Barcelona

Aquests jardins tenen l’origen en els que va dissenyar Jean-Claude Nicolas Forestier al voltant del pavelló reial que es va construir a Montjuïc dins el recinte de l’Exposició Internacional del 1929. L’objectiu de l’edifici va ser doble: que Alfons XIII disposés d’un espai per a grans recepcions i també d’un lloc on fer una pausa i reposar una estona durant les seves visites a l’esmentada exposició.

Acabada la mostra, es va pensar ubicar-hi el Museu de la Música de la ciutat, un projecte que no va prosperar però que sí que va determinar el nom amb el qual es coneix el palauet i amb el qual, durant molts anys, es van conèixer els jardins que l’envolten: Albéniz, en honor al gran músic Isaac Albéniz.

L’any 1970 els jardins es van ampliar i van passar a anomenar-se Joan Maragall. Aquest és un dels tres jardins de Montjuïc que, juntament amb els de Mossèn Cinto Verdaguer i Mossèn Costa i Llobera, van ser dedicats durant aquesta dècada a poetes catalans.

Actualment, el Palauet Albéniz és la residència de la família reial espanyola a Barcelona quan són de visita oficial, dels convidats il·lustres de la ciutat i seu de recepcions municipals de rellevància. És per aquests motius que, en determinades ocasions, els jardins estan tancats al públic.

La vegetació dels jardins de Joan Maragall és, a més de rica en espècies, un bon exemple de la jardineria del principi del segle XX i un espai verd amb grans exemplars arboris. Hi ha til·lers i grans exemplars de coníferes, com el cedre de l’Himàlaia, el cedre del Líban, el pi pinyer, el pi blanc, la pinassa, el xiprer, el xiprer d’Arizona i el xiprer de Monterre.

En aquest jardí hi ha espècies tan mediterrànies com l’oliver i l’alzina, a més d’altres tan poc freqüents com la ciques i la palmera excelsa. En una de les placetes que hi als costats del palauet destaca un ginjoler que pertany al Catàleg d’arbres d’interès local de Barcelona. Diferents espècies de pollancres, el taronger, l’om i el pebrer bord són presents en aquests jardins.

L’antic pavelló reial que hi ha dins els jardins, conegut com a Palauet Albéniz i construït l’any 1929, és un edifici de tall neoclàssic, obra de l’arquitecte Joan Moya. Construït al darrere del Palau Nacional, el 1970 es va ampliar i remodelar.

Juntament amb l’edifici, als jardins de Joan Maragall destaquen un total de 32 escultures de diferents èpoques i autors, algunes de gran qualitat. Hi destaquen Noia ajaguda (1950), de Joan Rebull; Nu a l’estany (1970), d’Antoni Casamor; Cérvols (1967), de Frederic Marès; L’aiguadora (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (1929), de Josep Viladomat; Susanna al bany, de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (1965), d’Ernest Maragall; dos nus femenins, l’un al davant de l’altre, anomenats Dona a la cascada (1970), Dona a la cascada (2) (1970) i Nu femení (1965), d’Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (1970), d’Enric Monjo, i Dona amb nena i Dona amb nen (1970), de Luisa Granero.

Hi trobem una gran esplanada que s’estén al davant de la façana principal del palauet, flanquejada per dues àmplies escalinates que baixen des de la terrassa on hi ha la porta principal de l’edifici. Una seqüència d’estanys amb brolladors i cascades comparteixen protagonisme amb un llarg parterre de broderie.

Als costats d’aquest enjardinament clàssic i afrancesat, dues avingudes de til·lers retallats de manera cilíndrica emmarquen la delicadesa de les petites tanques vegetals que dibuixen espais plens de flors.

Els amples camins de sauló permeten passejar i anar descobrint els diferents espais en què es divideix, la majoria amb escultures que n’arrodoneixen la bellesa.

Així, a la zona situada al costat del Palau Nacional, que és on hi ha l’entrada principal dels jardins, una gran avinguda de magnòlies amb un llarg estany amb brolladors enmig condueix fins als peus de turó que hi ha davant del palauet. Al damunt, una plaça semicircular envoltada de xiprers i presidida per Serena fa d’avantsala d’un petit amfiteatre.

Als costats del palauet hi ha placetes recollides, amb fonts i safarejos ornamentats amb dofins i putti grassonets. Al darrere de l’edifici s’estén una àmplia praderia ombrejada per enormes pins. Sota les capçades, unes quantes tauletes amb cadires conviden a fer una pausa.

Al final de la praderia, una escalinata que baixa fins a l’avinguda de Santa Madrona comunica aquests jardins amb els de Laribal, una altra joia de la muntanya de Montjuïc. Abans d’iniciar el descens, una gran vista sobre Barcelona acomiada el visitant.