Per a classificar l'obra de Wolfgang Nocke, gairebé bastarien dos termes: el joc i el joc com a font d'inspiració. Malgrat els prejudicis intel·lectualistes, Wolfgang Nocke abraça la meravella i la sorpresa, i es posa les ulleres de color de rosa sense remordiments de consciència. Andrè Breton hauria aplaudit sens dubte aquesta audàcia ingènua i aquesta seguretat en si mateix. El meravellós és sempre bell, no importa que meravellós sigui bell. «Només el meravellós en si és bell».

La carrera de Wolfgang Nocke ha anat a contra corrent de l'habitual. Molts milloren la seva representació pictòrica fins a la forma real, a-descriptiva; ell va partir de l'abstracció geomètrica per a contrarestar la temptació de l'art figuratiu. Nocke veu en això una dimensió suplementària de la música deslligada del plàstic. D'altra banda, sembla que aquesta longitud d'ona recentment oposada està destinada a acompanyar una forma d'energia vital que està per sobre de tot derrotisme. Una «màgia blanca» actua en la senzillesa lluminosa. Gairebé es podria dir que aquests colors lleugerament atrevits es transformen en sabor, olor, so... Contràriament al contingut tradicional, «fosc» ja no significa «dolent» en l'obra de Nocke. Més aviat, la nit representa el temps dels somnis, el desplegament de la creativitat.

La forma animal apareix una vegada i una altra en la seva obra. Els gats, elefants i peixos de Nocke no són jeroglífics, en el sentit que hagin pres forma per hàbit mental, sinó formes habitades per un esperit familiar, els fosfenos, fortament dotats d'ànima; éssers intangibles de llum.