Ciutat d’arxius i recerca històrica

El 21 de juny de 1917 es va aprovar la divisió de l’Arxiu Municipal en dues seccions, l’administrativa i la històrica. Aquesta darrera es convertiria en l’Arxiu Històric de la Ciutat, inaugurat a la Casa de l’Ardiaca sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere. Al seu costat, les entitats sorgides de la societat civil han fet una tasca inestimable per preservar la memòria històrica de la ciutat.

La Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona va crear l’any 1917 una dependència municipal que havia de ser determinant per a la trajectòria posterior de la recerca històrica a la ciutat: l’Oficina d’Investigacions i Publicacions Històriques. L’oficina estava encomanada a Agustí Duran i Sanpere, i sota la direcció política del regidor i poeta noucentista Jaume Bofill i Mates. D’aquest departament va sortir el projecte, aprovat aquell mateix any, de segregar l’Arxiu Municipal en dues seccions, l’administrativa i la històrica. Per acollir els fons històrics, l’Ajuntament va comprar i reformar la Casa de l’Ardiaca, que el 1922 va obrir les seves portes com a seu del nou Arxiu Històric, encapçalat pel mateix Duran i Sanpere.

Ja feia dècades, tanmateix, que l’Arxiu Municipal de Barcelona s’havia convertit en una institució cabdal, no només per a la conservació del patrimoni documental de la ciutat, sinó també per al foment de la recerca i la difusió del seu passat històric. Va ser l’organisme encarregat de publicar, a partir de 1892, la monumental obra Manual de novells ardits, que recuperava la llengua catalana en les publicacions oficials de l’Ajuntament.

Des de 1884, a instàncies de l’Acadèmia de Bones Lletres, l’Arxiu havia estat treballant en un ambiciós pla de difusió dels seus fons en què van participar els acadèmics Josep Pella i Forgas, Francesc de Bofarull i Felip Bertran, i els arxivers municipals Lluís Gaspar, Josep Puiggarí i Alfons Damians i Manté. Aquest últim va ser qui va viure en primera persona, al costat del jove Duran i Sanpere, aquella primera reorganització de l’Arxiu Municipal del 1917 –obsoleta en l’actualitat–, quan la documentació anterior a 1714 es va segregar de la resta del fons arran de la creació de l’Arxiu Històric. A l’ombra de la figura omnipresent de Duran, cal reconèixer que l’obra arxivística de Damians ha passat força desapercebuda, tot i la reivindicació continuada que n’han fet els seus successors en la màxima responsabilitat d’arxiver en cap d’ençà de la restauració de l’Ajuntament democràtic: Ramon Alberch, Montserrat Beltran i Joaquim Borràs.

La contribució de la societat civil

A partir de 1917, durant les dècades centrals del segle xx i fins a la reorganització del sistema municipal d’arxius l’any 1988, l’Arxiu Històric de la Ciutat va ser el principal organisme cultural encarregat de la difusió de la història urbana –només fins al temps de l’Exposició Internacional de 1929–, al qual es va sumar l’any 1943 el nou Museu d’Història creat per l’Ajuntament franquista –inaugurat, no per casualitat, un 14 d’abril–, també confiat a Duran i Sanpere.

En paral·lel a la tasca desenvolupada per l’Ajuntament a favor de la conservació, la documentació i la difusió del patrimoni cultural, altres entitats també van vetllar per la seva salvaguarda. Una de les més destacades va ser el Centre Excursionista de Catalunya. Gràcies al seu impuls, altres agrupacions excursionistes d’àmbit local van constituir els seus propis arxius històrics de barri. És el cas de l’Arxiu Històric de Gràcia o de l’Arxiu Històric de Sants, els fons dels quals han acabat ingressant a l’Arxiu Municipal de Barcelona.

A les dècades de 1920 i 1930, respectivament, aquests arxius de barri es van convertir en l’epicentre de la lluita per la conservació de testimonis materials de gran valor sobre els antics pobles del pla de Barcelona. Aquesta memòria popular de la ciutat a través dels documents –sovint relatius a la vida quotidiana i cultural– són d’una rellevància cabdal per al reconeixement i l’enfortiment de la identitat col·lectiva.

Gràcies a l’impuls de personalitats com Josep Buch i Parera i Eudald Canivell, Gràcia va disposar en temps de la dictadura de Primo de Rivera del seu primer Arxiu Històric, amb la voluntat d’enfortir la memòria històrica. Un exemple ben il·lustratiu és el que va succeir amb la revista editada per la Cooperativa de Teixidors a Mà durant la Segona República. El gener de 1939, després de l’ocupació franquista, els responsables de la Cooperativa van procedir a la destrucció de tots els exemplars de la revista dels anys de la Guerra Civil. Si en l’actualitat l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia ha conservat un exemplar íntegre de tots els exemplars editats per la Cooperativa durant la Guerra Civil és gràcies a l’antic Arxiu Històric del Club Excursionista que zelosament en va conservar una còpia per a les generacions futures.

La dictadura franquista, com en tants altres aspectes de la vida quotidiana, també va significar un abans i un després per a la recerca local. L’exili i la repressió sobre la cultura catalana van abaltir durant bona part de la dècada de 1940 l’esperit d’iniciativa que havia dut als avenços anteriors del període d’entreguerres. La temuda censura oficial –i l’autocensura imposada pels mateixos autors– va condicionar de manera efectiva la naturalesa de la recerca local i dels estudis històrics que s’hi van impulsar.

