Barcelona Metropolis

Els espais urbans són ecosistemes on habiten els humans i, com a tals, necessiten un tractament que tingui en compte que els recursos són finits i que cal assegurar la sostenibilitat i protegir la biodiversitat. L’ecologia aplicada, en contraposició a la jardineria funcional —ara inadequada i obsoleta—, dota les ciutats d’una major absorció de CO₂, d’estalvi en el cicle natural de l’aigua, d’un manteniment menys costós, de més connectivitat ecològica, de major permeabilitat del sòl… En definitiva, es tracta d’aplicar el model d’infraestructura verda, sorgit de les conclusions de la Cimera de la Terra del 1992.

Darrerament, se senten opinions molt crítiques sobre la definició de l’espai públic i el verd urbà de Barcelona. Semblaria que les accions aplicades són el resultat d’una formidable propaganda política a partir d’idees d’algunes o alguns il·luminats poc assenyats, fins i tot esbojarrats. Tanmateix, els canvis de model succeeixen per altres motius. Encara més, si apareixen en un mateix moment de la història i en llocs ben diferents i distants com Barcelona, Moscou, Tirana o ciutats del Canadà i els Països Baixos, i impliquen l’Organització de les Nacions Unides, la Unió Europea i la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). És clar que, per opinar, no cal tenir gaire criteri ni cap assessorament sòlid; n’hi ha prou amb tenir ideologia, fòbies o manies o ser un contrari a tot. Però les coses no sorgeixen ben bé així, si més no en aquest cas.

Elements de comprensió

Hi ha hagut un abans i un després de la Cimera de la Terra de l’any 1992 en la manera d’entendre el paper dels humans al planeta. Aquell any, el paradigma va fer un gir radical, fonamentat amb una solidesa conceptual i científica quasi inapel·lable.

Abans de la cimera, l’activitat dels humans es basava en la utilització dels recursos com si fossin inesgotables, com si el planeta fos infinit. A cap empresari amb seny se li acudiria dirigir l’empresa amb aquests criteris. El planeta, per primer cop, se’ns començava a fer petit.

En matèria de protecció de les espècies en perill, l’interès estava centrat en espècies amb algun atractiu a ulls dels humans: amb fortuna estètica, popularment o culturalment atractives o bé emblemàtiques. Això donava com a resultat una protecció esbiaixada d’alguns pocs centenars d’espècies i en descuidava moltes altres de vulnerables.

Finalment, quant a la protecció d’espais naturals, els territoris escollits ho eren sobretot pel seu caràcter monumental o el seu interès estètic. Com que aquests llocs no representaven ben bé el ventall de situacions ecològiques, el resultat va ser una preservació incompleta d’uns pocs espais a cada país.

Aquesta síntesi contrasta fortament amb l’evolució que hi ha hagut després de la Cimera de la Terra del 1992. Els problemes ambientals havien passat de ser puntuals i locals a globals i territorials, cosa que suposa un repte majúscul i sobrevingut. A més, un fet rellevant és que aquests canvis s’estaven donant molt ràpidament, en poques dècades. Era imprescindible canviar la manera d’entendre i d’interaccionar dels humans amb la biosfera. Així, va aparèixer la definició de sostenibilitat. El canvi s’està fent de manera progressiva, però encara ara hi ha humans que no l’han entès i que tenen una actitud negacionista.

Quant a la protecció d’espècies, la cimera va significar la preservació de “totes” les espècies (la biodiversitat), és a dir, els diversos milions d’espècies del planeta i no només uns centenars. Totes són un actiu patrimonial forjat al llarg del procés evolutiu de la vida i són un conjunt de programes biològics d’èxit i plens de propietats per a la supervivència.

Pel que fa a espais protegits, també hi ha hagut una evolució important: han passat a ser una representació més completa i significativa dels ecosistemes on viu la biodiversitat ben connectada, i no una mostra de singularitats aïllades. Són espais que contenen els hàbitats proveïdors de les condicions i els recursos que requereix la biodiversitat per viure i desenvolupar-se.

Ja fa anys que sabem que els espais urbans són ecosistemes: els hàbitats dels humans. Són essencials per a nosaltres, però també ho són els no urbans. Depenem de la producció agrícola i ramadera, però també patim els problemes de residus que causen. Coneixem els beneficis del turisme, però també els desequilibris que comporta. Sabem com és d’important el desenvolupament industrial, però també la contaminació que hi pot anar associada. Som conscients de la importància de l’aigua, però també que cal estalviar-la, emmagatzemar-la i aprofitar-la. Avui estem en disposició de comprendre i dissenyar els espais urbans de manera integrada als factors territorials, urbanístics, ecològics, socials, de salut, econòmics, de mobilitat, de comunicació, de serveis, de lleure, de paisatge… Saber tot això ens dona la responsabilitat de dissenyar-los i executar-los, amb aquests paràmetres, d’ara endavant.

