Barcelona

L’existència d’aquest parc té l’origen en un incendi: el que va destruir, el dia de Nadal de l’any 1875, l’edifici del segle XVII situat al Pla de Palau i que era la residència dels reis quan visitaven la ciutat. La nova residència reial, promoguda l’any 1921 per l’aleshores alcalde de Barcelona, Joan Antoni Güell, es va crear a una finca propietat de la família Güell, que la va cedir i que disposava d’un palau que va ser rehabilitat.

L’any 1926, l’alcalde de Barcelona va lliurar la nova residència a Alfons XIII. El 1931, proclamada la II República, el Ministeri d’Hisenda va fer donació del palau i els jardins a l’Ajuntament, que els va obrir a la ciutat, i les dependències reials es van convertir en el Museu d’Arts Decoratives. A la segona planta de l’edifici es va instal·lar la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants.

L’any 2004, l’Ajuntament va cedir els jardins i l’edifici a la Generalitat de Catalunya, i s’utilitza eventualment per a actes i recepcions oficials.

L’antiguitat d’aquests jardins fa que hi trobem espècies poc corrents. A l’entrada, grups de flors i, al darrere, un lleuger pendent cobert de gespa amb llorers i tarongers molt ben esculpits i una petita cascada completen un conjunt de gran bellesa.

Nicolau M. Rubió i Tudurí va ser l’encarregat de transformar les terres de conreu i el jardí existents als jardins que avui coneixem i va respectar, entre altres arbres ja centenaris, un important conjunt de cedres de l’Himàlaia. Un dels exemplars forma part del Catàleg d’arbres d’interès local de Barcelona, juntament amb el pi pinyer (Pinus pinea) que hi ha a la praderia situada al costat del palau i una tuia articulada (Tetraclinis articulata) situada molt a prop de l’estany que hi ha a l’entrada del parc.

A més dels ja esmentats cedres de l’Himàlaia, hi ha grans exemplars de cedres de l’Atles (Cedrus atlantica), a l’esquerra de l’entrada del parc, i alguns exemplars de cedre japonès i de cedre d’encens. També hi destaquen les dues fileres de til·lers situats als eixos principals del jardí, que ens guien fins al palau.

Les coníferes són presents arreu: pi pinyer, pi blanc, xiprers, xiprers de Monterrey i xiprers d’Arizona. Quant als arbustos, en destaquen els grans llorers i el boix. Entre les enfiladisses, la reina és la buguenvíl·lea, i entre les entapissants, l’heura.

Arreu dels jardins hi ha molts elements singulars. L’estany que hi ha a l’entrada del recinte està presidit pel nu femení de marbre, Mediterrània, d’Eulàlia Fàbregas de Sentmenat (1962). A dins del parc trobem Nu, d’Enric Casanovas (1930), que representa una dona dempeus, de mida natural i feta amb bronze. A l’exterior del parc hi ha escultures de pedra de diferents autors fetes entre els anys 1928 i 1929: Figura femenina, d’Àngel Tarrach; Al·legoria de Tarragona, de Jaume Otero; l’al·legoria dedicada a Lleida, Agricultura, de Manuel Fuxà; dues figures femenines, una de Josep Llimona i l’altra d’Enric Casanovas, i Marina, una figura femenina al·legòrica de la pesca, obra d’Eusebi Arnau. El més destacat, però, de la praderia que hi ha al costat del palau és l’escultura Nu femení agenollat, de Joan Borrell i Nicolau (1916).

Una escultura d’Isabel II alçant en braços el seu fill Alfons XII, obra d’Agapit Vallmitjana i Barbany (1861), presideix la plaça que dóna al Palau. Al fons, altres escultures arrodoneixen l’ornamentació d’aquesta zona dels jardins.

Al bosquet de bambús hi ha la font d’Hèrcules, de pedra i ferro forjat, obra d’Antoni Gaudí (1884). Durant molts anys, aquesta font va restar amagada per la vegetació, i no se’n va descobrir l’existència fins a l’any 1984, quan es van dur a terme uns importants treballs de neteja.

A banda i banda de l’estany de l’entrada comencen els camins de sauló que s’entrecreuen per tot el parc i que permeten anar descobrint-lo. El camí ens permet accedir a un passeig central on els til·lers són els protagonistes.

Aquest és un espai ombrívol, igual que les zones d’estar amb bancs que anem trobant a banda i banda, amb una vegetació densa i exuberant, on destaquen quatre grans gerros. A tots dos costats d’aquest eix central hi ha grans parterres regulars de gespa.

Si continuem cap amunt, els camins ens porten fins al Palau Reial, situat al fons del parc. Al seu davant s’obre una plaça semicircular, envoltada a banda i banda d’una gran balustrada ornamentada amb bustos esculpits en marbre blanc.

El recorregut ens portarà fins a dues obres d’Antoni Gaudí: una pèrgola parabòlica coberta d’enfiladisses —de fet, un umbracle— i, a un petit racó, la font d’Hèrcules, amb un cap de drac de ferro forjat des d’on raja l’aigua.

Un element més actual que trobarem als jardins és la Kolonihaven, una caseta de jocs infantils dissenyada per l’equip d’arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue.