La ciutat com a vertebradora de comunitat

Més del 50 % de la població del món ja viu en àrees urbanes. Superat l’equador d’aquest procés global de conversió demogràfica, convé que ens aturem per reflexionar sobre els reptes que es plantegen a les ciutats com a impulsores de vida i convivència. Aquest va ser l’objectiu d’un cicle de debats que es va fer el novembre sota el lema “Ciutats (+) Humanes”.

Creix la preocupació pel futur de la vida a les ciutats. Ho podem copsar en espais de decisió global: l’enorme expectativa generada en cimeres com la d’Habitat III del darrer mes d’octubre a Quito, en què els principals alcaldes van debatre entorn del desenvolupament sostenible de la vida urbana; o en la incorporació en l’agenda 2030 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODM) d’un objectiu específic relatiu a les ciutats, el número 11: “Fer per tal que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles.” I ho podem percebre en el dia a dia de la gent: en ciutats com Barcelona, l’Hospitalet o Badalona han tingut lloc de manera autoorganitzada desenes de xerrades sobre ciutats refugi, l’impacte del turisme, xarxes de ciutats per la sostenibilitat, la mobilitat i la salut, remunicipalització dels serveis d’aigua i un llarg etcètera.

Per quines raons el futur de les ciutats centra tants debats socials i polítics? En poques dades podem entendre la magnitud del que tenim entre mans: a l’inici del segle xx de cada deu habitants només un vivia a ciutat; a mig segle no arribaven a tres de cada deu, i actualment ho fa més de la meitat de la població del món. Es preveu que l’any 2050 gairebé el 70 % de la població mundial viurà en zones urbanes. A Espanya ja és actualment el 80 %. Les ciutats del món ocupen només el 3 % de la superfície de la Terra, però són responsables del 60 al 80 % del consum d’energia i del 75 % de les emissions de carboni. Ens trobem davant un procés imparable.

La massificació i el creixement de les ciutats va començar amb la Revolució Industrial. Londres, a finals del segle xix, va ser la primera a superar els cinc milions de residents. Actualment les ciutats més poblades es troben a l’Àsia i a Llatinoamèrica, i la majoria d’elles supera amb escreix els deu milions d’habitants. Les ciutats del món occidental comencen a aixecar el cap després de la major crisi econòmica viscuda els darrers tres decennis, però ho fan exhibint grans desigualtats entre la seva població i ferides no tancades. Les ciutats del Sud global han viscut creixements mancats d’ordre i control i cal repensar-les en matèria urbanística.

Estem just a l’equador del pas d’una societat eminentment rural a una d’urbana i, per tant, en aquest espai de frontera, toca aturar-nos i reflexionar sobre les possibilitats de la vida i la convivència a les ciutats. Aquest va ser justament l’objectiu del cicle de conferències organitzat el mes de novembre per Cristianisme i Justícia, la Fundació Joan Maragall, la Fundació Carta per la Pau, la revista Valors i el Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona.

Tres són al nostre parer les fronteres de la convivència avui a les ciutats: la identitat, la sostenibilitat i la cohesió. És possible construir ciutats més humanes? Com abordar els actuals reptes centrant el debat en les persones?

En aquestes pàgines recollim els temes que van presentar a debat els ponents del cicle, resumits pels mateixos autors. Que aquest article serveixi com a introducció general al recull.

Construcció de ciutadania

La civitas és el terme llatí que ens recorda la dimensió relacional i participativa de la ciutat, una dimensió garantida pels drets civils. No hi ha ciutat sense ciutadans; per tant, sense vida activa, sense implicació i creació de subjecte. Les ciutats van néixer a l’època medieval justament com a refugi enfront del domini i la subjugació dels senyors feudals, per trobar aquell espai d’anonimat que permetia la llibertat i l’articulació d’un teixit social on la seguretat i la creativitat fossin possibles.

Però aquesta ciutadania no es pot donar per descomptada. A la ciutat conviuen ciutadans i no-ciutadans. Per exercir-la cal un aprenentatge: dotar-nos d’habilitats de diàleg, permetre que totes les veus siguin escoltades, fer aflorar les majories silencioses…, reptes clau per a les grans megalòpolis que ja no tenen un únic color, un únic rostre, sinó que esdevenen multiculturals, multiètniques i multireligioses.

Un altre aspecte clau per a la construcció de la comunitat recau en la confiança: què passa a les ciutats quan arriben moltes persones de fora? Com es modifiquen els cercles de confiança i les interaccions entre els veïns? Les conclusions no són gaire positives: no hi ha interaccions entre els residents de tota la vida i la gent que hi arriba de nou. Molts afirmen que certs graus d’integració són impossibles i que la diversitat cultural genera desconfiança, cosa que produeix l’efecte closca de tortuga, que fa que la gent es deixi de relacionar fins i tot amb qui es relacionava abans.

