Al final del segle III, l’emperador Dioclecià va fer una nova distribució territorial de l’Imperi romà: des d’aquell moment es dividirà en dues demarcacions, l’Oriental i l’Occidental, i cadascuna d’aquestes en diòcesis i províncies. A partir d’aquesta divisió territorial, l’Església es va anar configurant i distribuint per tot l’Imperi; també aquí, a la Tarraconense, on la capital de la província serà Tarragona (Tàrraco) i hi haurà algunes diòcesis –seus episcopals– que naixeran posteriorment, com Bàrcino al segle IV i Ègara al segle V.

Aquesta organització territorial –amb alguns petits canvis– es va mantenir fins el 15 de juny de 2004, moment en què el papa Joan Pau II va erigir dues noves diòcesis: Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, convertint Barcelona en seu metropolitana i aquestes dues en les seves sufragànies.

Al llarg dels segles, la parròquia ha estat i continua sent una institució fonamental en la història de l’Església i en la de la mateixa cultura, perquè ha anat configurant el territori, els pobles i la gent tal com els coneixem avui. Gràcies a les peculiaritats de cada zona, el mapa de parròquies de l’antiga diòcesi de Barcelona forma un ric mosaic geogràfic, humà i cultural, una bona mostra del qual la podem veure al Museu Diocesà de Barcelona.