Una solució intel·ligent per al disseny d’espais urbans

Calia abordar, doncs, com fer aquest canvi. Això era un repte majúscul fruit d’una maduració inevitable. Efectivament, la comprensió del territori i dels espais urbans ha precipitat el concepte de infraestructura verda. La Unió Europea, el 2013, la va definir com “una xarxa estratègicament planificada de zones naturals i seminaturals i altres elements ambientals, dissenyada i gestionada per proporcionar un ampli ventall de serveis ecosistèmics i protegir la biodiversitat tant dels assentaments rurals com dels urbans”. En conseqüència, els hàbitats humans (ciutats i pobles) dissenyats i executats sota un concepte antic ara s’enfronten a la revisió del model, per superar les grans mancances que tenen i que tant ens costa reconèixer.

El tractament del territori com a principal infraestructura de la qual disposem, tanmateix, ens revela una nova dimensió de la nostra responsabilitat. Efectivament, tots els recursos que necessitem provenen del territori i, per tant, de la natura. Qualsevol mancança la cobrim a partir de la utilització de recursos disponibles però finits, que ens donen seguretat, estabilitat i confort. Tanmateix, la natura no és un rebost inacabable, sinó que està constituïda per una munió d’elements: alguns són molt abundants i, d’altres, molt poc; alguns són molt especials i, d’altres, molt comuns; alguns es regeneren amb el temps, i d’altres no es poden regenerar més enllà de les existències, com si es tractés d’uns estalvis; alguns han superat (si més no, de moment) les proves que suposa la pervivència, i estan vius com a resultat de multitud de proves d’assaig i error.

Per aconseguir el desplegament de la infraestructura verda cal aplicar un nou instrument anomenat solucions basades en la natura (NBS, per la sigla del terme en anglès). La Comissió Europea, el 2020, les definia com a “accions que treballen amb la natura i la milloren per ajudar les persones a adaptar-se al canvi i als desastres”. Un enfocament nou derivat de les NBS és el de configurar els espais verds urbans a partir d’emmirallar-los amb els hàbitats propis de la zona (habitats template). La motivació és clara: els hàbitats autòctons estan ben adaptats i aclimatats a les condicions ambientals, del substrat del sòl i del clima local. Disposen dels recursos necessaris perquè la biodiversitat implicada pugui completar amb èxit el cicle biològic. Igualment, tenen la capacitat d’establir, entre les espècies que interactuen en un lloc determinat, les propietats emergents que defineixen els ecosistemes.

Tots aquests aspectes reforcen l’estabilitat dinàmica de l’hàbitat al llarg del temps i asseguren un bon nivell de complexitat ecològica. La idea subjacent és procurar la maduració progressiva de l’ecosistema, que s’anirà enfortint amb el temps a partir de les interaccions ecològiques que es vagin trenant: competència per l’espai i pels nutrients, dinàmiques poblacionals de les espècies implicades, colonitzacions i pèrdues…

Aquests elements afavoreixen la presència de la biodiversitat, però no com si fos una col·lecció, sinó buscant la qualitat ecològica. Això comporta una millor capacitat del verd per donar cabuda a més espècies i per resistir les pertorbacions que es puguin presentar. Implementar aquests ecosistemes permet que el verd urbà guanyi en estabilitat (resistència i resiliència), que millori la funcionalitat ecològica i que s’incrementin els serveis ecosistèmics per a la població (conservació del sòl i de la seva qualitat, augment de la fixació de CO₂, millora de la qualitat de l’aire i del cicle de l’aigua, benestar psicològic, confort ambiental…). Encara hi ha un aspecte pràctic més per constituir-los: no s’ha de caure en exigències ni rigideses gens recomanables per voler reproduir amb exactitud l’hàbitat de referència.

Planificar el territori no només des de l’urbanisme

Sabem que l’activitat humana està tenint un impacte significatiu i creixent en els ecosistemes del món. Els canvis que s’hi han produït han contribuït a obtenir considerables beneficis nets en el desenvolupament del benestar humà i econòmic. Però aquests beneficis s’han obtingut amb costos creixents en forma de degradació de molts ecosistemes, un augment no lineal dels riscos i l’exacerbació de la pobresa per a alguns grups de persones. El model d’infraestructura verda ens proposa una manera menys lesiva, un nou model a partir de la natura on els béns i serveis (serveis ecosistèmics) que n’obtenim ens proveeixen dels recursos i les activitats que necessitem els humans, alhora que ens assegurem el benestar, la salut i el desenvolupament econòmic i social present i, sobretot, futur.

Fins fa pocs anys, la planificació del territori havia estat una qüestió abordada des de l’urbanisme i, per tant, des de l’antropocentrisme, i el focus es posava principalment en els espais urbans. La visió urbana és molt important, però ha estat parcial. I, fruit d’aquesta parcialitat sostinguda en el temps, els espais urbans s’han dissenyat de manera esbiaixada, amb una visió ecològica nul·la o clarament secundària. Des d’una perspectiva actual, aquest enfocament és obsolet. Per tant, argumentar que les ciutats han funcionat sempre així i que no cal fer-les diferents és propi del desconeixement i del tancament mental, i més quan a hores d’ara ja n’hem pogut tastar i comprovar les conseqüències negatives sobre la qualitat de vida de les persones i del planeta. Fonamentalment, és per això que s’estan esdevenint tots aquests canvis.