El quiosc de premsa, un invent de 1888 en perill d’extinció

Les primeres iniciatives per situar quioscos a l’espai públic barceloní, per a la venda de productes o aixoplugar-hi actuacions musicals, daten de mitjan segle XIX. Però el mèrit d’atrevir-se a instal·lar el primer quiosc de premsa se’l va apuntar un diari de tarda nascut el 1888: El Noticiero Universal. Des de la Rambla, els quioscos de premsa es van estendre per tot Barcelona.

El quiosc ve de molt més lluny del que podem arribar a sospitar. El savi filòleg Joan Coromines ens il·lustra sobre el mot. L’origen és turc (kyöšk). Significa casa luxosa de recreació, d’estiueig, dins d’un jardí gran amb columnes, sovint amb terrassa o galeria i un pavelló obert. Aquesta paraula va derivar vers altres idiomes, com el persa, el pahlavi, el siríac, l’arameu o l’àrab, i va arribar a Occident per influència del francès, que l’incorpora ja el 1624, tot i que l’anglès, sempre més liberal a renovar i enriquir la llengua, ja ho havia fet un any abans. En castellà no es va acceptar fins a un tardà 1884, amb la curiositat de tolerar que s’escrigui tant amb “q” com amb “k”, potser per mantenir així la procedència exòtica.

Fins llavors, l’Acadèmia li atorgava el sentit de pavelló petit per vendre de cara al públic o per aixoplugar-hi un grup musical. No es parlava encara de la premsa.

Per aquest motiu es comprèn que a mitjan segle XIX comencin unes iniciatives privades i també municipals per situar alguns quioscs a l’espai públic. Ja el 1857 l’arquitecte Garriga i Roca, en fer un projecte per reformar una mica el pla de Palau, va plantar-ne un de begudes: de dimensions reduïdes, de fusta i amb una sola finestra petita frontal.

El 1870 va proliferar la demanda de repartir-ne per diversos punts de la ciutat, motiu que va induir l’Ajuntament a encarregar a l’arquitecte municipal ja mencionat un projecte unificador, per tal que tot plegat tingués un mínim de decòrum. El model era de fusta, amb unes peces de ferro per reforçar-lo i coberta de zenc. El procés va anar, com sempre, amb l’alentiment característic. I per això no es va col·locar el primer model fins al 1877, a la Rambla.

El fet, que era notícia, va estimular els ciutadans més dinàmics, com Miquel Coch, que l’any següent va presentar un projecte més ambiciós i atractiu. Va merèixer l’aprovació i va anar a parar a la plaça de Jonqueres. No va durar gaire: la reforma que va acabar la implantació de la via Laietana el va desplaçar a l’entrada del nou passeig de Colom.

També van aparèixer uns altres quioscs de caràcter temporal, com uns pavellons amb pretensions al recinte de l’Exposició Universal del 1888 o d’altres més senzills per vendre tota mena de productes, per aprofitar així l’allau de visitants.

El primer quiosc de premsa

El mèrit d’atrevir-se a instal·lar el primer quiosc de premsa se’l va apuntar un diari nou amb voluntat d’omplir de notícies totes les tardes de l’any: El Noticiero Universal. Fins llavors, el Diario de Barcelona era el de referència, per història i també per la manca de competència consistent. La van començar a plantejar El Correo Catalán, el 1876, La Vanguardia, el 1881, i La Veu de Catalunya, el 1899. Aclarida la situació periodística i social que dominava llavors Barcelona, es poden comprendre alguns fets relacionats amb el tema central d’aquesta evocació.

No era estrany que cap quiosc fos dedicat a exhibir durant aquells anys una premsa que no suposava, d’entrada, una perspectiva de negoci. Cal tenir en compte que molts exemplars del Diario de Barcelona els rebien els subscriptors a casa i d’hora. Aquest servei el va acabar perfeccionant fins a extrems insospitats La Vanguardia.

