A Pedro Olalla li agrada passejar pels indrets d’Atenes on es van forjar conceptes com ciutadania o participació, no per rescatar-los com a fòssils, sinó per recordar-nos com podria ser i no és la nostra gastada democràcia. L’hel·lenista va tornar a Barcelona el maig passat per presentar el seu darrer treball: una reflexió sobre la senectut i la societat que envelleix.
L’okupació del cinema Princesa, l’octubre de 1996, va ser la primera actuació destacada que va qüestionar el model Barcelona. La filòsofa i activista Marina Garcés traça al seu últim llibre la història de l’amalgama de moviments que van plantejar una crítica radical al model i al relat històric que el justificava.
La cooperativa es va crear al final del franquisme per defensar els treballadors. Avui té set despatxos i més de vuitanta socis defensant la part feble de la relació jurídica, ja siguin víctimes de l’amiant o d’abusos bancaris. Les seves croades judicials s’adrecen contra les noves exclusions, la creixent precarietat laboral i la reculada dels drets i les llibertats.
Les primeres iniciatives per situar quioscos a l’espai públic barceloní, per a la venda de productes o aixoplugar-hi actuacions musicals, daten de mitjan segle XIX. Però el mèrit d’atrevir-se a instal·lar el primer quiosc de premsa se’l va apuntar un diari de tarda nascut el 1888: El Noticiero Universal. Des de la Rambla, els quioscos de premsa es van estendre per tot Barcelona.
Els venedors de premsa escrita viuen anys difícils. En una dècada han tancat el 35 % dels quioscos de Barcelona. La crisi i, sobretot, els nous hàbits a l’hora d’informar-se duen molts d’ells a abaixar la persiana. El sector i l’Administració, conscients del problema, aborden una necessària reconversió.
Vora cinquanta jardins interiors d’illa estan oberts al públic a l’Eixample. I a cada interior d’illa trobem aquest reduït microcosmos, amb les seves particularitats i singularitats. Però tots tenen en comú els espais d’oci i lleure, la imitació que fan de la natura i l’aïllament perceptiu, que facilita la interrelació del veïnat.
El Maig francès fa mig segle. La revolta va desfermar a Catalunya una cursa frenètica per demostrar qui era més esquerrà i per rellevar el PCE-PSUC com a partit revolucionari de la classe obrera. El discurs de la contracultura, d’altra banda, va afegir a la lluita política una dimensió cultural i subjectiva: s’afirmava que la revolució havia de començar per un mateix.
Tres llibres inauguren la col·lecció “Biblioteca Secreta”, tres volums que recuperen personatges necessaris de la Barcelona més underground. Pep Gómez escriu sobre Pepe Otal, Joan Vinuesa narra el seu viatge a l’Índia i Xavi Cot explica què va ser el Cuc Sonat.
El llibre que Manuel Vázquez Montalbán va publicar el 1987 i que ara tenim reeditat en castellà i traduït al català i a l’anglès, seria el llibre ideal, ja que es pot llegir i alhora recórrer com si es tractés d’una ciutat.
Comanegra celebra els dos-cents anys de la novel·la de Mary Shelley amb set nous títols en els quals està present el monstre i que s’ambienten en grans moments viscuts a la ciutat.
La clínica on vaig néixer es va convertir en un asil d’avis, després en un espai buit i finalment la van okupar i desallotjar. Pero no l’han tirat a terra.
L’Any Panikkar, inaugurat el dia 5 de febrer, commemora el centenari del naixement del filòsof amb el doble objectiu de difondre’n l’obra i debatre la validesa de les seves intuïcions per comprendre el món contemporani.
Descobrim algunes accions de millora del paisatge de la ciutat, des d’una nova mirada al patrimoni cultural, a través de propostes nascudes del Màster internacional en intervenció del paisatge i gestió del patrimoni.
El canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica aboquen les grans ciutats del món a un canvi de paradigma. Després d’un segle en què el cotxe ha estat el rei dels carrers, les principals metròpolis aposten per restringir-lo.
L’activista ecofeminista Vandana Shiva, que al gener va visitar Barcelona, proposa canviar el marc mental actual orientat al domini de la Terra per un altre basat en l’amor i el respecte a la biodiversitat.
Esteve Lucerón recull els últims anys de la Perona gitana, quan el barri vivia des de feia temps en el conflicte i l’exclusió, i ho fa sense prejudicis i amb naturalitat.
El Somorrostro l’habitava una població treballadora que massa sovint era considerada com a gent marginal que no feia res per escapar de la seva condició.