Calen, doncs, dinàmiques que siguin capaces de transformar des de les bases la realitat urbana per construir vertaderes comunitats, i no agrupacions de població parcel·lades en compartiments estancs. Com afirma el sociòleg basc Imanol Zubero, encara que tots dormim en un determinat lloc aquest no té per què veure’s reduït a la condició d’hotel o “ciutat dormitori”, igual que els llocs on treballem i produïm no s’han de veure transformats en mers “districtes de negoci”, ni els espais on consumim en “grans superfícies”, ni l’oci ha de donar-se només en “parcs temàtics”. Que la ciutat sigui espai al servei del negoci i el consum, o per a la interacció i la convivència, depèn exclusivament de la resposta que donem a la pregunta sobre el seu significat.

Dit de nou amb paraules d’Imanol Zubero, les ciutats són models de complexitat organitzada. És la diversitat allò que les constitueix com a realitats vives i equilibrades, mentre que l’absència d’aquesta diversitat organitzada les fereix de mort. Cal, doncs, distingir, com fa Manuel Delgado, entre espai públic i espai urbà: el primer normativitza què ha de passar, mentre que el segon és la ciutat que esdevé veritablement en la seva plenitud.

Perills d’una ciutat no cohesionada

La ciutat com a polis ens remet a l’espai de govern i decisió que facilita. Però la democràcia no hi és possible quan la desigualtat no fa més que créixer. En una ciutat com Barcelona, l’esperança de vida al moment de néixer és deu anys més gran a Pedralbes que a Ciutat Meridiana, barris separats només per deu quilòmetres de Ronda de Dalt. És possible una participació democràtica real, l’exercici de drets polítics i la cohesió en societats tan polaritzades?

La democràcia grega, nascuda a la polis, n’és el paradigma, però era en si una democràcia de les elits, dels homes lliures. Avui dia, per aconseguir una vertadera democràcia caldrà garantir als ciutadans no només la llibertat política, sinó també la material.

La participació és, doncs, dret i font de drets. Sabem, però, com n’és, de difícil, participar de les decisions a les ciutats. Avui hi ha multitud de fronteres, de línies abismals –tal com diria el sociòleg i catedràtic de Coïmbra Boaventura de Sousa Santos– que separen els qui tenen drets dels qui no en tenen ni hi poden aspirar; els qui participen de les dinàmiques de decisió d’aquells altres que no compten per a res. El futur de la ciutat, i per tant de la polis, es decideix només des d’un cantó de la línia abismal.

En una ciutat realment cohesionada l’habitatge no hauria de ser motiu d’exclusió i expulsió. Hi ha una sèrie de mantres fal·laços, com que els habitatges protegits són per a pobres, quan en realitat una gran majoria de la població pertany al segment que necessita suport per a l’habitatge. Tots no necessitem casa de propietat; cal canviar el règim de tinença imperant per oferir habitatges de lloguer i facilitar-ne l’ús.

Per garantir la cohesió cal considerar, juntament amb una adequada política d’habitatge, tot un conjunt de mesures, com ara la instauració d’un salari mínim ciutadà adaptat al cost de vida real o l’elaboració d’uns pressupostos participatius que orientin la despesa a satisfer les preocupacions reals dels veïns. Una ciutat que proporciona igualtat d’oportunitats i accés a les decisions permet una bona integració. Tots aquests són elements que formen part del desitjat “dret a la ciutat”, en termes de Lefebvre.

A casa nostra, les noves alcaldies de les anomenades “ciutats del canvi” com ara Madrid, Barcelona, València o A Coruña, obren noves oportunitats i reptes interessants en l’àmbit de la participació comunitària, de l’assoliment de la transparència i de la reconsideració de la cosa pública al si de la ciutat, reptes que evidentment no estan exempts d’ambigüitats i es presten a possibles errors.

En clau sostenible

Si volem una ciutat al servei de la vida i no només funcional, és fonamental que ens preguntem per la seva estructura, pel disseny dels seus espais, pel seu entramat. L’urbs sostenible és contínua, compacta i densament poblada, a diferència de la que sovint s’implementa. Aquest tipus de ciutat comporta menys consum energètic i de sol, i afavoreix la relació entre les persones. També és la que disposa d’àmbits d’interrelació personal, com ara centres cívics de barri, escoles bressol, parcs i jardins. En definitiva, la que té espais de contacte, uns espais que, com apunta Marina Garcés, possibiliten la vida en comú, enfront de la tendència a establir una vida parcel·lada.

Molts urbanistes defensen la política d’habitatge com a punta de llança del projecte urbanístic de la ciutat. Sostenible és sinònim també d’inclusiva. Cal un disseny de ciutat que faciliti els processos d’aprenentatge de la vida en comunitat. Actualment hi ha una desestructuració familiar i social molt forta i per combatre-la cal una pedagogia de l’hàbitat, un aprenentatge de la vida en comunitat. Els barris tenen l’escala adequada per permetre viure i interioritzar aquest procés. Així la ciutat serà construïda per tothom i tothom utilitzarà els seus espais.

