Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència de navegació, i oferir continguts i serveis d’interès.

En continuar la navegació entenem que s’accepta la nostra política de cookies.

Avís de sequera:

s’ha activat el protocol de sequera en fase de prealerta.

Tornar

Retrat d'un personatge amb el cap cobert i les mans tacades de sang

Secrets, fantasmes i mites d’una família

La història d’una família d’esquerres des dels anys quaranta fins avui, explicada en un format escènic radical.

“Una celebració orgiàstica de l’horror”, un “aquelarre”, “una tragèdia nietzscheana”. Així defineixen la seva obra els creadors de Los Hijos Perdidos de Dios (a la imatge. Foto: Kiku Piñol), una proposta escènica que constitueix un tríptic de sis hores sobre la memòria portat a escena per La casa de Asterión. Els dies 5 i 6 d’abril, al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa.

Si veniu a veure el muntatge, estareu assistint a l’estrena de la versió final del primer acte d'una obra de vint-i-quatre hores de durada que s’anirà construint i estrenant durant els pròxims anys i que es pot anar veient segons s’estrenen cadascuna de les parts... o esperar-se fins a la versió final en què totes les parts es representaran plegades durant una única jornada. Ho està imaginant, i ja ho comença a fer realitat una companyia jove, La casa de Asterión, que pren el seu nom d’un conte de Jorge Luis Borges, que són seguidors i seguidores convençuts del belga Jan Fabre i que, diuen, es dissoldran automàticament quan s’hagi estrenat la versió completa de vint-i-quatre hores del muntatge... d’aquí a uns decennis.

Los Hijos Perdidos de Dios és “una tragèdia occidental de la primera meitat del segle XXI”, escrita i dirigida per Alexandre Rodríguez i Fons. Retrata la història d’una família d’esquerres en tres moments i espais (Alacant, 1940; València. 1980; i Benidorm, 2020). La seva història estarà esquitxada pel feixisme i travessada per  la guerra civil i la postguerra. I el relat, gens complaent, dona com a resultat una representació bruta i dura, de vegades necessàriament desagradable.

El conjunt és una peça sobre la memòria que es basa especialment en el treball de l’intèrpret i que ens parla sobre les persones que recorden i són recordades i les que obliden i són oblidades.

Si voleu viure una experiència escènica diferent al voltant de la memòria i l’horror, no us perdeu Los Hijos Perdidos de Dios de La casa de Asterión, però abans consulteu el web del Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, on trobareu tota la informació sobre les representacions.

 

Data de publicació: Divendres, 04 Abril 2025
  • Comparteix