Barcelona

El disseny de l’enjardinament dels espais expositius va ser encarregat a Jean-Claude Nicolas Forestier. Aquest arquitecte va treballar a Barcelona sota el guiatge de Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Aquest equip va deixar per a la ciutat alguns espais verds excepcionals que formen una concepció particular i un model conegut com el Jardí Meridional, que té, en alguns d’aquests espais, la seva màxima expressió. Un tipus d’enjardinament que beu de la tradició catalana i la barreja amb la jardineria àrab combinada amb influències notables d’altres tipus de jardineria, com la francesa i la italiana. En el cas de tot aquest conjunt, els jardins més propers a la zona urbana són els que contenen un grau més alt de complexitat en la distribució de les espècies, mentre que, a mesura que s’ascendeix de nivell, aquesta complexitat s’alleugereix per donar més preeminència als espais més naturalitzats i a les zones forestals.

A la part més elevada de Montjuïc trobem importants zones forestals. A la part més baixa de la muntanya hi ha tot un sistema de zones enjardinades, que inclou un viver i també horts urbans.
L’àrea dels penya-segats té una rellevància especial com a espai de matollar propi dels sòls àrids, matollars secs amb un gran valor ecològic pel fet de ser refugi de colònies de xoriguers (Falco tinnunculus), falcons pelegrins (Falco peregrinus), rapinyaires i altres espècies d’ocells com la merla blava (Monticola solitarius).
És un espai singular, que concentra un hàbitat rupícola de gran riquesa. Entre els herbassars, hi troben refugi fins a seixanta espècies com conills, musaranyes, ratpenats, ratolins, gamarussos, mussols, òlibes ballesters, gavians, mallerengues, estornells, granotes verdes, reinetes i tòtils, i rèptils com dragons rosats, sargantanes cuallargues i serps blanques i verdes.

Si el 1929 l’organització dels espais enjardinats de la muntanya per a l’Exposició Internacional va redescobrir la muntanya, en el segle XXI la mirada sobre Montjuïc ja no pot atendre a la singularitat de les parts, sinó a la consideració de la muntanya com un conjunt.
Montjuïc s’estructura en grans plans ben diferents. El vessant sud-est és el més abrupte de tots, amb un gran penya-segat que ofereix una vista panoràmica sobre el port i el mar. El vessant oest baixa fins a integrar-se en el delta del Llobregat. El vessant est ofereix vista sobre Ciutat Vella i el mar i el darrer, el vessant nord, es fon amb la trama urbana de la ciutat.