Clotilde Cerdà, a l’Havana, retratada amb el barret del cos de bombers de la ciutat.
Foto: Álbum de Clotilde Cerdà i Bosch. Biblioteca de Catalunya
Al darrer terç del segle XIX, actuar i pensar des d’una perspectiva feminista i antiesclavista podia tenir conseqüències. La compositora i arpista Clotilde Cerdà i Bosch, filla de la pintora Clotilde Bosch, esposa d’Ildefons Cerdà, ho va poder constatar en primera persona.
Clotilde Cerdà i Bosch va néixer a Barcelona l’any 1861, segons el registre civil, o un any més tard, segons indica un apunt del diari del seu pare, Ildefons Cerdà. De fet, es diu que l’autor de l’Eixample no n’era el pare biològic i, si bé la va reconèixer com a filla i li va donar el cognom, la va excloure del testament que va redactar el 1864, el mateix any en què el seu matrimoni amb la pintora Clotilde Bosch es va acabar trencant.
Clotilde Cerdà tocant l’arpa als sis anys.
Foto: Álbum de Clotilde Cerdà i Bosch. Biblioteca de Catalunya
Als quinze anys, quan ja era una celebritat, reconeguda internacionalment pels seus concerts d’arpa –amb el nom artístic d’Esmeralda Cervantes–, Clotilde Cerdà va arribar a Cuba, procedent de Nova York i de Filadèlfia, on havia actuat a l’exposició internacional de 1876. Hi havia esclatat la primera guerra d’independència; no era el millor context per a la música i per això el capità general de l’illa, Jovellar, li havia recomanat que ho posposés quan ella li va manifestar les seves intencions d’anar-hi. Però Clotilde no en va fer cas i es va presentar al Teatro Tacón, el més important de l’Havana. Volia anar a Cienfuegos, però la van fer desistir perquè era massa arriscat. Actuacions a banda, va establir contactes amb els independentistes d’aspiracions republicanes i contraris al sistema esclavista. Enrique Trujillo, membre de la Sociedad Literaria Hispano-Americana, fundada a Nova York per José Martí, va vincular l’arpista amb el moviment. “La causa de la independencia de Cuba tuvo en ella una centinela avanzada”, va escriure. El govern espanyol estava a l’aguait, encara que de moment va deixar fer a l’arpista.
Facilitar una “educació brillant” a les dones
I a l’aguait continuava quan el 1883, de retorn a Barcelona –on dos anys abans s’havia fet de la lògia maçònica Lealtad–, va iniciar les gestions per crear un centre d’ensenyament específic per a les dones, amb l’objectiu d’oferir una “educación brillante, más bien práctica que teórica.” Es tractava de facilitar l’accés de les dones a la formació i d’exigir el seu dret a la professionalització. És així com al cap de dos anys va néixer al número 10 de la Rambla l’Academia de Artes y Oficios de la Mujer. Clotilde Cerdà es va envoltar de dones que ja tenien una llarga trajectòria professional i un prestigi reconegut, com la poetessa Josepa Massanés, la metgessa Dolors Aleu i Riera –primera doctora en medicina de l’estat espanyol– i la periodista i novel·lista Antònia Opisso, peça cabdal en l’organigrama de l’acadèmia.
Clotilde Cerdà amb alumnes de la seva acadèmia, l’any 1885.
Foto: Álbum de Clotilde Cerdà i Bosch. Biblioteca de Catalunya
El projecte, creat, finançat i gestionat per dones, va tenir molt bona acollida. El nombre d’alumnes anava creixent dia rere dia. Les assistents a les classes nocturnes van arribar a ser 270 i no es van admetre més sol·licituds a causa de les dimensions reduïdes del centre. Un any després de la inauguració es van plantejar construir de bell nou un edifici que donés resposta a les necessitats d’espai i d’organització de l’acadèmia.
En paral·lel, la secretària de l’acadèmia, Antònia Opisso, va publicar Diario de un deportado, una novel·la en forma de diari. El seu protagonista i suposat autor era Carlos Atregui, un resident cubà a qui deportaven a Espanya arran que l’acusessin de mantenir posicions antiesclavistes i autonomistes. Amb l’obra, Antònia Opisso prenia part en el debat sobre l’esclavatge, encara vigent en aquells moments malgrat l’acord internacional que el prohibia. L’autora es declarava obertament antiesclavista a través de les paraules del seu personatge: “Soy abolicionista.”
