Les primeres iniciatives per situar quioscos a l’espai públic barceloní, per a la venda de productes o aixoplugar-hi actuacions musicals, daten de mitjan segle XIX. Però el mèrit d’atrevir-se a instal·lar el primer quiosc de premsa se’l va apuntar un diari de tarda nascut el 1888: El Noticiero Universal. Des de la Rambla, els quioscos de premsa es van estendre per tot Barcelona.

Els venedors de premsa escrita viuen anys difícils. En una dècada han tancat el 35 % dels quioscos de Barcelona. La crisi i, sobretot, els nous hàbits a l’hora d’informar-se duen molts d’ells a abaixar la persiana. El sector i l’Administració, conscients del problema, aborden una necessària reconversió.

Vora cinquanta jardins interiors d’illa estan oberts al públic a l’Eixample. I a cada interior d’illa trobem aquest reduït microcosmos, amb les seves particularitats i singularitats. Però tots tenen en comú els espais d’oci i lleure, la imitació que fan de la natura i l’aïllament perceptiu, que facilita la interrelació del veïnat.

El canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica aboquen les grans ciutats del món a un canvi de paradigma. Després d’un segle en què el cotxe ha estat el rei dels carrers, les principals metròpolis aposten per restringir-lo.

La ciència oficial a Barcelona ha estat cosa d’homes fins fa molt poc. Així ho documenta, per exemple, la galeria de noms d’acadèmics il·lustres del paranimf de la Universitat de Barcelona, on només hi ha una dona: la filòsofa del segle xvii Juliana Morell. Però, observant per sota de la superfície, es descobreix que les dones han plasmat la vida científica i tècnica de la ciutat de moltes maneres.

A partir dels anys setenta, els cinemes històrics –tant els de barri com els del centre, més senyorials, dedicats a les estrenes– s’haurien d’enfrontar sovint al repte de la supervivència. Al llarg d’aquesta lluita, i més enllà de l’aclaparadora comercialitat que ho envaeix tot, s’han creat uns circuits alternatius que han facilitat noves experiències cinèfiles i el manteniment del millor de les tradicionals.

A Catalunya es fa malbé anualment el 7 % del volum total de menjar adquirit per les famílies, els restaurants i els comerços. El malbaratament alimentari és un problema global contra el qual es pot lluitar amb una millora de la legislació i amb projectes socials, però també amb iniciatives individuals i domèstiques.

Ara ja no hi ha presos a la Model. Les dues illes del recinte representen, alhora, una oportunitat i una amenaça per als habitants de la Nova Esquerra de l’Eixample, que veuen com s’encareix el sòl d’un barri que, al llarg de quatre dècades, ha demanat amb insistència tancar la presó per fer-hi equipaments, zones verdes i escoles.

Des de l’aparició dels primers grafits a mitjan decenni dels anys vuitanta, Barcelona ha viscut una relació força tempestuosa amb aquestes noves manifestacions artístiques dins del seu espai públic.Tres són els protagonistes principals d’aquesta història: els artistes, les institucions públiques i la ciutadania. A les pàgines que segueixen analitzarem com han evolucionat les seves relacions al llarg d’aquestes tres dècades.

El llegat dels artistes barcelonins, alguns dels quals han aconseguit una gran projecció, s’ha enriquit amb contribucions de primeres figures mundials.

Hi ha una contaminació més subtil i invisible que la de l’aire i de l’aigua: la que és dins del mateix cos humà. Els disruptors endocrins, substàncies contingudes al menjar, als objectes de la casa i de l’oficina, als productes de neteja i cosmètics, etcètera, s’acumulen a l’organisme. L’evidència científica està consolidada, però la majoria dels governs miren cap a un altre costat. La mateixa Comissió Europea s’ha saltat tots els terminis per posar límits al disruptors

Hi ha una sèrie de regles senzilles i ben comprovades per reduir l’exposició d’un habitant de ciutat típic als alteradors hormonals.

Les narratives històriques sorgides de la Transició de vegades han ignorat el paper dels moviments socials i, més encara, el pes de les dones en les lluites veïnals i obreres. Les quatres històries de vida que presentem exemplifiquen la invisibilització de la dona combativa per pertànyer a la classe treballadora, per ser dones i, en el seu cas, a més, per ser migrants.

Barcelona és una de les ciutats amb un patrimoni fotogràfic més important de tot Europa. Arxius públics i privats, antiquaris i col·leccionistes, periodistes i historiadors, editorials i sobretot les mateixes famílies formen part del circuit que ha de fer possible la conservació i la difusió d’aquest valuós patrimoni documental.

L’Ajuntament va aprovar fa uns mesos un nou marc normatiu per permetre a bars, cafeteries i restaurants programar música amplificada en directe sempre que s’atinguin a uns requisits de seguretat i a un control estricte del nivell sonor. És l’avançament d’un ambiciós pla per impulsar el circuit de la música en viu de petit format, a partir del reconeixement del valor cultural i social d’aquesta oferta de lleure.

Als nostres dies Barcelona viu una lluita entre les icones exportables, que la converteixen en un bé de consum, i les comunitàries, en perill d’extinció per la pressió del turisme. El passat colonial i la projecció internacional també formen part del debat.

La fotografia com a llenguatge de representació no es pot deslligar de la iconografia d’una ciutat: ni la imatge que es projecta a l’exterior ni la que l’opinió pública es va construint de la seva pròpia ciutat a través del discurs dels mitjans. L’exposició Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia és un repàs històric a l’autorepresentació de Barcelona.

Barcelona viu una eclosió d’experiències associatives i d’autogestió ciutadanes. L’escenari present planteja el dubte de si aquestes iniciatives estan reemplaçant les obligacions de l’Administració pública.

Per sota de les prohibicions de la dictadura es van anar constituint unes referències culturals pròpies que van emergir del tot a partir de la mort de Franco i de la restauració democràtica. Els pioners dels anys cinquanta van posar les bases d’aquest esclat.

Agustí Calvet va preparar durant el seu exili interior a Madrid dues antologies d’articles escrits després de la Gran Guerra, una sobre política catalana, publicada fa poc, i una altra sobre Barcelona, encara inèdita. Els textos revelen una ciutat que evoluciona de capital provinciana a gran metròpoli.

Si preguntem a qualsevol barceloní si coneix el Museu Roca, la resposta serà que no. Acabada la guerra, va desaparèixer en les ombres d’un vell magatzem del Paral·lel sense deixar rastre. Tot just ara estem en disposició d’evocar la història d’aquest museu anatòmic i de fenòmens de fira, que va estar actiu durant els anys vint i trenta del segle passat.

Els mosqueters, els fantasmes que t’ajuden a ser tu mateix, a marcar el teu propi territori, a viure-hi, no són un, ni dos, ni tres, com els tres mosqueters (que eren quatre): són innumerables. L’important és saber buscar-los –una copa,

Quan els franquistes van creuar l’Ebre tothom donava per perduda la Guerra Civil. D’acord amb la política de terra cremada ordenada des de Moscou, els comunistes van decidir destruir tot el que mantenien encara sota control. La ciutat es va salvar in extremis perquè el dirigent que havia de dur endavant el pla, Miquel Serra i Pàmies, va poder sabotejar-lo.