Barcelona

Els Jardins de la Vil·la Cecília estan situats als terrenys d’una antiga finca rural: Cal Noyu, que va ser adquirida l’any 1909 per Eduardo Conde, fundador dels magatzems El Siglo, el primer comerç establert a Barcelona amb criteris de gran superfície. Conde va posar a la vil·la el nom de Cecília en honor a la seva esposa. L’any 1969, els terrenys van ser expropiats per l’Ajuntament per convertir-los en parc.
Una part de l’espai verd actual va pertànyer als antics Jardins de la Vil·la Amèlia, situats just al costat i que actualment també són d’ús públic. L’edifici, que fou residència d’Eduardo Conde, és avui la seu del Centre Cívic Casal de Sarrià.

Els pins blancs i pinyers (Pinus halepenssis i pinea), els xiprers (Cupresus sempervirens) i les palmeres de Canàries (Phoenix canariensis) en són alguns exemples.
També destaquen els plàtans (Platanus hispanica), els til·lers (Tilia x europaea), els cedres (Cedrus deodara), els pebrers bords (Schinus molle), els oms de Sibèria (Ulmus pumila) i els ailants (Ailanthus altissima). Prop del centre cívic hi ha un exemplar de Butia capitata, una palmera poc freqüent a Barcelona. Quant als arbustos, destaquen els llorers (Laurus nobilis).
El jardí té tanques de xiprer retallat en forma de casetes. Un petit poble vegetal que comença a l’accés del carrer de Santa Amèlia i acaba a la plaça on hi ha el centre cívic.
Espais oberts i parterres de gespa conviuen amb una estructura laberíntica, amb camins ombrívols i espais tranquils on seure. El contrapunt el dóna una superfície asfaltada en un extrem i presidida per un petit palmerar.

Dins l’aigua del canal que comença a la dreta de l’entrada dels jardins pel carrer de Santa Amèlia, jeu, boca terrosa, Ofèlia ofegada, una escultura de bronze de Francisco López Hernández de l’any 1964. En aquest mateix lloc, unes grans fulles metàl·liques de Ginkgo biloba es van unint en una mena d’arc que, enfilant-se des del canal, dóna la benvinguda al visitant. És obra dels arquitectes responsables de la reforma dels jardins: Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña.
Aquests arquitectes també van dissenyar els bancs del parc -de fusta damunt de rodes de pedra, que evoquen patins- i uns altíssims fanals inspirats en els arbres. Dos elements de disseny que van ser mereixedors d’un premi FAD (Foment de les Arts Decoratives) l’any 1986.
Un altre dels atractius d’aquest parc és que està dedicat a la gent gran. Disposa d’un espai lúdic per exercitar les articulacions i afavorir l’agilitat amb barres de diferents alçàries, caragols per fer anar els dits i rampes suaus, entre altres recursos, uns exercicis que enriqueixen les passejades diàries.