‘Per la pintura!’, de Miquel Vilà

Per la pintura! és el títol de l’última exposició de Miquel Vilà (Barcelona, 1940). La podeu visitar a la Sala Parés, la seva galeria des de 1990. La seva obra no deixa indiferent; sempre impacta pel seu dramatisme i per la potència que transmet, aspra i dura. Membre de la Generació dels seixanta, se’l considera un outsider de gran talent que s’ha situat voluntàriament al marge dels corrents actuals i que ha estat capaç de crear un imaginari propi caracteritzat pel domini de la llum i per un grau de condensació extrema.

S’hi exhibeixen un conjunt de natures mortes, la majoria pintades durant la darrera dècada. Vilà retrata objectes quotidians diversos. Tots ells inanimats, però carregats d’emoció, autenticitat i d’un caràcter que remet a la psique de l’autor –àcid, directe i punyent– i que connecta amb quelcom apocalíptic i inquietant.

La llum crepuscular pròpia de la pintura de Vilà –que beu del Novecento italià i que algú no va dubtar a emparentar amb Isidre Nonell– li permet recrear-se en la consecució de contrastos molt marcats que gairebé espaordeixen. Aquesta llum untuosa i oliosa, quasi de malson, ho cobreix tot i permet a l’autor reflexionar sobre la fisicitat de la matèria fins a fer-la vibrar. 

Vilà treballa cada element amb insistència, reiteradament, fins que aconsegueix animar-lo. L’artista defensa escrupolosament l’ofici i, per sobre de tot, s’erigeix com a defensor de la pintura com a llenguatge. La pintura és per a ell un refugi davant del món hostil. Les seves composicions són, des d’aquest punt de vista, un cant de resistència contra la mort de la pintura.