Fins i tot el papa Francesc, en la seva darrera encíclica, de caràcter clarament ecologista, afirma: “La sensació d’asfíxia produïda per l’aglomeració en residències i espais amb alta densitat de població es contrarresta si es desenvolupen relacions humanes properes i càlides, si es creen comunitats, si els límits de l’ambient es compensen en l’interior de cada persona, que se sent continguda per una xarxa de comunió i de pertinença. D’aquesta manera, qualsevol lloc deixa de ser un infern i es converteix en el context d’una vida digna” (Laudato si’, núm. 148).

El paradigma barceloní

El gran creixement de Barcelona a finals del segle xix va ser protagonitzat per dos moviments socials paral·lels: l’encarnat en un sector il·lustrat, emprenedor, ric, modern, burgès i de tarannà liberal, davant de la ciutat proletària, de tendències anarquistes i republicanes, i també dotada d’un gran caràcter emprenedor.

Passada l’època grisa de la dictadura, podríem establir un segon tour de force per a la ciutat en el període previ als Jocs de 1992. Llavors es produeixen fenòmens com l’obertura de la ciutat al mar, l’eliminació dels barris de barraques de la Barceloneta, el Somorrostro i Montjuïc, la internacionalització dels símbols de la ciutat i l’engegada de la famosa “marca Barcelona” i del model d’èxit que exposa avui al món. Un èxit que va voler repetir l’any 2004 amb el més que qüestionat Fòrum de les Cultures. De nou dues Barcelones cara a cara: la de la innovació tecnològica i el districte 22@, a un costat, i l’underground dels moviments socials i antiglobalització, llibertaris i independentistes, etc., a l’altre.

Dins d’una ciutat petita però realment cosmopolita, en què conviuen multitud de cultures, amb un 17 % d’immigració, ens trobem en aquests moments afrontats a dos grans reptes. El primer, superar la tensió de la desigualtat entre barris: els més rics tenen unes rendes set vegades superiors a les dels més pobres. És una ciutat polaritzada que ha anat expulsant la població immigrant i amb menys recursos i que ha creat els seus petits guetos, al seu interior o a l’àrea metropolitana. El segon repte consisteix a frenar el turisme desbocat i el predomini dels interessos econòmics. El nombre de turistes que van passar per Barcelona l’any 2015 ascendeix a uns 7 milions, amb 17 milions de pernoctacions. El sector turístic representa un 15 % de l’economia i no para de créixer, cosa que comporta una alta estacionalitat de l’oferta laboral i econòmica, problemes de convivència i un grau notable de gentrificació, el gran drama actual i futur de les ciutats d’èxit. Podem acabar convertint les nostres ciutats en escenaris de cartó pedra sense vida. Hi ha massa interessos econòmics a explotar la marca Barcelona.

Aquests dos reptes es repeteixen per a totes les grans ciutats. Malgrat alguns intents de reforma, tots els ajuntaments, d’un color o altre, acaben ensopegant amb la mateixa pedra: la impossibilitat real de decidir sobre moltes de les qüestions que afecten la vida dels seus ciutadans. En part, el debat sobre el tancament dels centres d’internament d’estrangers té a veure amb la incapacitat dels ajuntaments de regular sobre un espai de privació de llibertat situat dins del seu terme. Una solució passaria per dotar els municipis de més capacitat normativa i més autonomia de recursos. Però la incapacitat normativa en molts camps s’agreuja encara amb mesures recentralitzadores, com la recent llei d’administració local.

Una nova agenda per al futur urbà

En aquestes noves ciutats globals que són centres de direcció de l’economia mundial, la barreja de cultures les fa representatives de la pluralitat del món. Són ciutats insígnia i punta de llança del canvi que veurem; alguns, com el politòleg novaiorquès Benjamin Barber, s’atreveixen a avançar que els seus alcaldes poden arribar a governar el món. Si això és així, caldrà que reflexionem a fons sobre com aconseguir que l’objectiu d’una vida digna se situï al centre del seu desenvolupament.

Què ens agradaria tenir present en aquesta reflexió? Almenys això: la necessitat que la vida i la cura de la vida, i no l’èxit i el creixement econòmic, esdevinguin els factors determinants de la marxa de les ciutats; de posar en valor la seva riquesa humana, comptant amb l’aportació de joves i grans, pobres i rics, persones amb capacitats o mancades d’elles, d’homes i de dones, dels natius del país i dels immigrants…; d’emprar de manera justa i sostenible els béns de la naturalesa; d’unir el món rural i el món urbà, evidenciant la procedència de tot allò que fa possible la vida; de generar possibilitats per a la participació i la decisió de tothom en el camí de la construcció de la vida col·lectiva, sense haver de dependre només del govern i les institucions, i de crear les condicions de seguretat per a una vida sense violència i sense por, sobretot per a les dones.

De tots aquests factors, i segur que de molts més, depèn que siguem capaços de construir ciutats una mica més humanes.