Així doncs, el cas del nounat El Noticiero Universal justificava que introduís algunes novetats, fruit de l’esperit innovador del propietari, potenciat per una empenta notable i una personalitat de gruix. Francisco Peris Mencheta, valencià, no era pas un novell al món del periodisme: havia passat per diverses redaccions de la seva terra i també de Madrid, malgrat haver començat de picapedrer, fet que justifica una iniciativa que alguns, per força de la ignorància, havien d’interpretar com una excentricitat. I és que, en inaugurar la tercera i definitiva seu del diari, a l’edifici del carrer de Roger de Llúria, 35, ell mateix es va enfilar a la bastida per tenir el goig d’entretenir-se a esculpir el nom del seu diari a la façana.

Peris Mencheta havia intuït poc abans que la ciutat més moderna i amb futur d’Espanya havia de ser Barcelona, ja lliurada a la construcció de l’Exposició Universal del 1888, per aquesta iniciativa i per d’altres també notablement ambicioses: el primer ferrocarril de la Península, l’enderroc de les muralles i la colonització de l’Eixample. Una vegada presa la decisió de venir a competir a Barcelona, va optar per la novetat de crear un diari de tarda, moment del dia que venia enriquit per força notícies i ben fresques, ja que tots els altres només aportaven les del dia anterior. No cal insistir en la manca de ràdios i televisions per comprendre la situació exacta del mercat, però encara cal afegir una dada gens sobrera i força decisiva: el germà Juan romania a Madrid i estava al capdavant de l’agència de notícies Mencheta, fundada el 1882, i, per tant, la degana d’Espanya. Així doncs, El Noticiero Universal disposava d’una font pròpia de notícies d’una eficàcia decisiva.

El nou estil del “Ciero”

Encara hi ha tres fets més que reblen des d’un bon començament l’estil nou que, de moment, El Noticiero Universal aconseguiria imposar.

Primer fet: un estol de venedors que feien vida al carrer, carregats amb una bona pila de diaris i que no paraven de cridar: “¡El Ciero!”. Imitaven els de les capitals de grans països estrangers; per això quan Walter Scott esmentava en les seves novel·les “els joves de bons pulmons”, tothom sabia a qui evocava. Aquest reclam verbal encara el vaig sentir jo a la immediata postguerra, però ampliat: “¡CierooPe!”; no cal aclarir que l’afegitó es referia a La Prensa, l’altre rotatiu que el venedor també oferia als vianants. Aureli Capmany no els esmenta al seu llibre sobre els baladrers, tot i que en certa manera el seu estil de venda pels carrers s’hi assemblava força. Quan hi havia notícia grossa, aquell esdeveniment es convertia en el motiu central del reclam. En canvi, els típics xarlatans d’estil firaire havien durat ben poc, malgrat que actuaven al voltant de l’establiment venedor. Els quioscs de premsa encara no existien, i el que feien alguns diaris era enganxar simplement fulls de propaganda en aquells petits edicles.

Segon fet: com queda dit més amunt, la creació del primer quiosc de diari, que va ser plantat a Barcelona per El Noticiero Universal. Tot anava ben lligat amb un esdeveniment que estava destinat a trasbalsar de forma positiva la ciutat. I és que el 20 de maig de 1888 s’inaugurava l’Exposició, amb una cerimònia, presidida per la família reial, a l’escenari solemne del Palau de Belles Arts. No era cap casualitat que només unes setmanes abans, el 15 d’abril, sortís ja el diari mencionat per començar a donar amb energia la batalla de la tarda. El fet de plantejar-ho en solitari era ja un trumfo. I el fet d’haver sabut organitzar tota l’estructura de l’empresa amb un cert avançament permetia poder aprofitar amb el màxim d’avantatges el que tal vegada estava destinat a ser no solament la primera exposició espanyola, sinó també un dels fets més importants de la història moderna d’una ciutat que estava molt acostumada a aportar novetats o primícies a Espanya i també a Occident, i des de feia una colla de segles. Només cal recordar que el catedràtic d’Història Econòmica Jordi Nadal ha sentenciat que Barcelona és l’única ciutat del món que ha generat dues revolucions: la comercial durant l’edat mitjana i la industrial, iniciada en el primer terç del segle xviii.

