Barcelona

El parc del Poblenou és, juntament amb el del Port Olímpic, el de la Nova Icària, el de les Cascades i el de Carles I, un dels cinc grans espais verds que es van construir en els antics terrenys industrials del Poblenou a principis de la dècada de 1990.

Barcelona va recuperar aquests terrenys i en va dedicar una part a la creació de nous espais verds públics: Aquesta actuació va formar part de la important renovació urbanística que es va dur a terme a la façana litoral de la ciutat amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992.

A la zona del passeig exterior, els àlbers (Populus alba) comparteixen espai amb les tanques vegetals fetes, moltes, amb bambú (Phyllostachys sp). També són abundants arreu del parc les tanques vegetals de troana (Ligustrum lucidum), llorer (Laurus nobilis) i llentiscle (Pistacia lentiscus).
A la zona propera a l’estany, entre els pins pinyers, hi trobem pins blancs (Pinus halepensis) i algun garrofer (Ceratonia siliqua). A mesura que ens acostem a les dunes, ran de platja, comencen a sovintejar les palmeres datileres (Phoenix dactylifera) i les washingtònies (Washingtonia filifera). El parc també conté uns quants eucaliptus (Eucalyptus globulus), i als camins que hi ha a l’altre costat del parc, paral·lels al passeig, són abundants les espècies aromàtiques, com la farigola (Thymus vulgaris), el romaní (Rosmarinus officinalis) i grans mates d’espígol dentat (Lavandula dentata) i sàlvia microfil·la (Salvia microphylla).

Repartides entre les dunes del parc hi ha les restes d’un vaixell de bandera libanesa, l’Ashraf II. Es tracta de la xemeneia i dos trossos de la popa, l’un amb una part de la coberta del vaixell i l’altre amb l’hèlix de bronze i el timó. Aquestes restes van quedar força temps abandonades a la platja, fins que els arquitectes Manuel Ruisánchez i Xavier Vendrell, autors del projecte del parc del Poblenou, van decidir aprofitar-los com a elements destacats d’aquest espai verd.

El parc queda separat dels cotxes per un passeig d’accés amb una llarguíssima filera d’àlbers i nombroses tanques vegetals en forma de rectangle, atapeïdes i curosament retallades. Les tanques vegetals estan escampades irregularment i creen una progressió d’espais d’allunyament de la circulació rodada i d’apropament al silenci del parc.

Des de l’esplanada cap al mar, a l’altura del llac i de l’esplanada, el terreny s’eleva lleugerament. Aquí hi ha grans praderies i espais de repòs separats per murets sota la capçada protectora dels arbres, sobretot dels pins.
Al final d’aquest primer tram del parc comença la part més naturalitzada. Es tracta d’una gran pineda situada sobre una extensa praderia que travessen petits camins. Quan arriba el bon temps, molts usuaris busquen un lloc a l’ombra −o al sol, per bronzejar-se− per poder-se estirar i gaudir de l’olor dels pins i del mar.
Al final trobem les dunes. Són en una peça una mica separada del conjunt del parc per l’avinguda del Litoral. La més gran de totes acaba a la platja, al punt on es fonen el parc i la platja de la Mar Bella. És un espai molt assolellat, cobert amb l’escassa vegetació capaç de resistir la salinitat d’un mar que té a tocar. És, de lluny, l’indret més natural i el més feréstec.