El llibre de Pujol Cruells no és ni complaent ni insuls. Mitjançant la roda de l’any, traça un retrat dels barcelonins a partir de l’observació minuciosa dels seus costums, manies i guilladures.
Ara el barri no el reconeix ni la mare que el va parir. Cal dir, amb tot, que la transformació ha sigut per millorar.
Al subsòl de l’Eixample hi ha els mateixos carrers que a la superfície, tot i que molt més estrets, i s’hi reflecteixen la vida exterior i la de les cases.
Com a arquitecte i urbanista, Puig i Cadafalch va deixar una empremta fonda i perdurable a Barcelona. Però, com a polític, malgrat la rellevància de la seva funció com a successor de Prat de la Riba al capdavant de la Mancomunitat, la seva tasca ha estat discutida.
Una exposició de l’Escola d’Arquitectura ha recopilat els millors treballs de final de carrera des de 1978. Aquest article presenta una petita mostra d’aquells treballs vistos pels seus autors, arquitectes en exercici que s’han prestat a l’experiment de tornar al passat i contextualitzar-lo en el present.
Com hauria estat l’altra Barcelona? Aquella imaginada però frustrada per raons financeres, polítiques o pel canvi de modes, la que es va desar en calaixos en espera d’un moment millor o la dels projectes finalistes de concursos que, al capdavall, no van resultar guanyadors.
La ciència oficial a Barcelona ha estat cosa d’homes fins fa molt poc. Així ho documenta, per exemple, la galeria de noms d’acadèmics il·lustres del paranimf de la Universitat de Barcelona, on només hi ha una dona: la filòsofa del segle xvii Juliana Morell. Però, observant per sota de la superfície, es descobreix que les dones han plasmat la vida científica i tècnica de la ciutat de moltes maneres.
A partir dels anys setenta, els cinemes històrics –tant els de barri com els del centre, més senyorials, dedicats a les estrenes– s’haurien d’enfrontar sovint al repte de la supervivència. Al llarg d’aquesta lluita, i més enllà de l’aclaparadora comercialitat que ho envaeix tot, s’han creat uns circuits alternatius que han facilitat noves experiències cinèfiles i el manteniment del millor de les tradicionals.
El segon debat del cicle organitzat per Barcelona en Comú amb el títol genèric de “Dret i defensa del comú” va reunir el mes de novembre l’aclamada activista Naomi Klein, autora de la tesi denúncia sobre la “doctrina del xoc”, i l’alcaldessa de la ciutat, Ada Colau.
Fabre és un dels periodistes que millor coneixen la seva ciutat. La seva tesi doctoral sobre la Barcelona de 1939 és esplèndida i va fer un paper determinant en la salvaguarda de la memòria del seu gremi. El seu nou llibre, que fuig de condemnes morals, torna al món periodístic de la postguerra.
Harry Crews deia que en literatura el talent no va pas malament, però que el que importa és el coratge. A Zanón n’hi sobra. Parla de pares i fills i àvies, d’Horta i el Guinardó, de la burgesia o de “la parte baja de la clase media”. Així que clava l’aixada a la seva zona i el seu llinatge, el seu talent brolla com un guèiser.
Des de fa un temps, la literatura de no-ficció ja no només la integren les pàgines il·lustres d’autors com Capote, Mailer, Carrère o Caparrós, sinó també les pàgines il·lustrades de les novel·les gràfiques, que han fet possible el binomi rigorós i socialment compromès format pel periodisme i el còmic. Un regalo para Kushbu és l’exemple més proper que tenim en el temps i l’espai d’aquesta hibridació de gèneres.
En mig d’una gran crisi política i social, els sindicats CNT i UGT, amb el suport del PSOE i dels partits republicans, van convocar una vaga general revolucionària l’estiu de 1917. La Revolució Russa, en curs en aquells moments, va afavorir la creació d’unes expectatives exageradament optimistes.
A Catalunya es fa malbé anualment el 7 % del volum total de menjar adquirit per les famílies, els restaurants i els comerços. El malbaratament alimentari és un problema global contra el qual es pot lluitar amb una millora de la legislació i amb projectes socials, però també amb iniciatives individuals i domèstiques.
Ara ja no hi ha presos a la Model. Les dues illes del recinte representen, alhora, una oportunitat i una amenaça per als habitants de la Nova Esquerra de l’Eixample, que veuen com s’encareix el sòl d’un barri que, al llarg de quatre dècades, ha demanat amb insistència tancar la presó per fer-hi equipaments, zones verdes i escoles.