I tercer fet: el lloc triat. Cal tenir en compte que es tractava d’una novetat, no pas pel volum, la forma i la decoració de l’edicle, sinó per l’ús. Era la primera vegada que un quiosc d’aquells que començaven ja a escampar-se per tota la ciutat era destinat a vendre premsa. En aquest cas, bàsicament un diari: El Noticiero Universal. No hauria estat gens sorprenent que l’haguessin situat dins del recinte de l’Exposició Universal. En canvi, Peris Mencheta, que, com perfilen les biografies, tenia un nas fi i encertades intuïcions, a més de sensibilitat per als valors de la modernitat, va creure que el lloc adient, insuperable, era la Rambla. I no en va posar un, sinó quatre, de quioscs. No va crear, en canvi, un model nou, sinó que va seguir l’estil dels que ja feia temps que havien aparegut a París.

Cal destacar un fet rellevant: els van posar per quedar-s’hi, i no solament per aprofitar els mesos que va durar l’Exposició Universal, que cada dia generava notícies. Aquest fet em sembla definitiu. El propietari Peris Mencheta va veure clar que el quiosc era no solament una eina eficaç, sinó l’eina essencial del futur per a la premsa.

Amb el pas del temps no cal dir que es va imposar una certa diversitat d’estils i de volums; fins i tot n’hi havia d’escaleta, nom amb el qual es descrivien les botiguetes que aprofitaven la meitat de l’espai del portal d’entrada a una casa per vendre de tot. Avui encara en queden a Ciutat Vella uns quants exemples ben representatius.

Des de la Rambla cap a tota la ciutat

Aviat la Rambla es va convertir en el lloc d’excel·lència dels millors quioscs de Barcelona, fins al punt que podríem comparar la seva rellevància amb les floristeries. De seguida es van anar multiplicant. En aquella Barcelona la Rambla era el cor de la ciutat, però a còpia d’anys, i havent-se consolidat i enfortit la colonització de l’Eixample, els quioscs s’hi van anar estenent per acabar als barris i també als polígons d’habitatges que, d’ençà dels anys cinquanta, van anar personalitzant la perifèria urbana.

Un dels atractius insuperables i temptadors que oferien els quioscs de la Rambla era que pràcticament no tancaven. Es tractava d’una característica d’aquella ciutat tan viva, tan intensa. Quan va esclatar l’aixecament del 19 de juliol de 1936, l’amo del Cafè Zurich, l’amic Valldeperas, em va confessar que es va adonar que no podia abaixar les portes: no en tenia. Exactament el mateix que va succeir a la majoria d’establiments del carrer Nou de la Rambla. I, per tant, un ritual practicat fins fa pocs anys era que, a la sortida dels espectacles o en tornar a casa, es feia marrada vers la Rambla per comprar el diari acabat d’imprimir i distribuir.

Aviat alguns quiosquers van saber enriquir el negoci amb la seva personalitat. Com Agustí, que tenia el quiosc a la Rambla dels Caputxins o del Mig. Era anarquista de soca-rel i mai va tractar de dissimular-ho. Tant era així que, quan Primo de Rivera era capità general de Catalunya, una nit que tornava de jugar als jocs d’atzar prohibits i anava a dormir tard, es va acostar al quiosc i va provocar una mica el seu propietari, però aviat va acabar l’esgrima dialèctica amb aquestes paraules: “Eres muy revolucionario, y te voy a dar un disgusto”. Agustí havia aconseguit convertir el quiosc en un punt intens i calent de tertúlia entre les onze de la nit i les tres de la matinada. Els noms dels qui el sovintejaven en donen fe; em limitaré a esmentar els més coneguts: Rusiñol, els lerrouxistes Emiliano Iglesias i els germans Ulled, Casas, Nonell, els periodistes Mir i Miró i Almerich, Opisso, Alarma, Peius Gener…, i la Monyos.

