Barcelona

Els Jardins de Jaume Vicens Vives van néixer com a jardins privats cap al final de la dècada dels seixanta, en ple desenvolupisme, en el marc d’una promoció immobiliària a la zona de la Diagonal, aleshores coneguda com a Barcelona.
El projecte del jardí fou encarregat a Nicolau Maria Rubió i Tudurí i la decoració escultòrica a un també veterà Frederic Marès. L’any 1974 es van construir dues torres negres, projectades per Josep Antoni Coderch i Francesc Mitjans, que avui són la seu d’una entitat bancària. Els espais enjardinats privats s’han anat incorporant progressivament a la gestió i la propietat públiques.
L’espai dels jardins finalment es va dedicar a la figura de l’historiador Jaume Vicens Vives. El mes de juliol de l’any 2010 els jardins van ser remodelats per millorar-ne l’accessibilitat i es va , substituir l’antic camí amb escales per l’actual rampa.

La rampa que dóna accés al jardí ens condueix pels diferents espais. Són placetes arbrades amb diferents agrupacions d’arbres. Excepte les coníferes -sobretot pins (Pinus pinea i Pinus halepensis)- i alguns cedres de l’Himàlaia (Cedrus deodara), els arbres són de fulla caduca. Això fa que, durant la tardor i l’hivern, l’espai, ombrívol pel seu encaix entre edificis, aprofiti millor les hores de sol. Durant la primavera i l’estiu l’ombra està sempre garantida. En algunes de les placetes hi trobem tipuanes (Tipuana tipu) i acàcies (Shopora japonica) a la vora d’alzines (Quercus ilex).
A les zones arbustives, hi ha grans exemplars de pitòspors (Pittospoum heterophyllum), molt vells i grans, a la vora de piracants (Pyracantha coccinea), que reprodueixen l’estructura del sotabosc mediterrani i es combinen amb espècies aromàtiques, com la sàlvia (Salvia officinalis) i l’espígol, (Lavandula dentata).
Envoltant la resta de placetes encerclades per bancs trobem tamarius (Tamarix gallica), oms (Ulmus pumila), tells (Tilia tomentosa), troanes ( Ligustrum lucidum) i també algunes oliveres (Olea europaea). A la part més ombrívola dels jardins hi ha una palmera, una gran iuca (Yucca elephantipes), a la vora de tres pollancres (Populus alba) i dos grans pins.

L’atri d’entrada al jardí és una placeta amb parterres centrals i laterals, que a una banda, retallen la vorera en ziga-zaga i condueixen el vianant cap a l’entrada del jardí. A prop de l’espai central, que durant molts anys reproduïa amb topiària el popular logotip bancari, i dels espais laterals trobem els tradicionals fanals de fosa en forma de lira, característics de la Diagonal. La restauració del bàcul de fosa i la remodelació de la lluminària, per fer-la eficient, que es va dur a terme durant el 2010, ha recuperat aquests fanals per a l’enllumenat viari.
A la part esquerra, enmig d’un parterre farcit d’arbusts mediterranis, ens rep el primer conjunt escultòric, obra de Frederic Marès. És una escena de caça amb un cérvol encalçat i abatut per una gossada. La peça, feta amb bronze, és visible des de la mateixa avinguda de la Diagonal. Un conjunt amb molt dinamisme i dramatisme, que contrasta amb la resta d’escultures, fins a 30, que estan escampades per l’espai.
Marès es va inspirar en la caça per fer el conjunt escultòric. Per modelar-les, Marès es va assessorar amb un expert caçador, el comte de Yebes. La raó per fer aquest insòlit homenatge a la cinegètica rau en què l’aleshores president del banc, que promovia la urbanització, Ignasi Vilallonga, era aficionat a la cacera.