Amenaça reialista
A la recerca de diners per engrandir l’acadèmia, Clotilde va planificar un viatge als Estats Units per buscar el finançament que no trobava a Barcelona ni en cap lloc més de la Península. Des del dia 1 de gener de 1887 ja sabia que alguns sectors reialistes no només no li farien costat per garantir la continuïtat del projecte, sinó que s’hi oposarien explícitament.
El comte Morphy, secretari de la reina regent d’Espanya, Maria Cristina, li va dir en una carta: “Yo creí que V. aspiraba a tocar muy bien el arpa o a lo sumo a ser una gran artista; […] pero un día aparece V. en Cuba, como queriendo resolver por su influencia el problema de la esclavitud, y presidiendo manifestaciones y juntas que nada tienen que ver con el arte; y ahora la veo a V. erigida en protectora de la clase obrera catalana y de la educación de la mujer.” A continuació li recomanava/ordenava que callés, i en cas contrari que s’atengués a les conseqüències. Era una amenaça en tota regla: “Si los periódicos dicen tonterías, no les haga V. caso, ni se meta a formular acusaciones, ni a hacer cargos o dar consejos, sin suficiente conocimiento del asunto; porque el resultado tendrá que ser contraproducente.”
L’amenaça de Morphy es va materialitzar. L’Academia de Ciencias, Artes y Oficios de la Mujer va haver de tancar per manca de suports i pel dèficit pressupostari que arrossegava. El 29 de març de 1887, Clotilde Cerdà va fer públics els comptes de l’acadèmia: “La diferencia entre el déficit, 12.960, y lo que falta pagar, que son 3.750, ha sido sufragada por la Directora.” Clotilde va emprendre el vol, acompanyada per la seva inseparable mare.
Exili europeu
L’arpista i activista va deambular per mig Europa, sense tenir residència fixa. El dia 1 d’octubre de 1888 Jacint Verdaguer li va escriure: “Vegí ab gran pena los contratemps, que acabaren per allunyarla de la patria; mes recorde que tots som desterrats en aquest mon.”
Portada d’un fulletó amb la conferència que va donar l’any 1893, en el marc de l’Exposició Internacional de Chicago, sobre la dona a Turquia, firmada amb el seu pseudònim artístic.
Foto: Álbum de Clotilde Cerdà i Bosch. Biblioteca de Catalunya
Des de Constantinoble, on va arribar convidada per fer un concert i d’on ja no la van deixar marxar, Clotilde –asseguda a “mullidas otomanas, en la terraza cubierta de enredaderas”– va escriure a Víctor Balaguer el 22 de setembre de 1892: “Amigo mío, fundé la Academia de Ciencias, Artes y Oficios para la Mujer y, como si hubiera fundado una escuela de malas costumbres, así se desencadenaron todas las malas posiciones sobre mí. Con una pérdida de 22.000 pesetas la cerré y tomé el vuelo hacia los países en donde se aprecia y recompensa el mérito.”
L’acadèmia va subsistir encara no dos anys, però la seva clausura no va ser un fet aïllat. El congrés femení que es plantejava organitzar a Palma mai no es va dur a terme. La vida de la revista La Ilustración de la Mujer, on Clotilde va escriure més d’un article, va tenir una durada curta. Tots aquells projectes, que van crear espais de debat i formació com a bases per a la millora de les condicions de vida de les dones i els homes i per participar en el desenvolupament social des d’una perspectiva sexuada en femení –per què no dir-ne feminista?–, van ser clausurats.
Les amenaces, l’exili, no la van aturar. Quan era a Turquia, Clotilde Cerdà va rebre una carta d’invitació de la World’s Columbian Exposition, que havia de celebrar-se a Chicago el 1893, per fer-hi una conferència sobre l’educació de les dones a l’Orient. Hi va anar i va parlar sobre Education and Literature of the Women of Turkey. I també va actuar en un concert dirigit per Theodore Thomas dins dels actes de l’exposició i en un altre de privat per al president dels Estats Units, Stephen Grover Cleveland, i la seva esposa, Frances Folsom.
Li seguim el rastre fins al Brasil, on va ser la delegada de l’associació pacifista internacional Alliance Universelle des Femmes Pour la Paix i on va morir la seva mare, que va ser enterrada a la ciutat de Belém do Pará. D’allí es va traslladar a Mèxic, on va fer classes al conservatori de la capital; ja havia abandonat els concerts. Més tard va tornar a Barcelona i el 1915 es va instal·lar definitivament a Tenerife, on moriria el 1926.
Clotilde Cerdà no és una excepció. Com deia Christine de Pisan al segle XV, trobaríem més dones com ella si ens prenguéssim la molèstia de cercar-les.