El poeta Josep Pedrals ens parla del seu barri en forma rimada.
Il·lustració: Judit Canela
Cant primer
El barri dels Encants (el nom ho indica)
és un espai de goig i guirigall
amb l’atracció de vendes al detall
i l’enèrgica vida que hi transita.
Després d’haver-hi pensat una mica,
mon avi va establir-s’hi amb fe profana:
si dibuixem al mapa una diana,
és la peça central de Barcelona
perquè s’hi troben, totes tres alhora,
Gran Via, Diagonal i Meridiana.
Cant segon
Florint entre el Poblet i el Poblenou,
el Fort Pienc i el Clot, el barri flaira
vives brocanteries de Bellcaire
i fàcils novetats dels Encants Nous.
És un inversemblant rovell de l’ou,
una indòcil cruïlla obligatòria,
que prova de seguir la trajectòria
d’esdevenir quelcom que no se sap.
El consistori sempre perd el cap
cercant la solució final de Glòries.
Cant tercer
Cada pocs anys, germina un accessori;
el canvi inexorable es fa gradual:
un any neix el Teatre Nacional,
al cap d’un temps hi brosta l’Auditori,
un Museu del Disseny… El territori
viu en un canvi crònic i, per tant,
la vida sedentària hi és errant
i el sòl més sòlid, terres movedisses.
Aquí no hi ha indigenitat castissa,
tots som impurs, atípics, transhumants.
Cant quart
El presagi de l’avi arriba a terme
quan, pacíficament, portem el jou
de la inquietud mundana i el renou,
quan exercim, obliquament, de centre.
Aquí la vida hi passa en un dementre
i en capes de futur mal combinat:
l’encís cendrós vulgar d’un empedrat
amb brins de gespa enmig de les llambordes.
El barri dels Encants sembla confondre’s
entre els altres vestigis de ciutat.