Quilapayún torna a Barcelona cinquanta anys després

El 20 i 21 de setembre del 1974, amb Franco encara viu, els Quilapayún el col·lectiu més representatiu de la nova cançó xilena dels anys 60 i 70, actuaven per primera vegada a Barcelona i aplegaven milers de persones en dos concerts al Palau Blaugrana. Cinquanta anys després, els músics tornen a una ciutat que coneixen bé i amb la qual tingut una relació llarga. Veniu-los a veure, mig segle més tard, a la Sala Apolo, el 2 de setembre.

Diuen els qui ho van viure, unes 13.000 persones entre tots dos concerts, que aquell va ser un moment històric. Encara no feia un any de la mort de Salvador Allende, que havia trobat en els Quilapayún els seus millors ambaixadors musicals, i del cop d’estat de Pinochet. La solidaritat amb el poble de Xile podia ser mal vista per les autoritats de l’últim franquisme. Però, malgrat la presència de policia secreta fent preguntes o demanant passaports, no va passar res. Organitzava els concerts el col·lectiu progressista Agermanament, proper a l’església i format per molts artistes i intel·lectuals que, en un règim afeblit i amb un dictador malalt, van aconseguir col·locar sobre l’escenari una icona de les lluites per la llibertat a l’Amèrica Llatina i fer sonar des de La cantanta de santa María de Iquique a El pueblo unido jamás serà vencido.

La banda havia nascut el 1965 (tenen gairebé seixanta anys) amb un nom que, en la llengua mapudungun o maputxe, pròpia dels pobles indígenes de l'Argentina i Xile, vol dir “tres barbes” en homenatge als tres ornaments capil·lars dels fundadors, Julio i Eduardo Carrasco i Julio Numhauser. La formació, com mostra la imatge, es va fer més nombrosa (va tenir com a director artístic el cantautor Víctor Jara), però ha mantingut el nom, malgrat que el nombre de barbes sigui superior.

Els músics de la formació, es van haver d'exiliar el 1973 després del cop de Pinochet i van fixar residència a França, on es van estar fins que els qui ho van voler van poder tornar a casa. D’aquí que, després d’aquell primer concert, se’ls hagi vist sovint a la ciutat. La Sala Apolo ha estat els últims anys l’escenari de les seves aparicions i allà sonaran un cop més algunes de les composicions més conegudes de la banda, a més de tota una icona de la Nova cançó xilena de finals segle XX: una Cantata de santa Maria de Iquique que relata una matança d’obrers al Xile de l’any 1907 i és una de les interpretacions més emblemàtiques dels Quilapayún.

Si voleu viure una nit de reivindicació musical amb els Quilapayún, veniu a la Sala Apolo, però abans consulteu al web tota la informació sobre el concert.