No solament eren tan atractius i modèlics aquells quioscs de la Rambla pel fet d’oferir encara calent el diari del dia, sinó també per exhibir la premsa estrangera i sobretot per rebre revistes de categoria de França, d’Alemanya i d’Anglaterra, que eren comprades pels dibuixants locals per seguir i descobrir les noves tendències estilístiques que ja apuntaven alguns dels grans artistes europeus.

Sota la llarga nit de la dictadura franquista es podia perfilar en algun quiosc de confiança la formació d’alguna tertúlia discreta, portadora d’opinions o de fets que la censura impedia publicar. I així en vaig viure jo de prop una que mantenia el meu pare als anys quaranta i començaments dels cinquanta al quiosc que hi havia a l’andana del costat muntanya de la llavors rebatejada com a avinguda de José Antonio Primo de Rivera (Gran Via de les Corts Catalanes). Encara hi és, una mica desplaçat a la part superior, i roman tancat des de fa uns quants anys per vendre-hi de tot menys diaris, sense la llicència corresponent. Doncs bé, la mencionada tertúlia la formaven els periodistes Sempronio i Jaime Arias (li venia de camí per anar al Noti i esbrinar si al Ritz havia arribat algú que mereixés una entrevista) i Rossend Llates (casat amb Maria Canals). L’amo era Tomàs, i el seu nebot Antoni Torres, àrbitre de lluita grecoromana i puntal del Hot Club: m’alertava de les vingudes d’Armstrong, Hampton o Bechet, cosa que em permetia fer guardiola per poder assistir a les inoblidables sessions de jazz que organitzaven.

André Maurois, Somerset Maugham i Georges Arnaud (autor de la novel·la Le salaire de la peur, que Yves Montand va protagonitzar al cinema i en què apareixien amb papers breus el pintor i escriptor Joan Vilacasas i el gran picassià Josep Palau i Fabre) van coincidir a dictaminar per què el millor de la Rambla eren els quioscs, argumentant en aquests termes: els d’arreu del món venen premsa i pornografia; els de la Rambla, també, però, a més, ofereixen varietat de llibres: poesia, novel·la, assaig, història.

Quan vaig tenir el privilegi d’acompanyar per Barcelona durant cinc dies del 1988 Stephen Hawking, que s’hostatjava a l’hotel Ramada-Renaissance, a tocar de la Rambla, quan sortia al carrer una vegada posat a punt –la qual cosa era d’una complexitat extrema–, li vaig contar aquella reflexió sobre els quioscs. En arribar al centre del passeig i descobrir-ne un, s’hi va dirigir recte, de pressa, i s’ho va mirar tot plegat, ben encuriosit. Quan va fer la primera declaració a la premsa va precisar que estava encantat de veure altes piles del seu llibre en edicions catalana i castellana envoltades de revistes amb dones exhibint pits generosos.

El disseny va arribar tard als quioscs: l’estètica no comptava. I el 1972 Pep Alemany i Enric Poblet van projectar els de la Rambla, que el FAD va guardonar. Els que després es van escampar per l’Eixample i la ciutat els va crear Antoni Roselló.

M’entristeix el paisatge perillós que s’està enquistant: cada vegada tanquen més quioscs, els diumenges es fa difícil trobar-ne un d’obert. A més, aviat degeneren en baluernes mig abandonades i embrutades que empitjoren el paisatge urbà. S’ha de trobar una solució urgent que ajudi a mantenir viva l’edició en paper.

Costa imaginar que el quiosc hagi estat un tema d’inspiració poètica. L’escriptor Osvald Cardona li va dedicar aquest: “Castell de paper / al cap d’una plaça, / com un fort deté / la gent quan hi passa”.