Barcelona

A principis del segle XX, aquest lloc era un berenador anomenat la Font dels Tres Pins −font que encara raja dins el viver−, on es reunien les famílies per passar un dia a l’aire lliure o celebrar-hi festes populars, com l’enterrament de la sardina. Al voltant dels anys 20 s’hi va crear un espai destinat a proveir Barcelona de plantes per a l’Exposició Universal del 1929. Posteriorment, es va convertir en el primer viver municipal dedicat a la producció de planta destinada a les zones verdes de la ciutat, i actualment és l’únic que resta a Barcelona.

La varietat d’espècies de plantes que es poden trobar en aquest lloc és molt gran, tenint en compte que s’hi emmagatzemen les destinades als espais verds de Barcelona. Hi ha, però, una altra vegetació que cal destacar, i és la que “enjardina” el Viver Tres Pins.
A la part més antiga del viver hi ha grans exemplars de palmera de Canàries (Phoenix canariensis), d’ailant (Ailanthus altissima), de morera (Morus alba), de llorer (Laurus nobilis), d’acàcia (Robinia pseudoacacia), de xiprer (Cupressus sempervirens) i d’om (Ulmus pumila). Destaquen, per la seva raresa, dos arbres: un Ulmus sieboldii i un sumac americà (Rhus typhina) i, per les seves dimensions, un pitòspor (Pittosporum tobira) francament gegantí.
Els arbres que ornamenten els parterres atalussats de la part nova del viver són una bona mostra dels que hi ha als carrers i als parcs de Barcelona. Trobem pins pinyers i blancs (Pinus pinea i Pinus halepensis), alzines (Quercus ilex), tipuanes (Tipuana tipu), sòfores (Sophora japonica), plàtans (Platanus x hispanica), pruneres vermelles (Prunus cerasifera atropurpurea), desmais (Salix babylonica), lledoners (Celtis australis), acàcies (Robinia pseudoacacia) i ginkgo (Ginkgo biloba), entre d’altres.

Cap a la meitat, aproximadament, de la part nova del viver hi ha una petita franja en el camí plena de continguts. Se l’anomena el Jardí de Petra Kelly, en homenatge a aquesta ecologista alemanya, una de les fundadores, l’any 1979, del partit dels verds. Pujant, a la dreta, hi ha una petita bola de terracota amb una figura femenina que l’abraça, de la mateixa manera que Petra Kelly va abraçar la causa de la Terra. Va ser col·locada en aquest lloc el Dia de la Terra de 1993 i, al darrere, s’hi va plantar l’arbre preferit de Kelly: un cirerer.
Just al davant, a l’altre costat del camí, hi ha un petit monòlit de pedra dedicat a l’escultor Joseph Beuys, també alemany, i que va incorporar els principis de l’ecologia a la seva obra. El monòlit està acompanyat per una alzina al darrere i, al costat, per un dels arbres més valuosos, per edat i raresa, del Viver Tres Pins: una Melaleuca nesophila d’uns 500 anys aproximadament.

Si la part més antiga del Viver Tres Pins encara conserva l’encant dels vivers atapeïts de planta i amb safareigs per al reg de la primera meitat del segle XX, la part nova, molt més extensa, té una estructura regular i ordenada que es va enfilant muntanya amunt. Sembla un jardí.
Una carretera ampla va fent ziga-zagues entre les successives terrasses d’emmagatzematge de planta, molt grans i rematades amb talussos coberts de gespa, on creixen arbres d’espècies molt variades.
Els arbres dels talussos i els testos amb plantes que omplen les terrasses −sobretot si es tracta d’espècies de flor− ofereixen al visitant un espectacle acolorit i molt viu, realment vistós.
Al Viver Tres Pins, els sistemes tradicionals de reg han donat pas a altres de més sostenibles. L’aigua de la xarxa s’ha canviat per aigua del nivell freàtic de Barcelona. Les aigües del subsòl es bombegen fins al Viver Tres Pins des de la captació que hi ha a la Rambla. El Viver Tres Pins també és el punt d’emmagatzematge i distribució de l’aigua del subsòl per al reg d’altres parcs i jardins de la muntanya de Montjuïc.