La recuperació dels anys setanta

L’escenari no va començar a canviar fins a la dècada de 1970. És el que va succeir al Raval, un fenomen equiparable al registrat en altres barris. Gràcies a l’Associació de Veïns del Districte Cinquè (constituïda el 1974 i anomenada més tard Associació de Veïns del Raval), s’impulsava el primer Centre de Documentació i Estudis del Raval. Amb la participació de joves llicenciats veïns del barri, com ara Joan Fuster i Sobrepere, Xavier Suñol, Jaume Artigues i Francesc Mas, veien la llum obres com la pionera El Raval. Història d’un barri servidor d’una ciutat (1980), on es feia palesa la visió històrica, reivindicativa i social dels seus autors. Obres com Tots els barris de Barcelona (1976), de Josep M. Huertas i Jaume Fabre, hi havien exercit una influència manifesta.

Pocs anys després, a l’altre extrem de la ciutat i amb uns reptes urbans ben diferents, una altra iniciativa també contribuïa a la protecció del patrimoni cultural històric local: el Centre d’Estudis de les Corts. Estava format per professors universitaris com ara Josep Moran, Ramon Cerdà, Josep Mas i Sala i Josep Maria Casasús. El seu objectiu era ben explícit: la creació d’un Arxiu Històric de les Corts, “justificat per a aplegar i custodiar la documentació escrita o il·lustrada d’aquest lloc, el foment del seu estudi científic i la divulgació històrica”, afirmaven. L’arxiu, efectivament, s’arribà a constituir i posteriorment s’integrà en el conjunt del nou Arxiu Municipal del Districte de les Corts.

La primera trobada d’arxius històrics dels barris

El 16 d’abril de 1983 la Casa de l’Ardiaca acollia una fita històrica per als nous centres d’estudis d’arreu de la ciutat, molts d’ells creats després de la dictadura franquista. Impulsada per Jaume Sobrequés, director de l’Institut Municipal d’Història, tenia lloc la primera trobada d’arxius històrics dels barris amb la participació destacada dels responsables dels arxius de Sant Martí, Horta, les Corts, el Raval, Sants-Hostafrancs, Sarrià, Sant Gervasi, Gràcia i Sant Andreu. En van sortir diverses propostes, algunes de les quals van acabar fent-se realitat en el marc del procés de descentralització que va impulsar l’Ajuntament, com ara la creació d’una xarxa d’arxius històrics municipals (els arxius de districte) i la recuperació dels fons històrics documentals dels antics municipis agregats.

La commemoració del centenari de les agregacions municipals a Barcelona dels antics pobles del pla, l’any 1997, va significar una nova fita per a la recerca local, de la mateixa manera que ho van ser les commemoracions del centenari de la Setmana Tràgica el 2009 i del tricentenari de la Guerra de Successió el 2014. Més enllà de les programacions oficials impulsades per les institucions, centres d’estudis com l’Ignasi Iglésias de Sant Andreu contribuïen a l’eixamplament de la visió històrica d’aquells fets amb diverses iniciatives de gran interès, com ara una exposició i una publicació monogràfiques, per explorar els fets de 1714 no des de l’òptica barcelonina, sinó des de les vivències de l’antiga població de Sant Andreu del Palomar.

Efervescència de la recerca local

La recerca local a Barcelona viu en l’actualitat un nou període d’efervescència i disposa d’institucions específiques que hi donen suport, com ara l’Institut Ramon Muntaner i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. Així va quedar de manifest en la trobada organitzada per l’Arxiu Municipal de Barcelona i l’Institut dels Passats Presents al Born Centre de Cultura i Memòria el 17 de juny del 2017 sobre els reptes i les oportunitats de la recerca.

A les entitats i associacions de recerca plenament consolidades, com ara el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, els arxius històrics del Poblenou i de Roquetes, els tallers d’història de Gràcia i del Clot-Camp de l’Arpa, el Centre d’Estudis i Recerca Històrica del Poble-sec o el Centre d’Estudis de Montjuïc, cal afegir-ne d’altres de creació més recent però d’una gran ambició, com ara Tot Història Associació Cultural, el Centre d’Estudis Sant Martí de Provençals o els tallers d’història de Fort Pienc o la Barceloneta.

Reptes i oportunitats

La revolució tecnològica i els nous recursos digitals que arxius públics i privats posen a l’abast dels interessats en la història de la ciutat han capgirat la recerca local de la manera com es coneixia fins ara. Iniciatives digitals com ara els blocs Barcelofília. Inventari de la Barcelona desapareguda, de Miquel Barcelonauta; La Barcelona oblidada, d’Enric Comas; El tranvía 48, de Ricard Fernández Valentí; Modernisme, de Valentí Pons, o Memòria de Sants, d’Agus Giralt, en són uns bons testimonis.

Amb les seves particulars línies de recerca, els centres d’estudis locals, i cada vegada més també els nous investigadors internautes, impulsen investigacions sobre temàtiques que d’una altra manera quedarien òrfenes d’estudis acadèmics. “Cal treballar en xarxa”, van coincidir en les seves intervencions a l’esmentada trobada del Born Centre de Cultura i Memòria el comissionat de programes de memòria històrica, Ricard Vinyes, i l’arxiver en cap de l’Ajuntament, Joaquim Borràs.