Són moltes les capes de Barcelona que queden amagades. En aquest número, parlem de la fauna urbana, visibilitzem lluites veïnals com les de l’ateneu de Nou Barris o el pes històric de les dones en aquestes lluites, rescatem arxius i àlbums de fotografies familiars i, fins i tot, descobrim a què fa olor Barcelona.
Foto: Vicente Zambrano
Sovint lamentem la relació superficial que tenen els turistes amb Barcelona. Els visitants hi estableixen un contacte epidèrmic, purament icònic, i en marxen amb quatre nocions mal païdes i una galeria de selfies emmagatzemades al mòbil. Hi ha una capa invisible per a ells, aquella capa gruixuda de la Barcelona real, la que ens connecta amb el ritme diari i amb les pulsions més profundes de la ciutat. Hi ha, però, una Barcelona invisible també per a molts de nosaltres, que vivim atabalats pels tràfecs diaris, i en la qual hem volgut parar atenció en aquest número.
Foto: Vicente Zambrano
Foto: Vicente Zambrano
Parlem en primer lloc dels animals que habiten la ciutat i que formen part de l’ecosistema urbà. La nostra convivència amb aquests éssers vius depèn d’un equilibri que va molt més enllà de la bona relació que puguem tenir amb els animals domèstics. La diversitat d’espècies que habiten Barcelona, autòctones o sobrevingudes, és riquíssima.
Gràcies a les jornades tècniques de fauna urbana organitzades pel col·lectiu Animal Latitude, hem pogut aplegar i contrastar visions d’experts en ecologia urbana i activistes animalistes que es dediquen a protegir els animals i preservar la nostra relació amb ells dins un marc saludable. Les jornades s’inscriuen en el projecte d’educació ambiental “Animals a la Ciutat” que compta amb el suport de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Molts hem vist les tombarelles dels dofins al Zoo, però són pocs els privilegiats que han albirat els cetacis del front marítim. Hem sentit parlar d’incursions dels porcs senglars en zones urbanes, però pocs són conscients que representen només la punta de l’iceberg d’un desequilibri en la convivència amb la fauna salvatge. Aquest és un cas entre molts dels desequilibris que es produeixen quan en un hàbitat urbà es descontrola un animal autòcton sobrealimentat o una espècie invasora o exòtica entra en col·lisió amb l’ecosistema propi.
Tampoc no coneixem gaire la feina invisible que fan molts activistes voluntaris i professionals d’ecologia urbana que vetllen per preservar el verd urbà i la biodiversitat, el patrimoni natural, i per garantir una gestió ètica de la fauna urbana.
En aquest número també hem fet un esforç per visibilitzar moltes lluites veïnals que s’han dut a terme en barris que van viure anys sense tutela municipal i que han engrandit la vocació democràtica de Barcelona. Recordem com l’any 1977 un grup de veïns va enderrocar la planta asfàltica de Nou Barris i hi va obrir un ateneu popular que durant els darrers quaranta anys s’ha convertit en un centre de cultura autogestionada. També fem visible en un ampli reportatge el pes històric de les dones en les lluites veïnals i obreres, representades per Maruja Ruiz, Llum Ventura i Paqui Jiménez, militants històriques amb un compromís democràtic i antifranquista insubornable.
Foto: Vicente Zambrano
Així mateix, reivindiquem dones d’ahir i d’avui, com Clotilde Cerdà, filla d’Ildefons Cerdà, francmaçona d’ideologia republicana i antiesclavista, fundadora de l’Academia de Artes y Oficios de la Mujer, que va pagar molt cara la seva lluita per l’emancipació intel·lectual de la dona. O una dona d’avui com la veterana mestra Maria Antònia Canals, a qui entrevistem. Aquesta pedagoga històrica de Rosa Sensat ha advocat sempre per “unes matemàtiques útils per a la vida”. El seu bon tarannà i un precís instint pedagògic han obert el camí a generacions de mestres del país.
Són moltes les capes de Barcelona que queden amagades, com la que rescatem tot just ara dels arxius i àlbums de fotografies familiars, records que en moltes ocasions han arribat als Encants dins de capses de sabates i galetes. I és gràcies a la xarxa invisible que han anat teixint antiquaris i col·leccionistes, arxius públics i privats i, sobretot, les mateixes famílies, que ara disposem de testimonis excepcionals de la vida quotidiana durant bona part del segle XX.
I hi ha encara una altra Barcelona invisible, la més sensorial i evanescent de totes, i és aquella que olorem. Us descobrim els darrers estudis que s’han fet per dibuixar el mapa d’olors de la ciutat. Quins valors poden aportar en el planejament urbanístic? Quina olor fa Barcelona? Entreu, llegiu i oloreu.