Per al novel·lista i assagista kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o, la llengua és salvaguarda de la identitat i eina contra la dominació colonial. Coincidint amb l’aparició de diversos llibres seus en català i en castellà, el PEN Català el va convidar a parlar sobre escriptura i emancipació al CCCB.
Dalí i Barcelona Autor: Ricard Mas Edita: Ajuntament de Barcelona 555 pàgines Barcelona, 2017 El 1974 els meus pares em van dur a un happenning de Dalí a la plaça de la Porxada de Granollers. A Dalí l’envoltava una gentada
Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) Autors: Mireia Capdevila i Francesc Vilanova Editen: L’Avenç i Ajuntament de Barcelona 227 pàgines Barcelona, 2017 No és cap secret que el règim franquista, tot i mantenir una neutralitat formal durant la
El poeta Josep Pedrals ens parla del seu barri en forma rimada.
Els anys republicans van ser l’època daurada d’Aurora Bertrana, tant des del punt de vista de la creació literària com per la seva activitat pública.
No se senten interpel·lats quan se’ls parla dels canvis profunds que, els darrers vint anys, ha sofert la indústria musical. Nascuts durant la dècada dels vuitanta, a Pau Vallvé, Clara Peya i Maria Arnal ja no hi ha res que els lligui a aquell vell món.
Des de fa cinc anys, artistes de cultures molt diverses han passat per l’Associació Jiwar –el terme jiwar vol dir “veïnatges” en àrab. Aquest és el motor d’un projecte que reivindica la creació artística com a eina de transformació i reflexió sobre la ciutat.
Des de l’aparició dels primers grafits a mitjan decenni dels anys vuitanta, Barcelona ha viscut una relació força tempestuosa amb aquestes noves manifestacions artístiques dins del seu espai públic.Tres són els protagonistes principals d’aquesta història: els artistes, les institucions públiques i la ciutadania. A les pàgines que segueixen analitzarem com han evolucionat les seves relacions al llarg d’aquestes tres dècades.
El llegat dels artistes barcelonins, alguns dels quals han aconseguit una gran projecció, s’ha enriquit amb contribucions de primeres figures mundials.
Hi ha una contaminació més subtil i invisible que la de l’aire i de l’aigua: la que és dins del mateix cos humà. Els disruptors endocrins, substàncies contingudes al menjar, als objectes de la casa i de l’oficina, als productes de neteja i cosmètics, etcètera, s’acumulen a l’organisme. L’evidència científica està consolidada, però la majoria dels governs miren cap a un altre costat. La mateixa Comissió Europea s’ha saltat tots els terminis per posar límits al disruptors
Hi ha una sèrie de regles senzilles i ben comprovades per reduir l’exposició d’un habitant de ciutat típic als alteradors hormonals.
Mariana Mazzucato, professora d’economia de la innovació a Londres, s’ha fet un lloc principal al món acadèmic desfent els grans mites ideològics de l’emprenedoria privada. El mes d’abril passat va participar al CCCB en un cicle de conferències sobre la incidència de les noves tecnologies en l’economia i la democràcia.
El transformisme, l’homosexualitat extremada, regnaran en aquest carrer del Cid, així com el doble tall, la no integritat, la condició trencada i equívoca de les persones. L’amo de La Criolla, el qui regentava aquest local que va deixar de ser antre per convertir-se en meca, havia començat jugant brut i va acabar pitjor.
És la Barcelona de 1992, la ciutat simbolitzada per la mascota Cobi, les places i els carrers on l’escriptor situa la història de Ferran Simó, un jove que la guerra ha convertit, en paraules del narrador, en un gos. Pinzellades de realisme màgic tornen novament a ser presents en aquesta novel·la de Baulenas.
Llavors no tenia papers, cosa que volia dir (vol dir) mancar de realitat. Però a la biblioteca no hi havia res a témer.
Al darrer terç del segle XIX, actuar i pensar des d’una perspectiva feminista i antiesclavista podia tenir conseqüències. La compositora i arpista Clotilde Cerdà i Bosch, filla de la pintora Clotilde Bosch, esposa d’Ildefons Cerdà, ho va poder constatar en primera persona.
L’enderrocament d’una planta asfàltica pels veïns que en patien la contaminació va ser als orígens de l’Ateneu Popular de Nou Barris, protagonista destacat de la mobilització social i cultural del nord de Barcelona un cop mort el dictador.
Una visió en positiu de les olors urbanes obre la porta a considerar-les un element del màrqueting urbà. La desodoració de les ciutats i la seva clonació olfactiva –les mateixes olors a tot arreu– són hereves de l’urbanisme modern, entestat a deslliurar d’emoció els espais públics.
