Sis dies corrents és una història amb tres protagonistes, el Moha, el Valero i el Pep, treballadors d’una petita empresa de lampisteria i electricitat a la perifèria de Barcelona. Híbrid entre ficció i documental i reconeguda en l’àmbit nacional i internacional amb diversos premis, la pel·lícula es podrà veure el 19 de desembre a les 19 h al Casal Mas Guinardó, en una sessió amb format cinefòrum organitzada pel mateix casal i l’Associació Lonestar. Parlem amb Neus Ballús, directora i guionista del film, de la seva exitosa comèdia.

Com sorgeix la idea de crear Sis dies corrents? Què et va inspirar per explicar la història d’aquests treballadors?

Tenia clar que volia fer una pel·lícula del món dels treballadors que entren a les cases alienes. Primer no sabia si lampistes, personal de mudances… El company de la meva mare, que m’ha fet de pare durant molts anys, és lampista, i ell m’explicava moltes històries que li passaven, i em semblaven molt còmiques i alhora molt reveladores del comportament humà i de comunitat. Així que finalment em vaig decantar pel món de la lampisteria.

Has treballat amb actors no professionals per fer aquesta pel·lícula. Com va ser el procés per escollir-los?

Vaig fer un càsting de carrer o càsting salvatge, com en diuen a França, que és anar als llocs on creus que pots trobar els perfils que t’interessen. Així que vaig anar al Gremi d’Instal·ladors de Barcelona, on molts lampistes van a fer classes de reciclatge. En aquests cursos va ser on vaig fer treball de camp, i parlava amb aquelles persones que em semblava que podien encaixar per a la pel·lícula. Vaig veure més de mil persones.

Quins avantatges i reptes va suposar aquesta elecció d’actors no professionals?

En aquest tipus de pel·lícules, el guió sempre va després. Primer trio els personatges que vull que protagonitzin la història, miro la personalitat de cadascun, saber coses que els han passat, i després escric el guió. Ells no tenien guió, sinó que ens hem passat dos anys preparant-los, perquè sabessin improvisar i generar situacions, i per habituar-se en el procés de filmació d’un rodatge. Anar-los encaminant. Jo anava portant la situació cap allà on m’interessava. En va sortir una pel·lícula de ficció però concebuda perquè la realitat entrés per totes les escletxes.

En aquest cas, aquella famosa frase que diu que la realitat supera la ficció s’hauria de substituir per “la realitat i la ficció van totalment lligades”.

Sí, són indissociables.

El film tracta temes com la convivència, els prejudicis i les relacions humanes. Quina és la reflexió que volies transmetre amb aquesta història?

Tinc coses a dir a través de les pel·lícules, és clar, però vull que sigui l’espectador qui ho completi, i que cadascú extregui les seves conclusions. És evident que al triar tres perfils com els que surten a la pel·lícula es produeix un diàleg de com convivim, sobretot la classe treballadora, com està estructurada i com viu aquestes diferències. Perquè jo sento que des de l’esfera política se’n parla molt, de la tolerància, del respecte, però la classe treballadora és la punta de llança, és qui més ho viu cada dia, i és allà on s’està generant més convivència, i per tant hi ha molt aprenentatge a fer-hi.

Com veus la representació de la multiculturalitat i la diversitat en el cinema actual?

Penso que en el cinema tenim un problema de representació enorme, està fet en un percentatge molt alt per homes blancs i d’una classe determinada. Això, inevitablement, porta una mirada sobre el món. Jo soc la primera dona amb estudis de la meva família, he viscut a Mollet del Vallès en un context de molta immigració, soc filla, en part, d’immigrants d’Aragó, i tinc molta consciència d’allò que es reflecteix en aquesta pel·lícula. Fins que no tinguem cineastes de totes les realitats socials del nostre país estarem consumint un cinema incomplet.

Què esperes que el públic s’emporti després de veure Sis dies corrents?

El que m’està passant amb aquesta pel·lícula és que moltes persones m’han dit “ostres, has de venir a filmar la meva història, que és boníssima”, o que un camioner se t’acosti i et digui que contractarà un conductor d’un altre país. Veig que moltes persones s’han sentit interpel·lades, han vist que la pel·lícula els parlava, s’hi veuen representades. Senten els personatges molt propers. Jo espero que, qui encara no l’hagi vist i, per exemple, vagi el 19 de desembre al Casal Mas Guinardó, pugui fer la seva reflexió des d’aquesta proximitat. Potser hi ha gent que ha vist Sis dies corrents que per primera vegada s’ha sentit que podia ser protagonista d’una pel·lícula. Em fa molt feliç pensar que la pel·lícula ha contribuït en la dignificació de determinats col·lectius. A més, Sis dies corrents és una comèdia, i és fàcil i agradable de veure. Em venia de gust desfer l’estereotip que el cinema social només pot ser seriós; una comèdia també pot abordar temes compromesos.