ordit des de la Capitania de Barcelona. Sis dècades més tard, la seva filla Carmen encara defensarà a peu i a cavall: “En Primo de Rivera ens va portar la pau.” Ho devia sentir a casa seva.
A causa del pistolerisme, en Piera decideix (calculo cap al 1919 o el 1920) tancar la casa de Sants i anar-se’n a viure a Barcelona. Durant un any, ell i tota la família viuen allotjats a l’Hotel Continental, a la Rambla de Canaletes. Després lloguen un pis a la Casa Garriga Nogués. Mentrestant, ha encomanat una casa a l’arquitecte Josep Maria Ribas i Casas, el seu futur gendre, que aixeca en un solar del carrer Mallorca a tocar del carrer Balmes, el 1924.
Sospito que no va rebre amb grans alegries l’adveniment de la República. Sabem que el 1933 un obrer del Foment entra al seu despatx amb una pistola i l’amenaça. Desconeixem si aquell home pretenia fer la revolució o simplement robar. En Piera s’hi abraona, aconsegueix reduir-lo. Tot sembla que torna a la normalitat. Però de l’ensurt, en Piera torna a casa blanc. Aquella nit no pot dormir. L’endemà no es troba bé. Li ha esclatat una vena del cor, que va degotant silenciosa. Quan se n’adonen, ja no hi són a temps: els pulmons estan inundats de sang i mor al cap de quatre dies. De tot plegat en tenim coneixement per tradició oral, ja que l’agressió del despatx no apareix a la premsa. Se’n guarda el secret.
A en Piera l’exposen de cos present a casa. Inesperadament, hi apareix l’obrer agressor, penedit de la seva acció, i demana perdó amb els ulls amarats de llàgrimes. Abans de deixar-lo entrar, la minyona ho consulta amb la vídua, que respon dignament: “El perdono, però no el vull veure.” L’agressor se’n torna a casa, molt abatut. Tot plegat sembla una pàgina viscuda del gran Josep Maria Folch i Torres.
Com a últim adéu, els néts li fan l’amistat, l’un darrere l’altre, en el llit de mort. Un petó a una mà freda, encarcarada. I jo, des d’aquí, també li faig l’amistat.
No veig quan es va publicar aquest article, però és avui que he conegut una mica l’existència de la saga Piera en el Museu de Carruatges d’Horta, a Barcelona. Fascinant tota la història del transport de cavalleries, traginers, capacitat de veure el negoci, amb tot un món desaparegut. Seria molt adient fer tota la història des del traginer Antoni Piera i Sagués. No ho heu pensat?
Es un una historia molt interesant yo estig molt interesat per la part de la limpieza de Barcelona ya que soc net y fill escobrires que subcontractats per el FOC SA. Ting molt present les cuadres y el tallers a la Gran via al devant de la Estacio de Magoria. Al tallers fabricavan tota mena de maquinaria per la limpeza de Barcelona. Y les cuadres per a mi eran com un mond de maravellos.